Durant un temps vaig traduir la revista corporativa d’Opel i manuals dels autobusos i camions MAN, cosa que em va obligar a familiaritzar-me amb la mecànica, de la qual en sabia (i en sé) ben poca cosa, a banda de les quatre bajanades que s’aprenen a l’autoescola. El cotxe és una part important de la meva vida: visc en una casa aïllada i, per tant, estic lligada al cotxe per a tot. I tanmateix, no en sé res de cotxes. Si un dia arribés per fi l’apocalipsi zombi, crec que el món es quedaria aviat sense mitjans de locomoció motoritzats. És una de les nefastes conseqüències del món hiperespecialitzat on vivim: la resta dels humans ens són necessaris per a les coses més bàsiques —alimentar-nos, curar-nos, transportar-nos, disposar d’aigua i electricitat, etc. Sovint em fa sentir una mica idiota adonar-me que estic envoltada d’objectes que no tinc ni fava de com funcionen o ser conscient que, per més que en tingui algunes idees rudimentàries, si em quedés sola em quedaria en una indigència total. En definitiva, em dol constatar que soc una gran inútil.
Des que no miro la tele convencional (tecnologia que, naturalment, tampoc no sabria reproduir), no veig gaires anuncis, però els pocs de cotxes que veig continuen comunicant llibertat, idea que il·lustren amb imatges de camins remots i panoràmiques espaterrants (anuncis de SUV per a futurs propietaris que només circularan sobre asfalt) o amb habitacles carregats de canalla i paquets per arribar als confins de l’alegria familiar (anuncis de monovolums). Malgrat que coincidir amb els tòpics sempre fa una mica de vergonya, confesso que va ser exactament una sensació de llibertat la que vaig tenir amb el meu primer cotxe als vint-i-dos anys (un Supercinco vermell de mil·lèsima mà, del qual encara conservo la matrícula). Recordo la potència de pensar (d’enganyar-me) per primer cop a la meva vida que podia anar on volgués quan volgués. ¿La llibertat és doncs no haver d’esperar el món sinó que el món t’esperi a tu?
En aquest sentit, entenc que la invenció del cotxe a finals del XVIII i sobretot la possibilitat de fabricar-los a un cost assequible gràcies a la producció en sèrie fordiana, van ser una veritable revolució de llibertat. I també una revolució de l’espai-temps, ja que de cop les distàncies es van escurçar i els minuts van retre més. És increïble tot el que hem recorregut des d’aquell 1908 en què es va inaugurar la producció del Ford T.
Imagino que enlluernat per la fascinació de l’automòbil, el meu avi, nascut un any després, va abandonar l’ofici familiar (ferrer), per fer-se mecànic. Va ser el primer de tenir una moto al poble, i en tinc fotos al costat de cotxes antics. Les màquines poden arribar a fascinar-nos com si no fossin ni tan sols invents humans, sinó petits deus, especialment per l’aura màgica que tenen per als qui desconeixem el seu funcionament.
Se m’acut també que podria definir les etapes de la meva vida en funció dels cotxes en què viatjava (de tots ells en recordo la matrícula i encara ara quan trobo una numeració pel carrer que coincideix, alguna cosa em fa buscar-hi un senyal inexistent). La primera infantesa en el Peugeot 504 familiar que va morir estavellat en un quilòmetre tretze, l’Space que va durar fins la mort del meu pare, el Sis-cents groc, herència de l’avi mecànic, que ma mare conduïa a tota velocitat quan em portava a escola, sempre saltant-se semàfors i fent cara de santa si l’enxampava la policia, el mateix Sis-cents que ens van robar i vam retrobar, el mateix que el meu germà va fer bolcar en una cruïlla de Barcelona. Després van venir els meus cotxes. El Supercinco que em va convertir en una conqueridora de Catalunya, el Clio odiosament gris, tan fidel i longeu, l’Scenic que va petar quan va petar el nucli familiar, en senyal de massa coses, i ara un Dacia de segona mà, sempre brut i polsegós.
La memòria s’estructura amb conceptes espacials i els cotxes són un espai, un espai únic, de fet, perquè al cotxe hi ha una intimitat i un aïllament difícil de trobar. Sovint és només quan condueixo que tinc una estona per a mi, per als meus pensaments, sense cap feina ni fill ni parella ni reunió ni rentadora que alteri el meu flux mental. Els cotxes són com un confessionari on tu mateix ets confessor i pecador.
I davant de tot això, penso també en la destrucció que han comportat els cotxes. Totes aquestes partícules en suspensió que a ciutat ens estant tornant epidèrmicament asmàtics. Tots els litres de petroli cremat. Tots els morts que provoquen a les carreteres. Etcètera. Potser el preu a pagar per la llibertat és la destrucció d’alguna altra cosa. La llibertat no és mai gratis: ¿és aquesta la lliçó que he d’aprendre? De moment no abandonaré el cotxe. Si algun dia tenim una xarxa ferroviària decent i puntual, potser serà el moment de repensar-m’hi. Al capdavall, recordo també molts anys d’anar en tren i sentir que guanyava per a mi les dues hores que hi passava. Ves a saber si de vegades el que ens fa sentir més lliure no és el que en realitat ens té més esclavitzats.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
