Quan s'esfondrin les parets de la teva casa de paper. Quan la seguretat que creies de ciment rodoli com un dau entre els peus. Quan un dia qualsevol t'expulsin de la rutina en què t'havies automatitzat. Quan miris per la finestra i el que vegis ja no tingui cap significat. Quan caduqui el teu món d'abans. Quan, asseguda en un banc, vegis la gent que va –¿on va?– i tu no tinguis rumb. Quan la incertesa deixi de ser una paraula que fas servir a la lleugera i es manifesti amb el seu pes i severitat. Quan la vida et descordi d'on ets i t'empenyi cap al pont de boira: espavila't, torna a començar. I, desacostumada, li preguntis: ¿com es fa? ¿A qui és que m'he d'entregar?
Et miraràs les mans: seguiran sent les teves. Respiraràs: els pulmons se t'inflaran d'un aire que, com tot, és prestat. Una veu, per sobre del que veus, et dirà: no tinguis por. Et tens a tu. Arrela't. Edifica't amb les runes que menystens. Sigues l'ocell que sobrevola la cendra del bosc. Mira tot el que et revela la llum d'un llamp. Fixa-t'hi: les coses que creies importants no ho eren tant. Alça't, no demanis explicacions: el miracle de viure t'exigeix apostar un altre cop.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
