Fa dies que dono voltes a la idea d’escriure l’enèsim article sobre El odio (Anagrama, 2025), i això vol dir que he llegit molts articles sobre el tema i moltes opinions a favor i en contra. I precisament per saturació havia decidit que potser no, no calia.
Però topo per casualitat a Instagram amb una història que publica Andrea Jofre amb una notícia real: “Una cangur de Kansas revisava sota el llit per veure si hi havia monstres i hi troba un home amagat”. El que em crida l’atenció, a banda de l’esperpenticitat de l’escena, evidentment, (si l’haguéssim vista en una pel·lícula amb la sintonia de Benny Hill de fons, ens hauria fet riure) és la paraula monstre.
Justament mentre em fixo en el mot que tot ho exculpa, em contesta l’Andrea: “Preferim monstre sempre”. I decideixo que l’escric, l’enèsim. Perquè molts d’aquestes articles que he llegit es referien a l’assassí José Bretón com a monstre. Un en concret, publicat a El Salto per Laura L. Ruiz, es titulava “Bretón no es un monstruo, ni Martín el nuevo Capote”, afirmació, per cert, amb la qual combrego.
Manuel Jabois es preguntava per què l’autor no va decidir abandonar el projecte tan bon punt va saber que Bretón estava entusiasmat amb la idea. I tants altres es pregunten què porta una empresa, que no és susceptible de passar gana precisament, a voler treure benefici d’una maldat tan abominable i del dolor de la dona a qui li han assassinat els dos fills menuts, esgarrifada ara davant la idea de trobar el relat del perpetrador per escrit i per a l’eternitat, reposant, per què no, sobre les tauletes de nit d’una multitud de desconeguts.
El que està clar, i això és una cosa que no he llegit encara, és que quan escrius t’exposes i quan publiques (en tant que escriptor, però també com a editor) acceptes que l’altre (un desconegut, qui sigui, tothom) opini sobre tu, la teva obra, les teves decisions. I això estava fent mitja Espanya mentre arreplegava queviures per subsistir setanta-dues hores sense sortir de casa, suposo: opinar i jutjar i uns quants, com sempre, aprofitar la cruesa per restar importància a la violència vicària, i uns altres, demanar que no se censuri sisplau mai cap llibre en pro de la intel·lectualitat.
I mentre escric aquest article salta la notícia que Anagrama decideix ara suspendre de manera indefinida la distribució del llibre. Tot i que inicialment l’editorial va defensar El odio al·legant el dret constitucional a la llibertat creativa i el seu compromís amb la llibertat d'expressió, sis dies després l'editorial matisa la seva postura i suspèn indefinidament la distribució del llibre, apel·lant a la prudència i a la necessitat d’equilibrar aquest dret amb la protecció de les víctimes.
A la polèmica s’hi ha sumat el Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, que ha reclamat que es tingui en compte la posició de la mare de les criatures i s’ha posicionat en contra de banalitzar el dolor de les víctimes en nom de la llibertat d’expressió. Anagrama nega que Bretón hagi rebut cap compensació econòmica. Qui sí que n’ha percebut és l’autor, esclar, a qui, com a campanya de màrqueting, sens dubte li ha sortit rodona. Digueu-me ignorant: jo a aquest home no l’havia llegit mai i ara em sé la seva biografia. I estic amb Jabois: per més que t’interessi la temàtica del mal, per més que defensis la llibertat d’expressió, em pregunto què porta un escriptor a voler fer feliç un assassí de nens, que no és un monstre, tant de bo.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
