Et prometo que en el fons és egoista. En qualsevol grup hi ha qui porta la càmera com un apèndix, qui sempre fa fotografies i gairebé mai surt en cap. Qui més tard es preocupa de revelar rodets, buidar targetes de memòria, fer conversions de format i enviar enllaços de transferència. I tot això pot semblar una voluntat amable, un dels tants llenguatges de l’amor. Ho és. Però és també egoisme i afany de divinitat.
És voler enregistrar el món des de la pròpia mirada –la meua i no pas la de ningú altre– per conservar-lo obsessivament. Agafar-ho tot i posar-ho en potets de formol que etiquetaré i guardaré en capses que, al seu torn, aniran omplint els armaris de l’enèsim traster. És triar cada tarda la millor butaca del cinema, sempre a l’últim terç de files. Mesurar la distància justa per contemplar l’escena que encara no he acabat de viure però que ja vull encabir en una llauna en escabetx. Per si arriba l’hivern.
Però, digues, ¿com podria no voler-ho així? ¿Com podria arriscar-me, ara que us miro des de fora i us tinc com aigüeta al palmell de la mà?
¿com podria quedar-me quieta veient com em regalimeu tots
la navalla i les peles de taronja
el cossi roig sota la gotera
la llum del primer matí sense boira
les estovalles tacades de vi
la teua cara el dia que vas dir vida i camí i glacera
els mugrons petits i eriçats
les espurnetes sobre el mar de gener
el teu gest quan vaig dir clavell
braç avall?
I doncs au a prémer fort els dits, la mà feta una conca. A vegades me’n surto. I si no, agafo allò que s’escola i me’n faig un collaret platejat que reposa sobre les meues clavícules, que ballaran amb altres clavícules.
"Taller d'escriptura" recull textos literaris firmats per persones que han passat pels cursos de Catorze.
