Andrea Mayo
No és pas senzill triar el començament d'una novel·la. Tu ho has intentat mai? I quan ho has fet, què has sentit?
La primera frase és la benvinguda al que proposes, el primer element que entra a formar part de la suspensió de la incredulitat. Moltes vegades és amb la primera frase, que comença el famós bloqueig de qui escriu. Per què? Fàcil. Perquè resulta que es podria escriure tot. Es podria escriure: "En Pere va arribar a l'últim dia de la seva vida amb el mateix poc entusiasme que al primer" o "Cada setmana es presenta per sorpresa a un curset al qual no està apuntada". Així les coses, començar una novel·la és decidir el to, la veu narrativa, el registre lingüístic, el punt de vista, l'atmosfera, l'època, el temps verbal, entre d'altres. I el que és pitjor, comprometre's amb una història determinada i no pas amb una altra, de les moltes que ens ronden el cap. (Un altre conegut bloqueig de la persona que escriu és abandonar a mitges els projectes perquè s'adona que en té un altre de millor a què dedicar la vida). Començar una novel·la és una mena de casament. T'has enamorat, és la novel·la de la teva vida, et dona satisfaccions, plaers i temes de reflexió com cap altra abans, et fa sentir el poder de la creació i et garanteix un propòsit de vida, que ja saps com n'és d'important.
Bé, doncs, un cop començada, l'obra avança, i si tens la sort de dur-la endavant amb els més o menys inevitables obstacles, hi ha un dia que has de posar el punt final. Has de dir, fins aquí. Has de reconèixer que ja està. En la meva opinió, si vols saber-ho, és més difícil acabar les obres que començar-les. Molt més difícil arribar a dir prou que dir ho vull tot i per sempre.
En això dels finals, et diria que la novel·la també s'assembla al matrimoni. Hi ha un punt que ja saps que has tocat fons, que no hi ha res a fer, però tothom tendeix a allargar-ho. Per inseguretat, per pena, per nostàlgia abans de temps, per por, per tossuderia, per orgull. Per inconsciència o per ignorància. Per un concepte equivocat de fidelitat i de lleialtat. Per nassos.
El moment de posar punt final a una novel·la és quan passes de l'enamorament a l'estima. Això és ben diferent del tema del matrimoni perquè, si es fes així, el sistema sobre el qual estan sostingudes les bases de les nostres societats burgeses i capitalistes s'ensorrarien en un tres i no res. I ara, punt final, que als articles també són necessaris.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
