L’altre dia vaig abandonar un carretó de la compra en uns grans magatzems. Vaig buscar pel pàrquing, vaig resseguir el pàrquing, em vaig perdre pel pàrquing, vaig estar pràcticament més estona intentant retornar el carro al lloc que li pertocava del que havíem trigat a comprar. El meu cervell projectava en bucle l’estampa del meu fill mig mort de gana xisclant a la cadireta no vull poma, no vull pera; son pare volent fer-ne una altra, d’estampa; i jo que jurava en fals si només és tornar el carro, vinga, que serà un moment.
Diu no sé quina teoria que tornar el carretó de la compra determina el caràcter moral d’un individu. Perquè no costa res, tornar el carro. Tampoc és tan greu, si no ho fas. I ara que no van ni amb euro, a molts centres comercials, és més qüestió de ser (o no ser) un bon samarità.
Fent i desfent la planta A2 groc canari a la recerca d’un pàrquing a dins d’un pàrquing –tira i endreça el carret, va!– se’m formula la pregunta: ¿però qui ho sabrà, si no el tornes? Si el deixes a la cantonada, allà, ben arraconat...
Busco i remiro si hi ha alguna càmera. ¿Però què et costa, tornar el carro? Sospeso la possibilitat d’un vigilant que comprovi gravacions per enganxar-me, infractora. No hi ha cap càmera a la vista, però em sento vigilada. Una volta més, encara. Em solc sentir vigilada. No estaria bé, deixar-lo aquí, i ho saps.
He crescut entre sistemes panòptics. Dels Reis de l’Orient a en Fumera i els seus set (quatre al davant i tres al darrere) ulls ben oberts, clavats al cap; un Déu del Cel que tot ho sap; un ratolí que està amatent a quan l’última dent et caigui... Però de tot el repertori de sentinelles panòptics que, al llarg del camí, m’han acompanyat, la Vella Quaresma és, sense dubte, el personatge que sempre he trobat més terrorífic i més inquietant.
40 dies de penitència.
A l’escola cada any en posàvem una, de Vella Quaresma, amb el cabàs ple de bledes i un bacallà sostingut a la mà. Mal pintada amb ceres Manley i coberta amb una capa de vernís brillant. Una Vella Quaresma que es passava exposada a la porta de la classe set setmanes, vigilant. I, passat el Dimecres de Cendra, setmanalment, tots, petits, infants, ens hi assèiem al davant i, rac!, li esqueixàvem una cama. I l’altra setmana, doncs, rac!, n'hi esqueixàvem una altra.
Vivia amb certa normalitat l’estripació de les extremitats fins que arribàvem a una Quaresma bípeda (per un sentit de l’estètica o de fidelitat a l’anatomia humana, em penso, les mestres solien deixar com a últimes dues peces les cames centrals). I aleshores sí que ja fèiem el salt a l’atrocitat. Tenir set cames són molts cordons de les sabates i un merder per coordinar, però ¿quin problema hi ha amb les dues potes que es queden? ¿Per què mutilar una pobra vella que t’observa frontalment mentre t’ensenya el bacallà?
40 dies de penitència.
No sé si és perquè rebia com una amenaça la seva expressió (si no et portes bé, a tu també et passarà), però crec que no em va acabar mai de quedar clara la funció que jugava aquella agonia d’anar perdent cames un cop per setmana. Per Quaresma, a casa, menjàvem de tot: carn i peix i, a més a més, bunyols; i, a més a més, de sucre, d’anís i de vent; i, a més a més, farcits, en abundància i de molts tipus; i, a més a més, bacallà; i, a més a més, amb suc (un bacallà, per cert, boníssim, mama, espero el tupper d’aquest any). ¿Per què presidia, doncs, l’aula aquella senyora? ¿Per què ens vigilava? Si ni ens premiava ni ens castigava, ¿què volia de nosaltres? ¿Per què no paràvem de fer-li mal? ¿I per què es quedava?
L’explicació del desert, la serp, els 40 dies d’abstinència, el penediment, el dejuni, la superació personal i tot allò que la meva àvia s’esforçava a argumentar no m’ho van clarificar. Però se’m va quedar incrustada la imatge de la pobra dona, símbol de l’autocontrol i de la consciència moral, somrient d’orella a orella mentre un grup de preescolar l’anàvem amputant.
I crec que és amb aquesta mena de panoptisme desconcertant que he après a no creuar semàfors en vermell encara que no passin cotxes; a no colar-me mai al metro (Karma, un personatge panòptic més modern, menys popular); que si et tornen canvi de més, sempre (sempre!) s’ha d’avisar; que les tifes de gos es recullen fins i tot a alta muntanya; que no deixis el carret de la compra, aquí, mig abandonat!
Que tot això és penitència.
No sé si determina o no la meva moral, però l’altre dia no vaig tornar al carro de la compra al seu emplaçament habitual. Vaig escollir, en el seu lloc, la pau familiar. Va ser com tallar-me l’última pota de Vella Quaresma.
Vaig deixar el carro (això sí) en un raconet, arrenglerat. Vaig deixar anar fluix “perdó” a un ens indeterminat. Em vaig posar a córrer per la secció A2 de l’aparcament color groc canari. El cotxe ja estava engegat. Gairebé arrencant.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
