Tant que ens havíeu dit que les xarxes no són l’espai. Que l’anonimat no és la manera. Que millor donar la cara. Que millor fer-ho immediatament. Que no importa res més que la justícia. Que hem de desobeir el nostre instint. Que si no ens sentim preparades, no importa, tot en nom de la veritat. La veritat. La justícia. Que no importa si et sents preparada per explicar cinc cops la teva història a desconeguts. Que no importa l’impacte que tindrà en tu i el teu entorn, perquè la justícia tot s’ho val. Que si no ho fem segons el manual de la víctima perfecta, ja difícilment podrem guanyar el judici social. No ens ho dieu obertament, però també us agradaria que no portéssim escot. Que no portéssim faldilles curtes. Que millor poques parelles. I res de ballar. El somriure, només per mostrar servitud. Docilitat. Inseguretat. Ens heu dissenyat un itinerari per on hem d’anar passant, marcant les caselles adequades, les correctes. I durant algun temps us ha funcionat. Hem mirat de fer pas a pas. O el que més us agrada: hem restat en silenci. Perquè si no podíem assegurar l’itinerari complet, millor no fer la primera passa, que és la de trencar el silenci. Trencar-lo amb una mateixa d’entrada. Amb l’entorn, després. Amb veu ferma i davant de qui ens vulgui escoltar, per acabar i tants cops com calgui. Ens heu parlat dels nostres agressors com a persones fràgils davant de l’opinió pública. Heu aconseguit que molta gent els vegi amb llàstima. Pobra gent, els han enfonsat la vida. Avui en dia una dona et pot destrossar la vida, la carrera. Els homes ara tenen por, dieu. Obviant la nostra pròpia por: la por nascuda del silenci, la por nascuda d’alçar la veu. La por de desaparèixer, la por de quedar-nos-hi. La por de l’opinió. La vostra.
Molts d’aquests discursos no estaven fets per protegir la víctima. Tampoc estaven pensats per defensar contra tot i tothom la presumpció d’innocència. Ni tan sols s’han fet per salvar l’honorabilitat d’aquells suposats homes acusats injustament. Els discursos d’assenyalar sempre el camí correcte de les víctimes han estat dissenyats només per protegir-vos a vosaltres mateixos… i per descoratjar-nos. Algunes de nosaltres, però, contra tot pronòstic, sense garanties i amb molt de dolor, decidim traçar tan bé com podem el camí per ordre. I llavors, quan arribem a la casella que ens havíeu promès, hi trobem el jutge Carretero. Tots els jutges Carretero que hi ha en la via formal, la judicial, la que ens havíeu dit que era la correcta.
Ja fa uns dies de la filtració del vídeo del judici contra Íñigo Errejón. Primer vaig sentir una gran incomoditat: jo no hauria d’estar veient Elisa Mouliaá declarant, tan nerviosa. Les gravacions dels judicis de violència masclista no haurien de ser, si no ho decideix la víctima com en el cas Pelicot, de domini públic. Uns segons més tard, la incomoditat passa a enfuriment. Per una banda, el primer que penso és que no ho hauria d’estar veient. Per l’altra, que m’estimo més veure-ho que no veure-ho, perquè de vegades semblem alienades parlant de violència institucional com si fos una violència abstracta o burocràtica. Algú ha decidit que el dret de la víctima no és important i ha filtrat el vídeo. Personalment, no sé què n’esperava. Potser exposar-la, potser ridiculitzar-la. El que ha aconseguit, però, és fer una gran pedagogia. La pregunta màgica —per què no denuncieu— ja es respon soleta.
I fent aquesta pedagogia sobre la violència institucional, l’hostilitat dels jutges masclistes i patriarcals, la indefensió de les víctimes i la camaraderia entre agressor i jutge, també han aconseguit que algunes dones que en aquests moments s’estiguin plantejant denunciar… s’ho repensin. Moltes, veient Elisa Mouliaá havent de respondre quanta estona li van llepar els pits, per què no va denunciar abans, si està denunciant per despit, per què va mantenir la relació després de l’agressió, per què no li va dir que s’aturés de forma contundent o, fins i tot, que li demanin per què no tornava a casa amb la seva filla —mala víctima, mala mare— moltes s’ho repensaran. ¿Qui vol respondre totes aquestes preguntes? ¿Qui vol exposar-se d’aquesta manera davant d’un jutge i, qui ho sap, davant d’una audiència que encara s’acarnissarà més amb el teu testimoni?
El sistema perpetua la violència amb una brutal sofisticació: la transforma en protocols d’humiliació, judicis espectacle i silencis forçats. Ens exigeix heroisme mentre ens roba la dignitat, ens convida a parlar per després arrossegar-nos cap a la vergonya pública. La justícia ens mostra Gisèle Pelicot, però també Elisa Mouliaá. El càstig de la violència institucional, però, no ens interpel·la només a nosaltres: les que no volem denunciar, les que ja ho hem fet. Apel·la a les que encara no ho han fet. M’emprenya. Ens feu emprenyar, els de l’itinerari tancat i fiable. Perquè és una advertència clara. El missatge no té matisos, i potser qui ha filtrat el vídeo ho sap: val més que callis, maca. El cost és massa alt. Faràs el ridícul. Per això no volen reparacions alternatives com la denúncia anònima: perquè volen posar ells les normes. Perquè així, condemnant una de nosaltres, ens condemnen a totes.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
