Aquell dia normal de febrer em va canviar la vida per sempre. Tu odiaves els ordinadors. Jo les cites a cegues. Tots dos odiàvem el Carnaval. I malgrat tot, o potser per això, ens vam trobar al ciberespai. A mi em va fer gràcia que fossis cuiner. A tu, que jo no sabés on queia Castellbisbal. El que havia de ser un cafè a mitja tarda es va convertir, per culpa dels teus horaris impossibles, en un sopar al capvespre. Un diumenge de cendra al cel. A última hora per poc em deixo vèncer per aquella mandra tan meva, però em va saber greu deixar-te plantat. Vestida amb el primer que vaig trobar a l’armari, paraigua en mà, vaig caminar cap a l’Estació de Sants.
Abans de saber quina cara feies ja em vas presentar la teva impaciència. Faltava un minut per l’hora acordada i em vas trucar per saber on era. Et vaig dir “aquí, no et veig”, i tu em vas dir “gira’t”. De sobte una mirada magnètica. I aquell somriure indiscutible que ara sé que és tan teu. Mentre pujàvem al cotxe em vaig fixar en les mans, com faig sempre. Eren grans, fermes, com les del meu pare, a qui et vaig dir que feia molt que enyorava. Tu enyoraves la mare. I aquí tot va començar a encaixar.
Mentre sopàvem, tu somreies amb els ulls. A mi em bullien les galtes. Amb cada paraula el pes del passat que tots dos arrossegàvem se’ns feia menys feixuc. Aquí és on vam aprendre que si el comparteixes fa menys mal. Després vam pujar a contemplar la ciutat. Com m’agrada tenir-la als meus peus de nit! Se’m va acudir proposar-te un canvi de perspectiva: “Des de la terrassa del meu estudi es veu Montjuïc”. Potser vaig ser agosarada, però sense saber-ho t’acabava de posar una prova definitiva. Allà, mentre comptàvem avions i somiàvem destins, em vas fer un petó. Llarg, acollidor. “Marxo, que tu demà matines”. No sé si va ser en aquella hora justa o al cap d’uns dies que vaig ser conscient que per fi t’havia trobat.
Avui, divuit anys després d’aquell dia normal de febrer, recorro amb la ment aquest viatge que a tots dos ens sembla tan llarg, de tantes coses que hem viscut junts. Però no volem que s’acabi mai. Perquè hem après què és ser feliç. Malgrat totes les fulles mortes i seques que hem trepitjat pel camí.
Text publicat en el blog A sota veu.
"Taller d'escriptura" recull textos literaris firmats per persones que han passat pels cursos de Catorze.
