Aquest és un text una mica prosaic. Crec que els darrers anys, molts dels textos que escrivim i publiquem —i que llancem des del neguit pur, el dubte i la culpa— són una manera de cridar l’atenció. ¿L’atenció de qui? De les teves iguals, de les que intueixes que són allà, no sé sap molt bé on, però creus que ben a prop. Molts dels textos busquen la validació d’altres dones. Durant segles no hem tingut una veu comuna: milers de veus silenciades, cadascuna a casa seva, que no acabaven mai de trobar interlocutora, algú que se les escoltés. Ara que hem descobert aquesta veu plural, comunitària i diversa, de tant en tant mirem d’alçar-la per prendre-li la mida.
D’aquest neguit pur, del dubte i de la culpa neixen la majoria de les campanyes revolucionàries d’aquesta dècada. És un mecanisme nou i que encara estem testejant: una de nosaltres explica què li ha passat, descobreix que no és l'única a qui li ha passat, automàticament desperta en alguna altra de nosaltres la necessitat de compartir la seva vivència, que acaba connectant amb la vivència d’alguna altra de nosaltres que ens ha escoltat. I així es va creant una cadena de veus, un cànon perfecte de vivències. Cada cert temps, la veu acabada d’estrenar puja una mica el to i ens revolucionem: un #metoo, un #seacabó. Ens hi sumem a mesura que podem. Descobrir que no ho hem viscut soles ha estat un gran esdeveniment. No ens ho esperàvem, per més evident que ens sembli ara.
Aquest és un text que vol això: no sóc l'única, ¿oi? Perquè el feminisme dona resposta a moltes preguntes i molts reptes individuals i col·lectius, però una de les fórmules màgiques que ens ha regalat el feminisme més popular i ampli és la certesa que això que et passa —neguit pur, dubte i culpa— no és teu. No és exclusiu. Així, aquest és un text que busca, que vol convidar a una conversa una mica més llarga, pública i sincera. És una invitació per saber si a tu també et passa que iguales les prioritats independentment de la seva naturalesa. És un neguit una mica absurd, si vols. Una curiositat. A mi em passa. Quan començo el dia i decideixo quin serà el llistat de tasques, no faig diferències entre posar en marxa una rentadora, corregir un text, contestar els correus, estendre la rentadora que prèviament he posat, pensar què farem per dinar, sortir a córrer una mica i recollir les fotografies que he portat a revelar.
L’altre dia, quan tornava a casa després de caminar una mica per airejar-me enmig de les feines —preparar materials, llegir el llibre del club, pensar en els textos dels meus alumnes per donar-los solucions—, pensava: bé, ja has sortit a córrer. Al meu cap, què fer per dinar i, per tant, fer una petita compra abans de pujar a casa era el següent pas del dia. No hi havia cap diferència entre el text, la muntanya per on acabava de caminar i córrer una mica i fer el dinar. Pensava en Adrienne Rich, quan parlava dels seus fills i els seus poemes i els deia als primers que eren tan importants com els segons. Pensava, també, en el repte que suposa ser a tot arreu amb el mateix nivell d’exigència. Pensava, alhora, en la pau que m’aporta. I pensava, també, en si sóc l'única. I en si té alguna cosa a veure amb la meva socialització com a dona. En si té alguna cosa a veure que se’m demani que sigui una bona professional, però també una bona dona, una persona saludable i algú a qui confiaries els teus fills.
Pensava en els homes del meu entorn i en com jerarquitzen tasques. I en com dins d’aquesta jerarquia, les tasques de cures i de reproducció van als graons més baixos. Pensava en com els homes, si han d’entregar un text i posar en marxa una rentadora, discriminen a favor de l’àmbit laboral. I en com això sovint no els genera cap contradicció. Pensava també en l’equilibri que m’aporta a mi tenir-ho tot al mateix nivell. És exigent, sí. Però no sento que descuidi res. Quan altres descuiden l’aspecte reproductiu, ¿els genera angoixa? ¿O s’hi han acostumat? Si entrego uns materials més tard però he pogut sortir a córrer, és millor que entregar els materials a temps però no sortir de casa en tot el dia i que no em toqui el sol a la cara ni un segon.
Si segueixo estirant el fil, em demano què passaria si tots ho féssim així. Quin impacte tindria en la meva llisteta de tasques pendents. Si tots decidíssim que passar l’aspiradora és tan important com contestar els correus. No dividir la feina, no prioritzar-la en funció del mercat, sinó de les necessitats que tenim. Evidentment, aquest és un pensament fruit d’una situació d’estabilitat econòmica i emocional. En moments en què la meva vida ha estat caòtica, inestable o traumàtica no he pogut dedicar ni cinc minuts a res que no fos buscar solucions immediates per als problemes concrets que tenia. Parlo de com seria la nostra societat, de com el treball no estaria dividit de forma tan desigual, si a les nostres llistes sortir a passejar fos igual d’urgent que canviar els llençols. Que generés el mateix neguit deixar de fer la compra que entregar un treball a la universitat. Si tot estigués a la mateixa alçada. Tornant a casa després de córrer, penso això. I automàticament penso que potser només jo ho visc així. Dos minuts més tard, penso en aquest text, en preguntar-vos si és cosa meva. ¿És cosa meva?
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
