La relació entre la medicina estètica i la destrucció és evident, només cal rastrejar, per exemple, els orígens de la cirurgia plàstica, que es va desenvolupar per operar els soldats de les terribles ferides que els havien deixat desfigurats. Harold Gillies, un metge de l’exèrcit britànic, va ser dels primers a dedicar-se en cos i ànima a les reconstruccions facials. O un altre exemple: el bòtox, també anomenat toxina √, amb la qual al llarg de la història diversos exèrcits de moltes nacionalitats diferents han experimentat: els japonesos la van arribar a provar amb presoners xinesos; els russos sembla ser que en van produir en grans quantitats; els Estats Units i Canadà van estar estudiant si fer-la servir. La toxina botulínica és molt potent i pot arribar a produir la mort perquè provoca paràlisi muscular. Ara la Convenció de Ginebra la prohibeix per a usos militars.
Només cal fer una passejada per certs barris de Barcelona per constatar que la cirurgia plàstica i la medicina estètica deixen els cossos ben trinxats, es diria que ara serveixen pel contrari que abans: si al començament es feien servir per tornar la normalitat als rostres desfigurats, ara s’utilitzen per desfigurar rostres i cossos normals, perquè això és el que a mi em sembla que són aquestes cares amb els llavis inflats, tumefactes per ser exactes, i els pòmuls de plàstic, o aquests cossos amb natges globulars antigravitatòries i cintures amb una costella de menys. També hi ha innombrables celebritats que han sucumbit a l’encant sinistre de la deformació. Quina llàstima aquesta aparença de ninot del museu de cera que ha agafat la Kidman; potser és que com més guapa has sigut, més et costa acceptar la decadència física; serà un cadàver exquisit i estarà tan recautxutada que potser ni es descompondrà. Un cas extrem i anguniós és el de Jocelyn Wildenstein; estic segura que alguns soldats devien fer més bona cara que aquesta bona senyora. Ja ho veieu, estètica i massacre són cosines, arreu trobem cossos trinxats.
De vegades m’aturo en una clínica estètica de prop de casa. A l’aparador hi projecten uns vídeos esgarrifosos d’intervencions quirúrgiques. Tornem-hi: sang, talls, ferides. Em fa pensar en totes les morts i les desgràcies que han causat intervencions innecessàries o en el cèlebre cas de la Sara Gómez, que va morir arran d’una liposucció; si encara dubteu de si operar-vos, doneu un cop d’ull al documental Plastic disasters.
El que sempre es diu quan es parla de tot això és que les dones estem sotmeses a una pressió estètica extrema —hem de ser sempre joves, tibades, maques—; després, algú esmenta les expectatives falses que creen les fotos retocades que veiem dia sí dia també a les xarxes; a les xarxes i a les lones publicitàries: aquesta setmana estic en xoc amb aquests anuncis colossals de Mango on apareix una model que retorna vergonyosament a una estètica katemossiana, és a dir, a l’esqueletisme malaltís, i a sobre el barreja amb una expressió entre el fastigueig i la depressió. Clar que potser sí que la bellesa avui és fastigueig i depressió.
Tot això és cert, però m’interessen més les lectures antropològico-psicoanalítiques, com la de France Borel que, al seu llibre Le vêtement incarné, afirma que la cirurgia plàstica és la manifestació més violenta i emmascarada de la tendència a la mutilació en el món occidental contemporani. Manipulant el propi cos, l’individu satisfà simultàniament dues necessitats: sentir-se part del grup adherint-se als canons estètics que dicta la cultura dominant i saciar la pulsió autodestructiva, la pulsió de mort connatural en l’ésser humà. Operar-se seria, doncs, una manera de sublimar la nostra pulsió de mort o fins i tot les pulsions suïcides, potser també, afegeixo jo, un mètode per combatre l’angoixa de no arribar, de no encaixar, de no poder. Hi ha dones que en el seu moment es van sobreoperar i ara denuncien que se’ls ha quedat el que en diuen una pillow face, una cara de pa de quilo. La musculatura ja no els respon i tenen l’expressió facial com petrificada. Per més emprenyades que estiguin, no ho poden mostrar amb una ganyota. Operar-se també és això: emmascarar-se, disfressar-se, ocultar-se, fingir una felicitat eterna. O ves que no respongui a la necessitat d’insensibilitzar-se, de tornar-se de pedra, de transferir a la musculatura la necessària paràlisi emocional per suportar viure en aquest món idiota que empeny noies joveníssimes a odiar els seus cossos. Diria que no és casualitat que l’auge de les intervencions estètiques coincideixi amb aquesta explosió de les autolesions en l’adolescència. En el fons, les dues coses són ben bé el mateix: automutilacions.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
