He tornat a veure el documental del cas Nevenka. Hi ha un moment, durant el judici, en què ella explica que no es podia moure, que se sentia incapaç i no podia moure’s, però que davant seu hi havia Ismael Álvarez masturbant-se. El que aleshores era alcalde de Ponferrada, i amb qui Nevenka Fernández havia tingut una relació, portava mesos assetjant-la sexualment: o bé abusant del seu poder a l’ajuntament, o bé apareixent a la seva habitació d’hotel sense que ella ho hagués triat. Ja fa temps que el vaig veure per primer cop, però quan se sent la veu d’ella sanglotant mentre explica com ell es masturbava i ella quedava immòbil, de cop torno a connectar amb un record dins meu i el dic en veu alta: a mi també em va passar.
Sí, un home va masturbar-se al llit amb mi al costat. Érem parella. Recordo sentir-me bruta. Recordo buscar excuses per tolerar aquella escena, sempre tan camaleònica amb els límits i les violències que he patit. Recordo buscar la manera de justificar allò per no fer més grossa la repugnància que sentia. Ja fa alguns anys d’aquell fet, i la veritat és que no ha estat traumàtic per a mi. No em va forçar, no em va tocar, no va intentar res. Simplement es va masturbar al meu costat, avisant-me abans.
Quan dic en veu alta que a mi també em va passar, penso en totes les dones que els darrers dies s’han sumat a l’enèsima campanya comunicativa per denunciar violències. En portem ja unes quantes, i cadascuna té un matís diferent que ens remou i ens fa connectar amb uns records o altres. Moltes dones, les darreres setmanes, exposen a les seves xarxes situacions de violència, de manca de respecte o escenes dantesques com la que acabo d’escriure, per donar pas a un final compartit: i malgrat tot, m’hi vaig quedar. Com en totes les campanyes que portem viscudes —me too, cuéntalo, s’ha acabat—, sempre hi ha qui menysté les dones que s’exposen. La darrera que ha rebut: Ana Peleteiro. En uns vídeos que van córrer de pantalla en pantalla explicava que la seva exparella de vegades la despertava amb relacions sexuals no consentides, perquè ella dormia: és a dir, violant-la. Després de tants dies seguint el judici de Gisèle Pelicot, crec que ara moltes dones han pogut revisar millor algunes situacions de violència que no van identificar com a tal. Si dorms, no pots consentir.
Amb totes aquestes campanyes, i fins i tot cada vegada que he decidit explicar alguna cosa molt íntima i privada sobre les meves experiències, sento el mateix: quan ens exposem, ajudem alguna altra dona a detectar violències. Penso en com de difícil devia ser per a Nevenka Fernández dir en un jutjat que el seu agressor es masturbava davant d’ella. Penso en la decisió de recuperar aquell tall d’àudio, en què ella està completament desmuntada, per posar-lo en un documental anys més tard. Penso en la sensació de vulnerabilitat que va sentir en parlar de certes qüestions que sempre han estat tabú i que sempre hem sentit que pertanyien a la nostra intimitat i que no calia destapar. I acte seguit penso en mi mateixa, obrint un calaix mental on tinc algunes vergonyes irreconciliables i dient en veu alta que a mi em va passar una cosa semblant.
També, cada vegada que explico situacions de violència o que veig dones exposant la seva privacitat amb voluntat de transformar les narratives oficials, sento que alguna cosa falla. Perquè quan llegeixes els testimonis de les altres t’esgarrifes: pel que van viure i per la similitud amb el que tu has viscut. Però sobretot per la certesa que hem estat anys i anys de les nostres vides normalitzant certes actituds, fins al punt que totes aquestes violències tenien cabuda en les nostres relacions amb els nostres cossos, amb els límits que calia posar i amb el que se suposa que és acceptable. Quan llegeixo totes aquestes dones narrant situacions surrealistes i intolerables, la primera reacció visceral que tinc és demanar-me: ¿i malgrat tot t’hi vas quedar? Sabent que sí. Que s’hi van quedar. I que jo, en situacions molt similars, també m’hi vaig quedar. I ens veig a totes tan alienades, tan dissociades, que me’n faig creus. Totes ens hi vam quedar. I sabíem que no ho volíem, que aquella incomoditat potser no la consideràvem violència però tot i així no la volíem. I fins i tot amb la sospita que allò no era acceptable, ens hi quedàvem. Una vegada. I una altra, i una altra, i una altra.
Per això em sembla important que tot allò que hem considerat íntim i privat s’hagi convertit en un relat públic i comunitari. De vegades el pudor ens juga males passades. O ens pot semblar que en una societat de xarxes socials, comportaments narcisistes i individualisme per totes bandes, l’última cosa que necessitem són més històries personals i més jo, jo, jo. Crec, de tot cor, que cada cop que una de nosaltres decideix superar la vergonya i explicar de la forma que consideri què és allò que la va ferir, avancem. Això vol dir, de vegades, quedar exposada. Nevenka Fernández, Ana Peleteiro i Gisèle Pelicot són els noms propis que apareixen en aquestes ratlles d’avui, però podrien ser moltes altres que van posar el bé comú per davant de la privacitat.
I quan elles han alçat la veu, i probablement han pagat un preu personal per quedar exposades d’una manera brutal, han fet que moltes altres resignifiquem algunes vivències. Cada vegada que la intimitat ha estat un acte polític, hem avançat. Davant l’estranyesa del testimoni també creixem, perquè posem en un mirall aquells que han estat a l’altra banda del record. Sí, i tant, estic convençuda que la intimitat està sent una arma poderosa de les dones. Parlar de nosaltres mateixes, trencar el pudor, és molt més que una afirmació individual. És una invitació col·lectiva a mirar les nostres vides amb uns ulls diferents. Si els pogués triar, m’agradaria mirar la meva vida amb els ulls de les meves amigues, que sempre hi veuen tan clar.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
