Fa anys vaig escriure una cançó per a una persona que era a l’altra banda del món i que aquell Nadal, per una situació complicada, no podia tornar. Li volia fer una sorpresa, enviar-l’hi gravada, i uns amics músics em van ajudar. Tu, Sandra, la vas cantar.
Avui fa dos anys que vas morir. I jo no sé com explicar que no tinc aquesta sensació, que sí, que sé que no hi ets, però que és impossible que t’hagis convertit en un no res. Que la paraula mort no pot correspondre, ni de lluny, a algú amb tanta vida. Que és com si els teus ulls desperts, la veu riallera, la llum que desprenies allà on anaves, aquelles converses amb idees grans, la furgo i la guitarra, els últims dies passejant pel mar, tot, sobrevolés aquest present. Com si no no te n’haguessis desenganxat dràsticament, ¿saps? O potser, l’únic que vull dir és que el tall implacable de la mort no t’ha separat de mi.
Avui fa dos anys que vas morir, he tornat a escoltar la cançó i el cos se m’ha garratibat: la lletra, ¿com pot ser?, ara parla de tu. Ara ets tu la que cantant, des d'un abisme inaccessible, on jo no puc anar, supliques "torna, t'he trobat tant a faltar, que em fa por que hagis canviat". ¿Com pot ser que canviïn els significats amb aquesta severitat? ¿Com pot ser que hagin passat dos anys? ¿Com pot ser que cantis i no et pugui trucar?
Sandra, quan penso en tu sento la impotència de veure com el temps avança i tu no pots avançar amb ell. ¿La vida era això, també? Quan parlàvem hores i hores no ho teníem previst. T’has quedat quieta en una data, amb un fragment de vida que va començar i que va acabar, i jo, dia rere dia, me n’allunyo sense saber ben bé on és que vaig, ni fins quan, només sabent que tu no ho pots fer. Torna, cantes a la cançó. I per dins em dic: ets dins meu.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
