Andrea Mayo
El que deixa de ser optatiu passa a ser impossible o obligatori. Hi estàs d’acord? És simple: si abans podies escollir i ara no, vol dir que allò que depenia de la teva opinió ara està sotmès a altres criteris.
Amb moltes coses és així i hi ha diversitat d’elements que hi col·laboren. La salut, la situació econòmica, el lloc on vius. L’organització social, les eines de poder.
Posem per cas una persona que abans podia sortir a caminar cada dia –i ho feia o no segons el seu desig o el clima– i que, a causa d’un accident, ara no pot sortir en absolut. O pensem en algú que guanyava un sou per sobre de la mitjana i que per tant podia fer viatges de plaer allà on volgués quan volgués –i els feia o no atenent a circumstàncies com ara l’agenda de compromisos socials o familiars– i que, en perdre la feina, en perd aquesta capacitat. O imaginem una persona que vivia prop del mar i que anava a veure’l o no segons si li abellia i que ara, en traslladar-se a un poble de muntanya, ja no en té l’oportunitat. En aquest sentit, un dels exemples més aclaparadors i internacionals és la pandèmia, que ha modificat una gran quantitat de costums, conductes i possibilitats. No pots sortir de casa sense mascareta, no pots abraçar amb naturalitat, no pots compartir alegrement una beguda, no pots deixar de vacunar-te, no et pots moure sense un protocol determinat.
Però en el que jo pensava avui era en el tema de la tecnologia. Abans podies acceptar-la, utilitzar-la, sentir-hi curiositat o no. Podies tenir un ordinador o no. Podies fer servir un mòbil o no. Podies utilitzar internet o no. Això s’ha acabat. I, des del meu punt de vista, és una tragèdia. És un pas més cap a l’esclavitud, cap a la deshumanització, cap al desconcert i el desempar. Cap a la desigualtat, cap al distanciament de la natura i cap a la desconnexió de la nostra essència –es tractava, de debò, de ser capaços d’anul·lar per complet la nostra procedència animal?
La necessitat constant de la màquina, de l’electricitat. La imposició del control i de la vigilància. L’abast indeturable de l’ull que tot ho veu i la sensació que no ens en podem amagar. I quan parlo d’amagar-nos no parlo pas de fer coses mal fetes, de cometre delictes o barbaritats impensables. Del que parlo és de la sensació de la intimitat, de la pau que no ens observin ni ens segueixin.
Les tecnologies actuals, en haver-se fet obligatòries, són una eina d’assetjament. Això és el que pensava avui. I tu, com ho veus? Sents aquesta impotència que provoca el fet d’haver perdut l’opció d’escollir?
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
