Andrea Mayo
Començo a llegir La nueva mente del emperador, de Roger Penrose, i al cap de poques pàgines ensopego amb un tema que complementa una idea que em ve al cap des de fa dies. El Penrose parla de la ment, de la seva essència, i planteja la coneguda qüestió: si les màquines fetes pels humans poden arribar a tenir-ne una, a pensar, a sentir, a prendre decisions.
La idea que em venia al cap aquests dies era al voltant de la gent que no fa cap puntada sense fil. O sigui persones que necessiten que tots els seus actes siguin d'alguna manera útils i obtinguin algun resultat. Segur que en coneixes un munt. Em refereixo a aquella classe d'individus pràctics que no fan el que no cal. I el que no cal és, en efecte, tot allò que no es considera estrictament necessari o rendible, tot allò que no implica una relació entre l'esforç i el benefici. Per exemple, gent que considera absurd acompanyar-te o recollir-te a l'aeroport perquè pots agafar un taxi; que considera absurd acompanyar-te al metge perquè no influiran en el diagnòstic; que quan et conviden a dinar aprofiten per demanar-te algun favor; que quan busquen la teva companyia és perquè se senten sols i no perquè pensin que potser tu ets sents sol o sola, que si porten ells el cotxe i heu sortit junts de cap de setmana et deixen prop del metro en comptes d'acompanyar-te a casa. Podria posar ara una bona quantitat d'exemples més, però estic convençuda que ja has captat la idea i que tu mateixa els pots enumerar.
Doncs llegint en Penrose i la seva teoria que diu que no cal un organisme biològic perquè hi hagi pensament, que una ment pot viure en una màquina, em vaig adonar del fet que el que de cap manera no pot viure –ni tindria sentit que ho fes– en un ordinador és un cor. I que potser és el cor, aquest òrgan misteriós que pensa amb empatia i una intel·ligència poc pràctica, el que permet a alguns éssers humans fer puntades sense fil, només per amor, només per fer sentir bé l'altre, sense obtenir-ne cap rèdit i fins i tot en contra de la lògica de la rendibilitat o de la necessitat.
I també vaig pensar que el que ens distingeix de les màquines no és el fet físic de tenir un cor sinó, precisament, la sort de poder fer-lo servir, de vegades fins i tot en contra de la ment, amb meravelloses puntades a l'aire, amb esplèndides puntades sense fil.
"M’ho penso i et dic el què" és una secció personal signada per Andrea Mayo, un dels heterònims de Flavia Company.
