Foto: Bevis Chin
L’any 1888 Barcelona celebra la seva Exposició Universal i el món sencer s’adona que el cor d’aquest ciutat batega amb una força creativa descomunal. A falta d’institucions polítiques pròpies, es produeix un fenomen excepcional: les relacions d’amistat i de confiança entre creadors i mecenes construeixen un nou món.
Antonio López i López, marquès de Comillas, probablement la fortuna més important d’Espanya, s’havia instal·lat a Barcelona a principis dels anys 50 del segle XIX, i havia descobert en el capellà de la família un poeta que l’emocionava, Jacint Verdaguer. Mossèn Cinto va dedicar al seu protector el poema L’Atlàntida.
Més endavant, com és sabut, la relació entre poeta i el fill del mecenes, Claudio López, es trenca i comença l’aïllament de Verdaguer, fins al punt que se li prohibeix exercir el sacerdoci. Va morir el 1902 i el seu enterrament, un dels més multitudinaris que es recorden a Barcelona, esdevé un gran homenatge popular.
La filla del marquès, Isabel, estava casada amb Eusebi Güell, fill d’un dels industrials més poderosos de la ciutat i amic personal del jove arquitecte Antoni Gaudí. Güell, convençut de la genialitat de Gaudí i entestat a promocionar-la, encomana l’entusiasme al seu sogre i Gaudí rep l’encàrrec de dissenyar la casa El Capricho, a la finca de Comillas, a Cantàbria. Eusebi també demana al seu amic Antoni la casa que ha d’esdevenir la seva llar. Vol que sigui més espectacular que el Palau Moja, la casa del seu cunyat Claudi, segon Marquès de Comillas. El resultat serà el Palau Güell, al carrer Nou de la Rambla.
I després, Güell proposa a Gaudí que, entre tots dos, facin realitat un somni ambiciós i estrafolari: una urbanització exclusiva per les famílies benestants de Barcelona, a la manera de les selectes colònies angleses. El Park Güell es construirà en un terreny elevat, amb unes vistes impressionants sobre el mar i la ciutat. Gaudí accepta, no cal dir-ho.
A la gran casa pairal que es construeix al parc s’hi instal·len els Güell i Gaudí compra la segona casa per viure-hi amb la seva família. Són els dos únics habitatges que s’hi construiran. El Park Güell –tal com l’havien somiat– és un fracàs, però l’obra de Gaudí ja enamora mig món.
Eusebi Güell va morir a la seva casa del Parc i l’Ajuntament de Barcelona va comprar el seu vell somni, ara reconegut arreu del món gràcies a Gaudí. L’any 1969, el Park Güell va ser declarat monument artístic i el 1984, Patrimoni Cultural de la Humanitat.
La creativitat i la confiança. La generositat i el risc. La cultura. I l’admirat i reconegut Park Güell, nascut d’un fracàs.
Foto: Bevis Chin
“Moments estel·lars” és una secció de Sílvia Soler amb un títol que vol retre homenatge al clàssic de Stefan Zweig.
