Redacció
–De tota manera, quan em mori no crec que me’l trobi per allà al cel enmig dels núvols, “Deú vos guard, bona tarda”, com si fóssim al Passeig de Gràcia, què voleu que us digui...
Malgrat la malenconia de la situació i que tenia els ulls plorosos, el seu to irònic ens va fer riure.
–Però no és el que creieu els catòlics?– la va punxar la meva mare.
–Sí, però no. Ja ho veig que no– Va contestar fent petar la llengua amb incredulitat mentre remenava el cap.
El meu avi s’acabava de morir, tot i que amb noranta-tres anys i en condicions envejables, i la família érem davant del seu nínxol al cementiri de Montjuïc. Feia un dia esplèndid, es veia el mar i teníem Barcelona als peus. Amb el seu comentari, l’àvia Carmen havia restat càrrega emocional al comiat, cosa molt seva, ja que no li agradaven les mostres d’emoció descontrolada; li semblaven ridícules, afectades i de gens bon to.
Se l’havia estimat molt, estava trista i aquesta era la seva manera de fer el cor fort. Trista però al mateix temps alleujada –no tenia cap problema en reconèixer-ho– perquè l’últim any havia decaigut molt i es veia venir el problema de no tenir prou força per cuidar-se'n. Però ell, sempre elegant, havia fet mutis abans que això passés, li ho va estalviar. Tot un senyor.
Ella encara va viure sis anys més, tres a casa seva malgrat que tenia molt poca vista i els altres, després de la típica trencada de fèmur, en una residència. Va ser llavors, perquè jo donava classe dues vegades a la setmana en una universitat molt a prop d’allà, que vaig prendre el costum d’anar-la a veure força sovint al marge dels diumenges en família on el contacte entre nosaltres quedava rebaixat per la interacció amb els altres. A vegades m’hi passava a dinar i d’altres a portar-li un cafè de contraban, cosa que li feia molta il·lusió perquè era molt cafetera –negre, sense sucre i dues tasses– i allà després de dinar no els en donaven perquè dormissin bé a la nit.
Les meves classes eren a estudiants estrangers, principalment americans, i tractaven sobre història i cultura de la ciutat explicada a partir de textos literaris. Eren gent simpàtica i en general m’agradava força la meva feina perquè creia que potser servia per obrir-los unes quantes finestres mentals, però tot i així m’era molt difícil que entenguessin Barcelona. Ells es quedaven amb el fet que era una ciutat europea “con una playa”, “great weather”, “party at all hours”. Ni tan sols sortien als locals de nit de la gent d’aquí, sinó a festes manufacturades expressament per a turistes, només es relacionaven entre ells i passaven gairebé cada cap de setmana visitant com un llampec grans destinacions europees on es feien un empatx de veure postals i tornaven absolutament destrossats i sense entendre res.
Per això quan anava a veure la meva àvia, després d’estar en contacte amb aquell munt de joves ianquis desubicats, el contrast se’m feia immens. La Carmen era la màxima defensora de Barcelona, un tipus de Barcelona molt concreta que jo, que em vaig criar dos trams d’escala per sota del seu pis i passava moltes estones a casa seva, vaig interioritzar des de ben petita.
Ella creia fermament que viure a cap altre lloc del món que no fos l’Eixample era simplement un “ho-rror” i mirava amb condescendència qualsevol que intentés defensar cap altra opció amb l’absoluta certitud que l’individu en qüestió estava sent ridícul. Considerava que la superioritat de la seva ciutat era un fet universalment sabut i amb mirada exageradament innocent, que evidenciava la ironia de les seves paraules, contraatacava “I ja t’agrada viure a X….? No és molt lletjot???” sabent perfectament que al seu interlocutor la pregunta l’irritaria.
I al seu fill Joan li deixava caure “ai pobres, vosaltres a Girona, deveu passar un fred... Sempre hi plou, i la calor que hi fa a l’estiu! Ja hi trobeu coses a fer?”. M’és impossible transcriure les inflexions exagerades de veu que feia però eren divertides i gens innocents. Pel que fa a mi, que visc a Lleida, ja no se sentia ni tan sols amb cor de fer-me cap comentari irònic sobre el tema, tan valenta com em trobava per haver anat a viure a l’Oest, lloc que ja se sap que és salvatge i inhòspit. De tota manera, li entusiasmava que, assegudes a la seva habitació amb el cafè il·legal, li expliqués les males condicions climatològiques que m’havia trobat a les set del matí esperant el tren a l’estació i ben abrigada entre les seves mantes s’esgarrifava tota, encantada de corroborar que els altres llocs del principat eren terribles.
La seva Barcelona era la de mirar aparadors al passeig de Gràcia, prendre un cafè en algun local de la rambla de Catalunya amb les amigues, donar un tomb pel passeig de Sant Joan avall, anar a comprar al mercat de la Concepció, i sobretot passejar. Poca cosa més. Els meus avis van ser gent més aviat austera, sobretot de grans. Suposo que es podrien considerar petita burgesia pel tipus d’amics que tenien, per les escoles on van anar els seus fills, i també perquè el meu avi, durant una època, es va guanyar bé la vida amb el seu negoci de recanvis de cotxes. No devia ser gaire bon negociant, però, perquè per un sentit de la responsabilitat a l’antiga va fer un tracte amb la parentela franquista que li van fer bescanviar la seva casa de Calella i el seu pis del carrer Bailèn per la part dels altres del negoci que igualment, a la llarga, va fer figa. Van tenir una vellesa molt modesta.
De fet, quan a mitjans dels anys noranta es va permetre que els lloguers antics es posessin a preu de mercat es van trobar que ja no podien pagar la suma exorbitant que demanaven per casa seva i els fills van haver de fer mans i mànigues per trobar-los un lloc agradable on viure. Això sí, durant molts anys van viure en un pis senyorial a prop del passeig de Sant Joan on hi havia saleta de les visites, office, safareig i quarto de cosir.
Suposo que, dels dos, ella era la llesta. Potser si l’avi li hagués comentat els assumptes de negocis... No és que no fos intel·ligent, ni de bon tros, però la seva mentalitat era la d’un cavaller i un somniador, no tenia la rapidesa de la Carmen ni la seva capacitat per adaptar-se. I com que era un tipus de senyor que trobava “ordinari” parlar de diners a taula i una falta de tacte preocupar la senyora amb temes econòmics, no crec que la deixés mai opinar sobre el negoci o d’altres assumptes d’aquest estil. De tota manera ella no s’hi hauria volgut immiscuir perquè era un àmbit en què ell col·locava el seu sentit de l’homenia i era prou astuta com per no trepitjar-l'hi. Aquest coneixement de l’altre, evident en tantes coses, els va donar un matrimoni harmoniós.
Anomenar-los petita burgesia és molt relatiu, potser sí que va anar de poc que no acabessin amb una mà al davant i una altra al darrere. La nova Barcelona turística dels meus alumnes, que, sense parpellejar, pagaven durant uns mesos el que fos per un pis, els havia expulsat del seu centre i del benestar que havien esperat a la vellesa. Però això d’estiuejar a Calella queda molt bé, efectivament, i va ser de fet el seu únic gran, enorme, luxe. La Carmen adorava anar-hi i marxava amb els nens i les àvies ja a finals de juny i no tornaven fins mitjans de setembre. Per a ells va ser el paradís i el mite dels estius en aquest poble és un tresor daurat que encara escalfa l’ànima de les diverses generacions de la nostra família.
Sí, perquè encara que quan vaig néixer jo (i per descomptat les altres netes perquè van venir després) la casa davant del mar ja estava venuda i revenuda, llavors llogaven la casa blava del Canadell i recordo passar-hi cada any uns mesos preciosos, brillants i en tecnicolor. Allà ens hi encabíem tots, que no sé com ho manegàvem, i fèiem el vermut a la terrassa del davant amb els musclos que l’avi anava a buscar a la segona roca de la Platgeta, a les nenes ens banyaven en un cossi de plàstic a l’eixida del darrere, es produïen llargues sobretaules, i múltiples sortides en barca. Quan el preu de la caseta es va tornar impossible van passar a llogar la casa de la plaça de l’església, i quan finalment també aquesta va quedar fora del seu abast econòmic els fills van fer un esforç entre tots per buscar als seus pares un apartament darrere el Moka i que no haguessin de renunciar als estius allà.
A part de Calella i de viure a l’Eixample, suposo que de petita burgesia el que en tenien era la cultura. Un sistema de valors i costums molt criticable i molt criticat que vaig rebre a partir del milió de normes no escrites que la meva àvia em transmetia amb cada una de les seves accions i comentaris dits de passada. La més bàsica era no significar-se, no cridar l’atenció ni per bé ni per mal, i sobretot mai dels mais “fardar” d’alguna cosa pròpia. Per això es va posar molt nerviosa, per exemple, una vegada que de petita vaig fer un paper en una obra de teatre professional, ja que tenia por que agafés fums i passes a creure’m “qui sap què”. Creure’s “qui sap què” era l’horror màxim, motiu de ridícul absolut, i quan algun dels seus fills o netes feia alguna cosa que segons el seu criteri li podia fer pujar els fums ens afusellava amb comentaris àcids per tallar d’arrel qualsevol idea que poguéssim entretenir d’agafar “aires”.
De preceptes curiosos, doncs, en tenia centenars. No dinar a la platja n’era un, perquè s’havia de fer a casa, dutxats i asseguts, i perquè menjar sense samarreta trobava que era d’una lletjor i vulgaritat absolutes. Un tampoc podia anar a banyar-se a la tarda perquè era l’hora d’arreglar-se, passejar i fer conversa amb les coneixences. També considerava que picar entre hores era l’origen del Mal; essent el “Mal” que els nens no tinguessin gana a l’hora que tocava i que les senyores s’engreixessin. Una altra llei era que els infants havíem de fer el mateix que els altres de la nostra edat; això, en el meu cas, volia dir que no em passés la tarda llegint en un racó mentre els altres anaven en bici (encara que m’hagués passat tot el matí corrent per la platja) perquè era ser poc sociable i donar la nota. Entenia que m’agradés llegir i no ho trobava malament però creia que m’havia d’esforçar en dissimular-ho una mica per no semblar “rara”.
Una altra cosa molt important era no queixar-se quan un es trobava malament perquè per una banda mai n’hi havia per tant i per l’altra era fer-se pesat. Fer-se pesat a la gent era una altra de les coses que s’havien d’evitar contra vent i marea, gairebé pitjor que assassinar algú. Un dels seus principis, que ara que soc gran m’adono que és dels que he interioritzat més, és l’arxiconegut per mi i les meves cosines “a fora de casa no es té gana ni set ni caca ni pipí”. I la veritat és que quan les netes sortíem amb ella no en teníem, de “necessitats” intempestives. El seu secret era que mengéssim prou a l’hora de dinar i fer-nos beure un vas d’aigua i anar al lavabo abans de sortir, punt. Potser per això m’irrita força aquesta idea que tenen els nens d’avui que a la bossa de la mare o del pare sempre hi han de trobar alguna cosa de menjar i beure i que sempre hagin d’anar al lavabo en els llocs més impensats. Jo al meu intento explicar-li que no pot estar volent coses tota l’estona, però em mira com si fos una marciana. Una mica de repressió no és dolenta a l’hora de criar al personal, i això ella ho sabia. Que aprenguéssim a aguantar-nos li semblava bàsic, al cap i a la fi la vida consisteix en reprimir desitjos tota l’estona.
També tenia un munt de codis específics per senyores. El més bàsic era “no deixar-se”. Una dona podia ser poc atractiva –contra això no s’hi podia fer res– però deixar-se era un crim. I això per a ella volia dir anar ben vestida, pintar-se els llavis de vermell, no permetre mai que se li veiessin les canes (si no havia triat dur el cap tot blanc, però en aquest cas havia d’estar cuidat a la perfecció) i sobretot mantenir la figura. Sempre havia tingut molt bon tipus, ella: havia estat alta, esvelta, amb unes cames fantàstiques i estava orgullosa de no haver pesat mai més de seixanta quilos. El seu secret era sopar molt poc –una fruita i una til·la, dues fulles d’enciam amanit i un iogurt o una mica de pernil dolç i una tassa de caldo–, evidentment no menjar entre àpats, anar a tot arreu caminant a pas ràpid i nedar cada dia dels tres mesos d’estiu fins ben enllà de la platja. Amb això era tremenda i durant una època de la meva adolescència que vaig estar un punt rodona em va martiritzar sense pietat amb els seus comentaris.
Per altra banda, valorava molt que les persones fossin “bones conversadores”. En una època en què es feia tant això d’anar de visita, que una senyora sabés treure temes interessants, escoltar quan tocava i explicar coses de manera amena es devia valorar. Però és que a més ella era boníssima en aquest art. Sempre estava al dia dels temes d’actualitat i qualsevol anècdota que li passés sabia transmetre-la d’una manera que captava l’atenció. Fins a tal punt que un estiu vam prendre l’hàbit que em relatés el capítol de la novel·la de misteri que s’havia empassat la nit anterior mentre jo esmorzava. Era brillant. Anys més tard en vaig llegir algunes i no em van semblar ni la meitat de bones de com me les havia contat.
Així doncs, aquells dies que l’anava a veure a la residència després de classe, en contrast amb els meus estudiants que no sabien ni com formular respostes a una pregunta, la Carmen em semblava un prodigi de la retòrica. Una senyora de noranta-tres anys gairebé cega que em feia un resum perfecte de les notícies del dia, especialment els temes del Procés que l’apassionaven, i que encara tenia esma de riure’s de mi perquè vivia a la capital de la boira. Tota fina, amb el seu jersei de punt, arracades i pantalons, no podia evitar comparar-la amb els meus nois i noies, permanentment en shorts, suadores de xandall i xancletes de plàstic, i el contrast entre els dos àmbits em produïa un curtcircuit mental. Sobretot em mortificava la impossibilitat de transmetre’ls el món de la meva àvia, classista i imperfecte, sí, però interessant, i em dolia el seu etnocentrisme que els feia impossible entendre altres realitats, específicament la de Barcelona, encara que s’hi passessin mesos vivint-hi. Esclar que també la Carmen era terriblement etnocèntrica, una provinciana de Barcelona, que no estava interessada en la vida més enllà de la ciutat comtal i no volia saber res d’altres maneres de viure. O sí que les volia saber, però per jutjar-les sarcàsticament, d’una manera que feia molta gràcia, però que en el fons mostrava que tancat i petit era el seu món.
El pitjor és que totes aquestes normes i nocions de com han de ser les coses encara em ressonen dins del cap i sovint em fan veure les coses a la seva manera. Són estretors de mires que en ella s’entenien, senyora que va viure en temps del franquisme sense poder aspirar a cap tipus d’horitzó ample, però que en mi ho trobo una colla de prejudicis desastrosos que m’han fet odiar-me a mi mateixa cada vegada que en un xiringuito de platja li he demanat a un nòvio que, si-us-plau, es posés la samarreta per menjar. Hi lluito cada dia.
I tot i així era moderna, amb una força admirable. Va portar com si fos fàcil una família de quatre fills, una tieta i dues àvies. Es llevava a les set, anava a comprar, preparava esmorzar i dinar, deixava la casa com una patena, sense despintar-se els llavis ni fer un escarafall i a la tarda, tota empolainada, sortia amb les amigues. Era ràpida a adoptar nous costums i, mentre fos sociablement acceptable, acollia qualsevol canvi en el codi de conducta encara que desafiés la moral cristiana (de la qual passava olímpicament excepte per anar a missa ben mudada els diumenges a xerrar amb les coneixences i a lluir-se llegint els salms davant de tothom). Va ser una de les primeres persones que va fer ioga a Catalunya, allà a finals dels anys vuitanta, i ens en feia fer a les netes a l’estiu abans d’anar a la platja.
La Carmen... què havia volgut de la vida? Per què no li ho vaig demanar mai? Què hauria fet algú tan intel·ligent, sagaç i adaptable si hagués tingut les possibilitats de les dones que l’hem succeït? Havia pensat en alguna ocasió que si les circumstàncies haguessin estat diferents hauria pogut fer molt més? Són preguntes que potser per massa íntimes, perquè s’escapaven del camp de la ironia i del to lleuger de les seves converses, mai se’m va acudir fer-li. Ai la petita burgesia catalana, quanta repressió, quant prejudici i quantes senyores malaguanyades. I tot i així... qui món fascinant que està desapareixent i que, si roman sense explicar, morirà amb ell també una mica de qui som.
"No-ficció" acull textos basats en fets reals.
