L’endemà del dia que et vas casar, ara fa un any, hi havia tot de testos amb margarides taronges i liles. Ja ens en anàvem i algú va dir: Agafeu-ne, que no sabrem què fer-ne. I me’n vaig endur dos. Van ser les primeres plantes que vaig plantar al meu jardí. Vaig remenar la terra amb les mans, i els hi vaig fer un lloc. Els hi tocava prou el sol. I eren vives i lluentes. A partir d’aquí vaig comprar dàlies, vaig aprendre el nom de moltes flors. I vaig fer un jardí gràcies a tu. O més ben dit: tu vas ser l’inici d’un jardí.
Sandra, ahir a la nit, no sé ni com dir-ho, vas tancar els ulls (qui sap si els has obert en un lloc més gran). I just ahir feia una setmana de la presentació del llibre. Quan et vaig gosar preguntar: Voldries cantar? em vas dir que sí, i que et venia de gust fer Farrera, la cançó que fa tants anys que toquem quan ens veiem. Quan la fèiem sempre m’entrebancava amb la guitarra i en broma et vaig dir: Aquest dissabte, que t’acompanyarà el Pemi i l’Anna, serà el primer cop que sonarà bé. I al jardí de Fenosa, entre els arbres, es va escampar la teva veu: «Jo vull ser del color de les muntanyes, de les muntanyes quan es pon el sol». Jo et mirava, i va haver un moment que també em vas mirar. I era aquella mirada de sempre, saps? I, alhora, hi havia una serenitat i lucidesa, era com si cantessis a algú més alt que tots nosaltres, com si els teus ulls miressin molt més lluny del que jo podia veure.
Després, mentre signava llibres, vas aparèixer amb la cadira de rodes i el Pol al teu costat, i vaig buscar arreu algú que em deixés un llibre per donar-te’l: No et preocupis, em deies. I jo: Sí, sí. Hi vaig escriure alguna cosa així: que ets una de les persones més especials que he conegut mai. I ho vas llegir i ens vam abraçar. I et vaig dir: Escolta, un dia d’aquests vindré a veure’t. I tu vas somriure i em vas dir adeu.
Sandra, que difícil és adreçar-me a tu d’aquesta manera. Saps? No crec que no hi puguis ser. Perquè ara, m’entre escric això, ens veig a les dues caminant pel mar, amb el teu gos, arribant fins al port. I saps? En moments així sempre s’exageren les persones, però jo no ho faré. Diré que has estat i ets el meu exemple de bondat. Perquè no criticaves mai ningú. I perquè tenies una mena de puresa i alegria. I que quan quedàvem, cada cop que te n’anaves, a dintre em deixaves una cosa tan agradable i rica. Ho diré perquè es vegi clar: tu eres de les poques persones que riuen amb la boca i amb els ulls.
Sandra, la teva llum ens il·luminarà a tots. Hi seràs sempre. Però no en el passat, sinó en el present, aquí, al costat. La mort no existeix: una cosa és el cos, l’altra ets tu. I tu ets i seràs en tots els que ara som aquí. Sandra, aviat tornarà la primavera, les margarides ataronjades del jardí tornaran a florir, i sortiré a regar-les. I mirar-les a elles serà com mirar-te a tu. I com la cançó: volaràs com el vent entre els arbres, i seràs en el color de les muntanyes.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
