“En el meu cas, vagarejar durant la infantesa va ser el que em va permetre adquirir independència, sentit de l’orientació i de l’aventura, imaginació, ganes d’explorar i la capacitat de perdre’m una mica i després trobar el camí de tornada. Em pregunto quines seran les conseqüències de posar aquesta generació en detenció domiciliària.”
Sobre l'art de perdre's, de Rebecca Solnit (Angle Editorial, trad. Josep Alemany)
En un acte d'educació d'un poble una senyora va aixecar el dit i va dir que li feia por deixar que la seva filla de deu anys fes coses sola, com ara anar a comprar al supermercat. Perquè el món està fatal, i tot de rotllos catastrofistes que segurament són veritat, però que em van fer empatitzar exclusivament amb la nena. Me la vaig imaginar notant-se tot el sant dia observada: vigila! No facis això! Compte amb allò! Amb el pes de la sobreprotecció: aquell amor que paralitza. De fet, quan feia de mestra hi havia un nen mimadíssim –ves ell, quina culpa en tenia— que, palplantat, no es treia l'entrepà de la bossa ni es desbotonava l'abric perquè estava acostumat que li fessin sons pares. Per fer-lo feliç l'estaven fent inútil.
Però aquesta senyora espantada m'ha fet adonar del que no era conscient. A casa meva som sis germans i hem campat al nostre aire. Que passessin una mica de mi i que m’hagués d'espavilar ha resultat ser una cosa positiva. Però no només això, em fa l'efecte que em van tractar no com una nena petita, sinó com una nena gran. Als sis anys ma mare m’enviava a comprar tomàquets amb cent pessetes: no canviïs de vorera i vigila el canvi. Vaig anar a una escola on no recordo que ens posessin mai deures i on m'encantava dur, dia sí i dia també, uns pantalons verds: i tant que estaven trinxats, però quan es foradava un pedaç, en planxàvem un altre a sobre, i quedaven molt bé, tots amuntegats. Les vambes em duraven fins que se m’obria la sola i em sortia el mitjó per sota. Era un marrec i anava sola al parc a llegir Tintín, o trucava al segon segona per jugar a cartes amb ma besàvia, o baixava el carrer en bicicleta alçant les dues mans del manillar. No m'atabalaven amb un circuit d’extraescolars: estava hores dibuixant en una llibreta de quadrets els plànols de la casa que em faria de gran, i cada llapis era una persona, i els feia parlar i els movia del menjador a l'habitació (¿estava fent de novel·lista?). Amb mons germans recol·lectàvem palets, branques, llençols vells i porqueries vàries per construir-nos una cabanya a la muntanya. Un dia amb un amic vam trobar un gos pollós i el vaig dur a casa: ¿l’adoptem? Amb una amiga vam provar de robar una bossa de patates i ens van enxampar i vaig saber què vol dir sentir-se lladre. També vaig decidir que marxava de casa i al final del carrer vaig tornar.
No vull idealitzar això, però avui sé que estalviant-me la por d'aquesta senyora em van fer un favor.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
