Foto: Attila Siha
Veies els carrers ben asfaltats (i els que no, garantien el punt d'aventura necessari quan plovia) i constataves que els semàfors se sincronitzaven impecablement. Ho feien sols. I que els estius eren rics en experiències, sol, aigua, natura, amics i jocs. Que la família t'aixoplugava. L'escola? Un lloc segur. I els autobusos, com les estacions de l'any, passaven quan havien de passar. Entre aquestes creences, alguna convicció personal. Defensaves que de gran et compraries un 850 vermell. L'assenyalaves amb el dit des de la finestra. "En voldré un com aquell", deies. Als pares mig se'ls escapava el riure. No entenies per què. Però, quan vas treure't el carnet, de 850 ja no n'hi havia. Feia segles que els havien retirat del mercat. I va resultar que la conducció tampoc era el teu fort.
Els cotxes mai més et van interessar com ho va fer aquell 850 aparcat a Muntaner. En aquell moment no ho sabies, però tenies un problema que encara ningú no havia detectat. Les persones més pròximes descobreixen, perplexes, que no és que et costi orientar-te i et sigui manifestament difícil trobar els llocs i saber on ets. No. No és que l'encertis en un 50 per cent dels casos. És que t'equivoques en un 100 per cent. Per tant, si fessis just al revés del que penses, et diuen per consolar-te, l'hauries de clavar sempre. Hauries de, però no.
T'ha passat una cosa semblant en això que s'anomena feina. Creies que el que comptava era el treball, allò que feies, com ho feies, el suposat desplegament de talent, perquè tothom té alguna cosa a aportar; la contribució a un projecte comú. Això t'havien dit. Això havies interioritzat. Però vas descobrir que anaves errada. El sentit de l'orientació –aquest altre, l'existencial– tampoc t'ha portat on pensaves. No és només que hagis tingut un camí laboral erràtic, que sí; o que mai hagis experimentat la sensació aquella tan idíl·lica d'estar en el lloc adequat en el moment oportú; que tampoc. Ni tan sols és la consciència que no sabràs mai muntar-te estratègies a llarg termini o pensar maquiavèl·licament què és el que més et convé. No és només tot això.
Perquè a la feina també has sigut feliç. Tot i els desenganys, els errors propis i aliens, les incoherències, les arbitrarietats, les inseguretats i els desconcerts. I més enllà dels èxits efímers, els projectes, les satisfaccions, els elogis i els copets a l'esquena. T'has passat anys buscant l'autopista que t'havia de portar allà on se suposava que... per descobrir que el que ha donat un sentit al teu dia a dia laboral, i el que de debò trobaràs a faltar quan no ho tinguis, és el petit camí silvestre que hi corre paral·lel. El que de debò ha tingut valor és el bon dia ullerós a l'ascensor, el tu tampoc dorms bé últimament; la discussió enfervorida per defensar l'últim enfront de l'omnipresent darrer; el debat improvisat entorn del món dels ratpenats, o els Reis i Pare Noel; la recomanació del restaurant per a la calçotada de febrer; la confessió que llisca amb llàgrima inclosa; l'anècdota que et fa trencar de riure; no et perdis aquella pel·li, llegeix aquest llibre; escolta aquesta entrevista; mira aquell que es passeja despullat pel balcó. El fet de compartir que la vida et tracta bé una estona o que avui no és un bon dia, estic de mal humor i què. Un t'entenc, una mirada, un ho sento sincer i un somriure entre pantalles.
Les complicitats i els m'importes no explícits han guanyat per golejada. S’han imposat a qualsevol talent desenvolupat o per desenvolupar.
T'ha passat una cosa semblant en això que s'anomena feina. Creies que el que comptava era el treball, allò que feies, com ho feies, el suposat desplegament de talent, perquè tothom té alguna cosa a aportar; la contribució a un projecte comú. Això t'havien dit. Això havies interioritzat. Però vas descobrir que anaves errada. El sentit de l'orientació –aquest altre, l'existencial– tampoc t'ha portat on pensaves. No és només que hagis tingut un camí laboral erràtic, que sí; o que mai hagis experimentat la sensació aquella tan idíl·lica d'estar en el lloc adequat en el moment oportú; que tampoc. Ni tan sols és la consciència que no sabràs mai muntar-te estratègies a llarg termini o pensar maquiavèl·licament què és el que més et convé. No és només tot això.
Perquè a la feina també has sigut feliç. Tot i els desenganys, els errors propis i aliens, les incoherències, les arbitrarietats, les inseguretats i els desconcerts. I més enllà dels èxits efímers, els projectes, les satisfaccions, els elogis i els copets a l'esquena. T'has passat anys buscant l'autopista que t'havia de portar allà on se suposava que... per descobrir que el que ha donat un sentit al teu dia a dia laboral, i el que de debò trobaràs a faltar quan no ho tinguis, és el petit camí silvestre que hi corre paral·lel. El que de debò ha tingut valor és el bon dia ullerós a l'ascensor, el tu tampoc dorms bé últimament; la discussió enfervorida per defensar l'últim enfront de l'omnipresent darrer; el debat improvisat entorn del món dels ratpenats, o els Reis i Pare Noel; la recomanació del restaurant per a la calçotada de febrer; la confessió que llisca amb llàgrima inclosa; l'anècdota que et fa trencar de riure; no et perdis aquella pel·li, llegeix aquest llibre; escolta aquesta entrevista; mira aquell que es passeja despullat pel balcó. El fet de compartir que la vida et tracta bé una estona o que avui no és un bon dia, estic de mal humor i què. Un t'entenc, una mirada, un ho sento sincer i un somriure entre pantalles.
Les complicitats i els m'importes no explícits han guanyat per golejada. S’han imposat a qualsevol talent desenvolupat o per desenvolupar.
