Què hi ha de nou?

Com cada matí i com molts de vosaltres, m’he despertat i he engegat la ràdio preguntant-me què hi ha de nou. No goso dir que em desperta la Mònica perquè mai saps si es pot parlar d’un mitjà des d’un altre i perquè per la seva campanya publicitària sembla que no desperta cap dona.
 
Total, que he engegat la ràdio i m’he despertat amb una molt bona notícia. No, no ha estat xutar-me en vena la meva dosi de “what a feeling!” com molt bé explica Michel Lacroix al seu llibre El culte a l’emoció. Efectivament, cada vegada més les notícies ens commouen i ens exciten, i són gasives a l'hora de donar-nos les eines per a una raó més crítica que ens permeti desenvolupar amb judici la nostra llibertat democràtica.
 
Cada dia busquem una sacsejada emocional, com quan ens despertem exaltats si la nit anterior el Barça ha guanyat cinc a zero, o avui que podem posar el crit al cel pel clan Pujol. A mi m’avorreix totalment aquesta representació en què el que menys importa és la veritat i del que es tracta és de seguir fil per randa els consells d’un bon advocat perquè no t’enxampin.
 
El que m’ha alegrat el dia, el que m’ha tocat més enllà de l’epidermis, ha estat la resposta que donava Dalí cada cop que tornava del museu del Prado. Li preguntaven "Què hi ha de nou?" i ell responia: "Velázquez".
 
Immediatament he anat a Foix i he recordat la seva fantàstica frase “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, i he rememorat, sense cap precisió, una idea de Steiner: que les notícies teixeixen i desteixeixen la realitat sense crear res que perduri. 
 
Que poc boig estava Dalí, quins moments de clarividència brillants era capaç de tenir!
 
Què hi ha de nou aquest matí? Shakespeare, Arendt, Marçal, Pizarnik, Rodoreda, Gaudí, Velázquez i tants d’altres! Sempre seran nous perquè mai els podrem esgotar i sempre tindran noves coses per dir-nos (a diferència d’una família del món de la política amb presumptes comptes qui sap on: això sí que està vist i és més vell que l'anar a peu).