Volia fer entrevistes, escriure, però resulta que estava fent magisteri i, tot i que quan finalment treballés en una escola tot seria més ric i estimulant, a la universitat em sentia fora de lloc. Vaig deixar d'anar a classes fins que, de festa en algun concert, la Sònia em va dir que està bé acabar el que comences. Aquell comentari que em podria haver relliscat em va ressonar. Venien exàmens i, ni que fos per provar-ho, em vaig tancar al menjador de mon àvia i vaig estudiar per al primer: el vaig aprovar. Ni jo m'ho creia, memoritzava quatre conceptes, escrivia un rotllo i me les anava traient una rere l'altra. Fins que em vaig presentar al de didàctica de la música amb la veu ronca dels excessos adolescents, i amb la patxorra a què m'havia acostumat. La Montse Ríos va tocar el teclat, vaig obrir la boca i va ser ràpid –o ho recordo ràpid–: suspesa. Avergonyida, me'n vaig anar com si haguessin enxampat un lladre.
El que va venir després ho recordo desordenat, i en la memòria m'ocupa més que els anys d'universitat: diria que vaig repetir l'examen i que tampoc va colar. Amb aquella afonia de camioner, vaig anar al metge i em va dir que tenia nòduls. Van arribar les sessions en grup al logopeda, semblàvem una colla de tarats: caminàvem de puntetes per la sala cantant rrrrrr (en format escala: greu-agut-greu) o fèiem sssss davant d'una espelma intentant no apagar-la. Vaig quedar amb cantants perquè m'ajudessin a modular la veu, demanava consells per respirar com cal, somiava en l'examen –un somni que se m'ha anat repetint–, si veia la Montse pels passadissos notava que em posava vermella. Passats els mesos, va arribar l'altra data. Ni rastre de la patxorra. Va tocar el piano, vaig obrir la boca i va dir: ara sí.
Deu anys després, que la vida ha fet una tombarella i escric i faig entrevistes, vull agrair-te, Montse, que em suspenguessis. Que, a diferència d'altres professors, diguessis: amb això no n'hi ha prou. Que tinguessis un compromís amb l'assignatura i amb nosaltres, els teus alumnes. Que no fossis còmplice d'aquesta trampa secreta, ni fessis la vista grossa, ni cedissis davant les cares de pomes agres. Que em fessis adonar que l'examen no era un tràmit buit cap al regal, que des de la teva trinxera dignifiquessis l'assignatura –i un trosset, encara que fos petit, de la carrera–. Gràcies a aquell suspens vaig ser conscient que no tenia la veu bé, vaig deixar de fumar com un carreter i, sobretot, i aquí està el sentit dels exàmens, em vas fer veure que ho podia fer millor. Quan em vas aprovar vaig sentir la satisfacció d'haver arribat una mica més lluny.
Penso en tu aquesta setmana que els nens tornen a l'escola. Ara que aquest estiu una mestra em confessava que havia inflat la nota d'un alumne per estalviar-se que els pares vinguessin a queixar-se: "Però què vols que hi faci si des de direcció està prohibit fer-los repetir, només pot repetir un alumne i hem de triar quin". I jo dic: mestres, sigueu valents, no participeu d'aquesta enganyifa, no els empetitiu l'oportunitat d'aprendre, no diluïu el sentit de l'escola. Atreviu-vos a suspendre'ls, els fareu un favor i potser algun dia, d'aquí molts anys, us l'agrairan.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
