Redacció
Foto: Brandi Redd
Mira que sempre dic que no ho faré més, però sembla que no em qued satisfeta si no parl de literatura (quina pesadura!). Fins i tot el títol l'he copiat del conte «Setanta mil armenis» de William Saroyan, un home optimista. És com un vici. El d'aquell fumador que encén un cigar just abans d'entrar en un lloc públic tan sols per dues pipades. És que no es pot contenir. Jo tampoc.
Avui m'he inspirat en un article que va escriure un dels crítics literaris més importants i respectats del país sobre un llibre de contes que va guanyar un prestigiós premi i els interrogants que em va provocar. Jo escric sobre llibres des de fa vint anys, però no voldria que ningú digués de mi que som una crítica literària. No suportaria aquesta confusió. Bé, en fi, anem per feina. Aquest bon home va parlar bé dels contes gairebé durant tot l'article. Però, ai!, al final, com té per costum, va posar de manifest els seus emperons. Resultava que eren contes construïts amb una matèria fràgil, que podien semblar pàl·lids i anèmics, una mica apàtics, que es llegeixen sense saber què s'hi ha de fer, amb ells. Com un vent suau que ha arribat i se'n va sense molestar. És a dir, uns contes que no deixen empremta, malalts, i que no serveixen per a res. Fantàstic.
I jo em vaig preguntar, tot d'una: però és que s'hi ha de fer res –alguna cosa pràctica, vull dir–, amb la literatura? Què feim amb Anna Karènina? I amb el Quixot? És Moby Dick publicitat encoberta d'arpons d'alguna marca? Camuflen aquestes obres mestres un manual d'alguna cosa? És que cal treure-li algun rendiment, també? Tal vegada la literatura és com la política? Si ho ha dit aquest guru de les lletres, deu ser per alguna cosa.
Mira que som beneita!, em vaig dir a mi mateixa després de molta concentració en aquest assumpte (és que no tenc psicologia) i donant-me un cop al front –encara en tenc la marca–. Avui és diferent!!! Amb uns contes anèmics i malalts, on es pot anar, per favor? T'ho has de mirar per un altre cantó. Aquest: la literatura serveix per a moltes coses. Per sortir en debats televisius; per presentar programes de ràdio; per acudir com a convidat a multitud d'actes culturals i artístics; per adquirir fama i glòria a les xarxes socials i que et recomanin en una gran quantitat de blocs (literaris o no); perquè t'ofereixin de col·laborar en columnes de tot tipus, per fer tallers d'escriptura (n'hi ha de diferents nivells i tot: supòs que al de principiant t'ensenyen a escriure En Patufet i a l'avançat, La Catedral del Mar)...
Ni setanta mil crítics junts m'haurien pogut donar una resposta millor. Bé, encara en falta una: per anar al bany i alleujar l'estrenyiment. Siguem optimistes, com Saroyan. Un bon laxant també és com un vent suau: permet que el que ha entrat surti sense molestar.
