"Vau desfigurar en Jacob amb les vostres paraules injurioses i ell no us va tornar mal per mal."
Unsex me!, de Jaume Ferrer (Club Editor)
Eren els últims a ser escollits quan es feien els equips de futbol, els qui caminaven mirant-se la punta de les sabates, els qui, muts, semblava que estiguessin absents, però ho observaven tot: apartats, entenien els mecanismes del joc.
Eren els marginats, els qui ocupaven l'esglaó més baix de la casta de la classe. Els qui se sentien lletjos sense ser-ho, els qui es creien tontos sense ser-ho. Els qui, quan intentaven formar part d'una conversa amb un comentari curt i fluixet, els altres feien veure que no ho escoltaven. I invisibles, eren ànimes perdudes que deambulaven desitjant (i alhora repudiant) formar part d'un grup. Els qui no volien que arribés l'hora del pati, l'hora de l'evidència. Els qui, a falta d'un cos, van trobar una altra companyia: la d'un llibre, una llibreta, una cançó. Els qui somiaven de portes endins la fantasia d'un altre futur: tenir amics, canviar d'escola, escapar del suplici. Els qui el dia que un altre invisible de mirada òrfena se'ls va apropar, van sentir –¿com dir-ho?– que se'ls obria un paradís, que mudaven de pell.
Els marginats un dia es fan grans, i els qui dia a dia els van ridiculitzar, també: ves a saber què se n'ha fet. O sí, els veuen a Facebook: ¿se'n recorden, del mal d'aquelles paraules, o ni se'n van adonar? Però tant és, són altres temps, i els marginats ja han trobat la forma de sobreposar-se a la timidesa vermella i tartamuda. Han trobat el truc per dissimular la coixesa interior. I quan algú d'aquella etapa els veu, els diu: "No sembles el mateix!" Però en el fons, sí. Perquè s'han fet grans, però els ha quedat per sempre un pòsit als ulls: la vista que els permet detectar, fins i tot entre adults, el mínim indici d'aquella ferida. Quan en una festa hi ha algú que mira el mòbil perquè no sap com relacionar-se, quan a taula algú fa una broma pesada i l'altre queda cohibit i desbancat, quan al carrer un home escridassa una dona, quan a Twitter es fa mofa d'algú i una colla de rates li posen cors, quan es torna a repetir el pati d'escola. És llavors quan revifa, com si en comptes de vint anys hagués passat una tarda, el record de l'escarni.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
