Per com va caure ho vaig pensar: trencat. L'endemà vaig anar a buscar-ne un de nou, em van intentar enredar, em vaig donar de baixa de la companyia i tot plegat ha volgut dir tres dies sense mòbil. L'experiment ha valgut la pena.
Quan caminava cap a casa, en comptes d'obrir per inèrcia el WhatsApp, he tret un llibre i, passeig de Sant Joan avall, l'he anat subratllant. He treballat millor: no m'he quedat abduïda al forat negre d'Instagram ni a la brutícia de Twitter. L'atenció al que he fet ha estat més llarga: he viscut sense interrupcions. El temps de llegir, de mirar una pel·lícula, d'escoltar un concert, de parlar amb algú, no ha estat escapçat, sinó complet. Però és que és normal: una amiga em deia que concentrar-se és una forma d'anar entrant, capa a capa, a l'interior d'una idea. I és veritat, falta que et despistis amb una notificació perquè et preguntis: ¿què estava fent?
Quan vaig escriure el llibre en una muntanya d'Escòcia, em vaig obligar a apagar el mòbil. L'efecte va ser immediat: el que tenia al voltant es va fer visible. Les arrels cargolades dels roures, la forma com baixava la boira, el caminar prudent i divertit del faisà. Va ser com si recuperés els ulls: veient el cérvol allà al fons o el plomall d'una dent de lleó, l'olor de la terra quan plovia, el tacte rugós de la llenya que carregava per fer foc. Sembla estrany però va ser així: era com si els sentits estiguessin atrofiats i, desconnectant-me, els hagués recuperat.
Aquest agost, a Vallclara, no ho vaig triar, m'ho vaig trobar: no hi havia cobertura. Si volia trucar, havia de pujar fins a les eres. Per tant, vaig estar trenta dies sortint al carrer sense el mòbil. Això va fer que conegués un veí i després l'altre, que un m'ensenyés una cova, que un altre, assenyalant un camí d'estrelles, em dibuixés l'Ossa major, que passés l'inesperat. Si tens el cap cot al teclat, automàticament, t'autoaïlles: fas que no passi res.
Ara que en torno a tenir, m'he d'autodisciplinar: el deixo fora de la vista, el tinc en silenci, m'espero una mica abans d'obrir un mail important. I penso en el dret a respondre un Whatsapp quan em vagi bé i no ara mateix; a deixar-me'l a casa, de tant en tant, expressament. A gaudir, esclar que sí, de tot el que m'aporta: dels pòdcasts d'astronomia, de la llista de cançons de Spotify, del calendari que m'endreça, del mapa que em diu quin bus he d'agafar, de la qualitat de la nova càmera, dels àudios amb amics que fa temps que no veig, de la intimitat de la trucada.
Però alguna cosa passa quan si fa estona que no el mirem, ja sentim el mono. Quan en dir adeu a la persona amb qui hem quedat, no ens hem girat que ja el traiem de la bossa. Quan arriba la nit i ens adonem que el que més hem fet durant el dia ha estat mirar una pantalla. Quan, només despertar-nos, ja el busquem amb la mà. Quan diem que no tenim temps i el perdem d'aquesta manera. Quan presumim que no tenim tele, però estem encara més enganxats a una altra pantalla. Quan, sense adonar-nos-en, el temps del mòbil substitueix el temps de les experiències: ¿què deixem de fer mentre hi estem amorrats? O dit d'una altra manera: ¿què faries, avui, si l'apaguessis?
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
