Quan l’Ana Polo va explicar que fa uns anys va patir abús a la feina i va posar-hi nom i cognom —Quim Morales—, moltes veus van aventurar-se a dir que havia començat un #MeToo català en el món del periodisme. Companyes i més companyes van trencar el silenci i van començar a explicar les seves experiències amb els seus caps de redacció, els seus companys de diari o el directors dels programes que feien. El patró era molt similar a l’abús de poder d’altres àmbits: jerarquia laboral, insinuacions, abusos o xantatges sexoafectius. Jo, sincerament, no crec que sigui un nou #MeToo específic sobre periodisme, penso que és una nova veu pública que va començar fa uns anys i que seguim escoltant-nos a dia d’avui, generant nous relats i noves narratives sobre allò que fa una dècada en dèiem normalitat. Però ¿per què van començar un munt de periodistes a explicar les seves vivències? ¿Per què l’Ana Polo va obrir aquesta caixa plena de silencis? Trobo que totes aquestes veus s’han alçat per poder dir-se, les unes a les altres, la veritat, però també perquè quan una dona obre la boca —i més quan ho fa en àmbits poderosos, com poden ser el periodisme o la política— no ho pot fer sense soroll.
Quan l’Ana Polo explica al podcast de Crític que fa uns anys, quan era becària, va veure’s immersa en una història d’abús amb el que aleshores era el seu cap, davant hi té la Mar Bermúdez, que fa uns mesos va denunciar i fer públic el seu cas d’assetjament sexual i laboral per part de Saül Gordillo. L’Ana s’anima a explicar la seva història perquè, escoltant la de la Mar, li van ressonar escenes i comportaments que ella havia decidit enterrar. I totes dues alcen la veu juntes, i això acaba provocant una onada de solidaritat. ¿Solidaritat i suport pels abusos que han patit totes dues? Doncs sí, però no només. Solidaritat perquè enmig del que suposa explicar i trencar el silenci davant de micros i càmeres, encara hi ha gent que posa en dubte, assetja a xarxes i ridiculitza el testimoni de les víctimes. Així que, davant de l’onada de desacreditar la paraula de l’Ana Polo, moltes periodistes decideixen sumar-s’hi: si no voleu escoltar el cas de l’Ana, si voleu fer veure que no va existir o que no va patir violència, aviam què en feu de tots aquests altres. Així comencen les veus col·lectives dels darrers anys: per denunciar els seus abusos, però també per empetitir les crítiques que reben aquelles que s’atreveixen a explicar els casos propis en públic. Perquè si creuen que desacreditant la Mar o l’Ana el tema quedarà oblidat, ens assegurarem que el volum de casos sigui insostenible per desacreditar-nos a totes.
La Mar Bermúdez, quan va fer un pas endavant i va decidir denunciar Saül Gordillo —té una sentència favorable que condemna el seu agressor, per cert—, ho va fer poc després de viure-ho. L’Ana Polo, en canvi, ha trigat anys. ¿Per què? Per a mi, la història s’explica sola: perquè el context de la Mar i de l’Ana són completament diferents. I això ha fet que en el moment en què l’Ana —i la resta de dones que aquests dies expliquen les seves històries— va patir l’abús, no tingués eines per detectar la violència, per poder-la etiquetar correctament, per prendre consciència del que és o no un abús. I, per descomptat, no tenia les eines —ni la interlocutora social— que acollís la seva història. La Mar Bermúdez alça la veu amb tot en contra: un home poderós, un home conegut, un home aparentment respectat. Un poder judicial hostil. Una societat encara massa injusta amb les víctimes. Però som aquí, Mar: moltes dones que ens la vam creure quan va parlar, moltes que posarem també el cos i la cara si cal, moltes que no la posarem en dubte. I això, encara que continuï sent difícil denunciar —públicament o per la via judicial—, és esperançador. No crec que sigui menor a l’hora d’afrontar les violències i les denúncies públiques. I malgrat tot, que difícil i quina força va tenir la Mar, aquell dia davant de tothom.
Sempre, en aquests casos, penso en Nevenka Fernández. La mateixa història, la mateixa dona patint abusos, el mateix home exercint violència i imposant-se, el mateix judici, la mateixa sentència favorable per a ella… però dos moments diferents: quan va passar, que va patir el rebuig social de l’època, i ara, que té un documental i una pel·lícula i el reconeixement de tota una part de la societat —nosaltres, les de la Mar, les de l’Ana— disposada a escoltar-la, respectar-la, posar-la al centre, creure-la i reparar-la en la mesura del possible. No ha canviat res en ella ni en la violència que va patir: som nosaltres, les qui hem canviat el relat.
Molts han aprofitat aquests dies per assetjar l’Ana Polo a les xarxes. Una de les coses que li demanen és el que ens demanen sempre a les víctimes que triguem a obrir la boca: ¿per què no vas fer-hi res aleshores? Es veu que això és el que més els molesta. A mi em sembla que els mateixos que pregunten això són els responsables del silenci de moltes de nosaltres: per gent com tu. No vam fer-hi res aleshores per gent com tu. I perquè, s’ho creguin o no, i encara que ens faci semblar alienades, l’educació que hem rebut durant segles ha fet efecte en nosaltres i algunes de les situacions de violència no les detectem da l'acte. Però sobretot no vam fer-hi res, no vam alçar la veu, no vam explicar-ho perquè mira què passa quan parles: reps —de nou, recordem— violència. Soroll. I el soroll és alliçonador. És exemplaritzant. A Nevenka obrir la boca no li va servir de res, perquè no hi havia societat disposada a escoltar el que ella volia dir. La justícia li va donar la raó, i tot i així va haver-se d’exiliar.
Moltes hem callat… fins que hem trobat algú que volgués acollir la història.
A totes les que volen parlar: som aquí. T’escoltem.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
