Se m’ha ocorregut buscar la història de Juana Rivas, ara que torna a estar d’actualitat (recordem: Rivas va voler protegir els fills infringint la llei i no retornant-los al pare maltractador, cosa que va comportar que ella anés a la presó per sostracció de menors i perdés la pàtria potestat, mentre els fills acabaven igualment vivint amb el pare.) Una de les coses que m’ha fet més pena de llegir, d’entre tota la concatenació de desgràcies, és que, després que ell fos condemnat a una pena de presó de tres mesos i una ordre d’allunyament d’any i mig, la parella es reconciliés i tingués un altre fill (el petit, que ara és sota la guarda potestat del pare i el qual, segons clama el germà gran en diversos mitjans, corre un greu perill).
Això de seguida m’ha fet pensar en el moviment paral·lel que està tenint lloc a les xarxes, sobretot a TikTok: #yaunasímequedé, on la gent explica vivències amb exparelles amb les quals van ser víctimes d'actituds masclistes i tòxiques, fins i tot violències. I així i tot s’hi van quedar. (Un cas popular que s’ha sumat a la tendència ha estat l'atleta olímpica Ana Peleteiro, que, entre moltes altres coses, ha explicat que es despertava perquè s'adonava que estava tenint relacions sexuals sense consentiment... i així i tot s’hi va quedar.)
D'altres expliquen coses com ara: “Em va dir que no sabia què feia amb mi perquè tenia noies molt més bones anant-li al darrere [i així i tot...]"; “demanava fotos nues a totes les noies del seu poble [i així i tot...]"; “em feia trucades de vídeo cada vegada que arribava de festa per veure si dormia sola [i així i tot...]"; “em va llençar un carcàs als cabells enmig d'una discoteca en una discussió [i així i tot...]".
Servidora guarda algun e-mail com a prova fefaent que jo també podria pronunciar aquesta frase diverses vegades, oh i tant. Suposo que és molt fàcil jutjar, des de fora, contemplant-ho com qui mira First Dates amb unes crispetes: si et fa això, fora, xica! Busca’n un altre! Segur que si mirem enrere totes (i tots, sí) ens hem empassat gripaus en l’àmbit de parella o fins i tot, ens fem creus de com vam poder tolerar allò o allò altre. La resposta no és senzilla i probablement implica un còctel de dependència emocional, baixa autoestima, moment de vulnerabilitat, conductes apreses i algun altre ingredient extra per acabar de lligar-ho tot.
Però el cas de Juana Rivas va molt més enllà. És paradigmàtic, dut a l'extrem, de per què les dones aguanten al costat d’un autèntic cretí. Ja que moltes vegades un és cretí en tots els àmbits. També en la criança. Perquè si una se separa, la llei atorga, en un escenari estàndard, el règim de visites al pare de cada dos caps de setmana i la meitat de les vacances. I hi ha cases (no totes, segur que la teva no, però en deus tenir al cap alguna que sí, ja saps per on vaig) on tothom sap què passaria si no hi hagués la mama.
No cal ser Juana Rivas per sentir-se atrapada. No cal viure un infern amb un maltractador ni necessitar fugir del país per protegir les criatures. Estic segura que hi ha moltes dones que preferirien no haver de reposar el cap a les nits al costat d’un inútil sense cap mena de gràcia i que, tot i no patir situacions de violència, es troben encadenades a una realitat que les condemna a aguantar pels fills.
I no és que tinguin una fixació per l’amor romàntic. No són idiotes, per l'amor de déu. Tampoc ho fan per no donar un disgust a les criatures. És precisament pel contrari. És que han vist actuar el seu home davant els nens i potser els ignoren quan ploren, els porten bruts, mal alimentats, potser beuen a totes hores, tenen males companyies, no compleixen cap rutina o directament defensen els mètodes de criança que resen allò de més val una galtada a temps.
Un cas curiós (digueu-me que no en coneixeu cap) és el de l’espècimen que no s’ha encarregat mai d’anar a comprar-los roba, d’anar a una reunió amb la tutora de l’escola (és fins i tot possible que no sàpiga en quin curs està el seu fill), que no li ha cuinat mai res, no està al corrent de si té cap intolerància... i que llavors, a l’hora de separar-se, demana la custòdia compartida perquè així no ha de passar pensió o, directament, com a càstig a la mare.
Per això, algunes (diria que moltes) esperen. Esperen que les criatures siguin més grans, més autònomes. Que la seva capacitat de protegir-se soles augmenti, perquè saben que la separació no serà el final del problema: serà només el principi.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
