Que a quin contenidor va la culpa, pregunta algú a les xarxes. Al de residus tòxics, sens dubte, responc. Me’n sé la resposta però suspenc l’examen pràctic: carrego tones de culpa sense gosar llençar-les. Si mai ho fes, em sentiria culpable d’haver-me’n alliberat.
L’altre dia vaig abocar a la brossa unes sabates noves. Me les havia comprat per gastar-ne les soles en un demà que va quedar a mig fer. A l’hora de l’insomni, em va disparar ràfegues d’insults una colla de gent descalça i furiosa. Jo al·legava que les sabates per estrenar eren incòmodes i de taló alt, i ells m’empaitaven amb cames fetes rodes. Riu-te’n dels dibuixos animats.
No hauria pogut regalar les sabates: duien la tristesa incorporada. La tristesa ja ve sola quan li dona la gana, no cal convidar-la. La tristesa se’t planta a casa, enfanga el parquet, abaixa les persianes del menjador, et deixa sense aigua calenta, et roba el nòrdic i se’t fot la xocolata.
Avui he recuperat l’abric que em va fer de manta durant tantes nits de cadira inclinable. Pensava que també acabaria en un contenidor, castigat per dur-me records del pou (i que després em perseguirien fantasmes en cos de camisa). Però me l’he posat i m’ha abraçat com llavors, quan s’esforçava en va per espantar un fred immortal. M’ha abraçat com fa temps que no, com fa temps que ningú.
I he sabut, amb una certesa d’aquelles, que l’abric de quadres no el llençaré mai.
"Presa de terra" és una secció d'Eva Piquer il·lustrada per Eva Armisén. Està feta de petits relats que narren un intent de tornar a connectar amb el món després d'una catàstrofe. L'escriptora i la il·lustradora també comparteixen les seccions "Evasions", "Contracoberta", "De teves a meves" i "Hivernacle".
