A casa d’una coneguda van estiu i hivern en màniga curta. A fora ja pot estar nevant, que ells posen la calefacció a tota màquina, s’escarxofen al sofà en samarreta i, tot mirant les notícies, comenten indignats que el món va molt malament. Som contradictoris. Pensant en aquesta coneguda, quan algú ve a casa meva i em diu que hi fa calor (no passa sovint), me n’avergonyeixo. Tot i que jo no vaig en màniga curta. En absolut. Acostumo a anar amb una samarreta tèrmica i un polar. Podria apujar una mica la calefacció per anar més lleugera, però no només és poc sostenible sinó que és caríssim. A mi (i imagino que a la majoria) l’hivern m’empobreix molt. Trobo massa a faltar els euros extres que he de pagar cada mes per escalfar-me.
Els romans ja tenien sistemes de calefacció, com ara l’hipocaust, una sala subterrània que escalfava la de sobre i que devia tenir un efecte semblant al terra radiant. També els romans posaven canonades que feien circular el fum calent de la combustió per les sales per escalfar-les. I tanmateix, jo no vaig viure en una casa amb calefacció central fins que vaig tenir trenta anys o més. De petita, a Barcelona, ens escalfàvem amb estufes. Els matins d’hivern, congelada, sovint deixava la roba a sobre de la placa per treure-li el fred i algun cop se m’hi quedava enganxada i la cremava. I potser em direu: a Barcelona no cal calefacció perquè no hi fa mai fred. Cert. Però resulta que quan anàvem a Moià en ple hivern, vivíem en una casa que tampoc no tenia calefacció. Em passava el cap de setmana sense dutxar-me, evidentíssimament. Si sumem la falta de calefacció de les meves cases i que els nòrdics encara havien d’arribar, el resultat és que dormia esclafada sota una lasanya de mantes feixugues, plenes d’àcars (tinc al·lèrgia) i, el pitjor de tot: rebels (es passaven la nit desmuntant-se cap als costats). Tot plegat em va sentir antiquíssima.
Deu ser perquè soc del segle passat, però a mi la calefacció central em sembla una cosa moderníssima. Encara ara no en tinc a Barcelona i la veritat és que amb les estufes elèctriques sovint tinc un punt de fred. A la Pera sí que en tinc. La instal·lació és antiga i quan l’engegues, alguns radiadors gemeguen o emeten una mena de borborigmes que et fan pensar que la casa és un ésser viu. I potser ho és.
El cas és que fa poc em vaig quedar 24 hores sense llum a casa. Sense llum i sense calefacció, és clar. Les habitacions estaven a onze graus. Per sort, tenim llar de foc. Així que ens vam atrinxerar al menjador amb totes les lots i espelmes que vam trobar. La cosa curiosa és que no ens vam abrigar més ni vam passar molt fred. Al cap d’un parell d’hores, el termòstat se’ns havia aclimatat.
I és que amb el fred diria que com més en passes, menys en tens. Amb el fred, i amb tantes altres coses. Com menys menges, menys gana tens. Com menys saps, menys vols saber. Com menys llegeixes, menys ganes de llegir tens. També es dona el procés inrevés, però: com més calentet vius, més calentet vols viure (aquí, la coneguda de la samarreta). Com més dorms, més dormiries (la son crida la son, diu la saviesa popular). Com més et maquilles, més et veus les imperfeccions. Com més et rentes, més brut et sents. Com més saps, més vols saber. La falta de mesura ens caracteritza. Quan tenim una cosa, sempre en volem més, no en fem mai prou.
M’adono, doncs, que les calefaccions ens estan atrofiant l’espècie. Els magdalenians que vivien a les coves de la vall de Vézère devien passar un fred de nassos, però segur que nosaltres amb la seva mateixa temperatura ambiental i indumentària passaríem molt més fred. I el que ens passa amb el fred ens passa també amb la calor i les temperatures glacials dels aires condicionats a l’estiu (al cine de vegades temo que em vulguin crionitzar sense el meu consentiment). Estem perdent resistència al fred i a la calor, i també reduint el rang de temperatures que suportem. Amb el confort tèrmic permanent estem debilitant l’espècie.
El dia que no vam tenir llum, vam dormir tots apinyats al menjador, davant de la llar de foc, amb els matalassos a terra. La veritat és que l’escalfor del foc té una calidesa inimitable. Aquella nit vaig sentir la línia finíssima que m’uneix amb aquells magdalenians del Vézère.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
