A banda de les opcions radicals (l’abstinència i les intervencions quirúrgiques), els mètodes contraceptius són bàsicament de tres tipus: hormonals, mecànics i calendarístics. Jo soc una bona prova que dels últims valdria més no refiar-se’n gaire; si ma mare parlés li podríeu sentir explicar convençudíssima que soc filla de l’Esperit Sant perquè segons el seu mètode és rotundament impossible que jo nasqués. Tot serà que encara m’hagi de ser revelat el meu propòsit a la Terra i que qualsevol dia d’aquests us sorprengui caminant per sobre les aigües amb microplàstics de la Barceloneta o multiplicant les empanades i els nigiris a Collserola. Per tant, ens queden els mètodes mecànics i els hormonals. Els mecànics són els més antics. D’una banda, tenim els preservatius (ja a Egipte es feien servir fundes de tela i bufetes de cabra per retenir el semen); de l’altra tenim els DIU, l’avantpassat dels quals són les pedres que les dones s’entaforaven a dins per evitar que els embarassos prosperessin. Cadascun d’aquests dos mètodes té els seus inconvenients: el dels preservatius és el tallarotllisme i la sensibilitat disminuïda, el del DIU són les regles més llargues i doloroses. I tanmateix, em quedaria mil vegades amb qualsevol d’aquestes dues opcions que no amb cap dels mètodes hormonals, que per desgràcia són comodíssims, sobretot —oh, sorpresa!— per als homes que no han de recordar-se de prendre cap pastilla ni patir cap efecte secundari. És curiós com s’ha arribat a glorificar la invenció de la píndola anticonceptiva, fins al punt que la Viquipèdia és capaç de dir una estupidesa així: «La societat va poder per primer cop permetre's separar el sexe de la procreació», com si en aquell moment no existissin encara els preservatius que ja permetien separar nítidament el sexe de la procreació. Jo diria que la gran revolució de la píndola va ser que les dones van deixar de dependre de la seva capacitat de persuasió i la seva insistència ad nauseam perquè els mascles trempats s’enfundessin un condó.
Sigui com sigui, a mi, això de remenar les hormones del cos no em fa punyetera gràcia. Digueu-me antiga, però les hormones i els cicles tenen la seva raó de ser, i anul·lar-los amb pastilles, pegats, anells o injeccions té efectes secundaris que no sempre se’ns han explicat amb tota la claredat necessària. Fins i tot trobo articles online de metges que neguen un dels efectes que em semblen més nefastos i que està inclòs en TOTS els prospectes d’aquests medicament com un dels efectes secundaris freqüents o poc freqüents: la pèrdua de desig sexual. No tenir desig porta a cardar menys, la qual cosa és un anticonceptiu prou bo. Però llavors em poso paranoide.
Penso, per exemple, que l’extensió de l’ús de les pastilles anticonceptives va tenir també alguna cosa a veure amb un relat pervers i parcialment fals sobre el desig femení. Inevitablement lligo totes aquelles escenes de pel·lícules on les dones a l’hora de cardar sempre tenen mal de cap amb la popularització d’aquestes pastilletes, les quals provoquen mals de caps i migranyes en més d’un 10% de les dones que les prenen. Ah, potser resulta que no és que les dones tinguin menys libido així, en general, com el discurs públic ens vol fer creure, potser resulta que les vam estar intoxicant (i les continuem intoxicant) amb uns mètodes hormonals anticonceptius que els provocaven mal de cap i els treien les ganes de rostollar. Però el tema és que els mètodes hormonals continuen petant-ho a casa nostra. Les dones es fiquen a dins del cos pastilles, DIU hormonals, pegats, anells i companyia amb una alegria que fa por. Quina casualitat que qui ha de patir els efectes secundaris de manipular les hormones, que qui hagi de tenir mals de caps i dolors i menys desig sexual, siguin les dones i no els homes, ¿oi? I mira que ens aniria de meravella una pindoleta masculina que posés una mica a ratlla tota aquesta testosterona desbocada, de vegada fins a graus criminals (com podem comprovar dia sí dia també).
La història recent de la contracepció se’ns ven com la història de l’alliberament de la dona i, si bé en part ho va ser perquè ja no depeníem de la bona voluntat dels homes per enfundar-se la cigala, no podem oblidar que continuen sent majoritàriament les dones les qui paguen el preu del control de natalitat amb la seva salut, les seves cefalees, els seus dolors i el seu desig sexual marcit.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
