Què passa quan la tia és tonta. O ho sembla. I què passa quan la tia que sembla tonta ets tu. Això és el que vaig haver de viure fa uns dies. Vaig fer una xerrada en un institut: la premissa era la de sempre. Mes de març, xerrada sobre la violència masclista. L’excusa: El mal querer, de la Rosalia. Prenc de referència alguns dels versos de les cançons i començo a afilar el meu argumentari. Cançó a cançó, lletra a lletra. Cuso les metàfores i les imatges del disc amb algunes escenes de la meva vida per mirar de fer una mica de pedagogia. Tenia divuit anys quan em van passar moltes de les coses que explico al meu auditori, que al principi —sempre és igual— estan una mica dispersos, però quan els parlo de la primera bufetada es claven a la cadira. Deixen de moure peus, comencen —elles— a agafar-se de les mans, a passar-se el braç per sobre, a mirar-se discretament. Gairebé sempre detecto, d’entre totes les cares que em miren amb atenció, a quina d’elles els ha passat alguna cosa de les que explico, perquè la manera com fan que sí amb el cap és diferent. I perquè mentre jo parlo i vaig cercant ullets i expressions de comprensió, sempre les trobo atentes. No abaixen la guàrdia en tota l’hora que em passo xerrant amunt i avall. Quan acaba la sessió, moltes d’elles s’acosten. No falla.
Després d’explicar la primera agressió, i d’assegurar-me que tothom m’escolta, començo a desmuntar mites i estereotips. És una xerrada que sempre funciona i n’estic molt contenta: amb la música d’excusa vaig parlant sobre el paper que han de fer les persones que són a prop, quines són les meves recomanacions, com vaig prendre decisions que inconscientment em van aïllar, com funciona el cicle de la violència, com algunes de nosaltres ens quedem atrapades en la fase de la lluna de mel i la perseguim per sempre més. Hi ha un moment que els sorprèn: quan els explico alguna escena terrorífica —que jo he normalitzat a força d’explicar-la durant tots aquests anys— i després els comunico que el vaig perdonar. Que vaig decidir escoltar les seves disculpes, les seves súpliques i els seus penediments i vaig tornar a confiar-hi. És un moment delicat, però m’hi esforço molt. Els explico de múltiples maneres que el judici que emetem quan vivim sense violència és nociu per a l’univers de la víctima que encara conviu amb el seu agressor. A nosaltres ens sembla —oh afortunats— que allò és intolerable. Certament, ho és. I també ens sembla que l’escalada de la violència serà proporcional a la resposta de la víctima. Major violència, major contundència per part d’ella. Per part meva, en aquest cas. Els explico durant molta estona que no funciona així. Si fos tan fàcil, no permetríem que la violència escalés. Simplement.
Durant el transcurs de la xerrada jo vaig notant com me’ls vaig fent meus. Penso: ho estan entenent. Estan entenent que trencar amb un vincle basat en la desigualtat entre les parts no és senzill. Porto quaranta minuts i set cançons de la Rosalia donant voltes al mateix assumpte. Ara quan els expliqui que el meu agressor va fingir un suïcidi per fer-me xantatge, tornaran a parar molta atenció. I quan els tingui allà on vull, els ho diré: sí, també el vaig perdonar. Vaig trigar una mica més que les vegades anteriors. Vaig posar condicions per perdonar-lo. Però sí, no me n’amago, vaig tornar amb ell i la relació va durar uns mesos més. A mi sempre m’havia semblat que explicar totes les vegades que hi tornava enfortia el meu relat. Mireu-me, soc aquí, m’he presentat com a supervivent de violència masclista, em considero una dona forta, us he explicat els moments més tèrbols de la meva vida: quan em va agredir i es va tancar al lavabo amb un ganivet, quan vaig cridar perquè tenia un bony al cap i no sabia on ficar-me, quan em va tenir una setmana en silenci sense motiu, quan va fingir que s’havia suïcidat, per fer-me entendre que no podia tancar el telèfon i prou. Els explico que el vaig perdonar perquè després els explicaré que el vaig deixar un dia per una petitesa, perquè entenguin que la pitjor de les situacions no és sempre la que acaba desencadenant que les víctimes tinguem prou força per marxar.
Llavors va passar. Ho vaig saber en acabat, però va passar en aquell moment. Quan els vaig explicar que l’havia perdonat després del suïcidi fictici, un noi va dir: aquesta tia sembla tonta. La tonta era jo. Els vaig estar parlant una estona sobre aquell trend en què moltes dones explicaven situacions inversemblants de violència per acabar totes de la mateixa manera: i malgrat tot, m’hi vaig quedar. Els vaig parlar de com em vaig sentir davant d’aquell nou #metoo: veure tantes dones dissociades perdonant i quedant-se amb persones que els havien fet mal a mi, personalment, m’esgarrifa. No penso que són tontes, penso que alguna cosa, com a societat, no estem fent bé si, malgrat tot, ens hi quedem. Aquell noi no em va ferir. He trigat molt de temps a entendre que no soc cap tonta i que, si alguna vegada ho he estat, no va ser quan patia violència masclista. No em va ofendre, no m’ofèn que pugui pensar que soc tonta: sé que no ho soc. M’ho he treballat tant que no hi ha marxa enrere. Sé perfectament què m’hi va fer quedar. Quins són els mecanismes, les conductes, els patrons i els cicles de la violència masclista que em van mantenir immòbil en una relació destructiva. No és important, això. El que és important és que a l’altra banda de la sala —on s’hi havien assegut les noies— segurament no pensaven que jo era tonta. Probablement algunes d’elles se sentien identificades o podien reconèixer en el meu relat la història d’algú que coneixien. Considerar-me tonta a mi seria una temeritat per a elles. Molts dels nois tampoc devien creure que jo era tonta. Potser havien escoltat la xerrada i ja sabien que no era cap tonta. És possible que ni tan sols ell pensi que ho soc, però necessita identificar-se amb la mena de noi que ho pensa. La qüestió és que després d’una hora i onze cançons, van quedar dues idees sobrevolant la sala: que jo no era tonta, però que ho semblava. I per aquesta escletxeta, amigues, estimades, companyes: per aquesta escletxeta entren els discursos d’odi, les frases revictimitzadores i el negacionisme. Quin greu, ¿oi?
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
