Els antics ja coneixien el magnetisme, tot i que no tenien ni fava de què era. N’hi havia que creien que el moviment que produïen certs objectes amb una força invisible demostrava que tenien ànima. Ara ens en riem, però en el fons potser les nostres idees sobre l’energia fosca o l’entrellaçament quàntic són igual d’estrafolàries i ridícules, i d’aquí a tres mil anys es riuran de nosaltres. O ves a saber si al final els grecs tindran raó i resultarà que els objectes tenen ànima (el revival del panpsiquisme no està gaire lluny d’això).
Sigui com sigui, això no fa més que evidenciar una cosa: que la nostra ment no està feta per entendre l’univers que ens envolta. La nostra capacitat mental no és ni tan sols capaç d’imaginar les dimensions de l’univers, perquè està feta per gestionar les magnituds abastables de la vida terrícola (cent grams de pernil dolç, un trajecte de mil quilòmetres, els cent anys de durada d’una vida), així que no li parlis d’anys llum perquè no s’ho podrà imaginar de veritat. També ens costa entendre tot això de les partícules subatòmiques, perquè estem fets per percebre i entendre el que captem amb els sentits. Gràcies a Déu, ens esforcem per superar les nostres limitacions.
La ciència del magnetisme va començar cap al segle XVII, per més que ja feia molt que empraven brúixoles amb pedres magnètiques. Han passat moltes coses des de llavors. Ara el magnetisme fa funcionar bona part del nostre món modern, especialment amb els electroimants; gràcies al magnetisme els altaveus i els micros sonen, les targetes de crèdit paguen, està dins de les nostres neveres, rentadores, mòbils. També actua en les màquines que ens poden mirar per dins i detectar tumors, lesions i malalties congènites per mitjà de la ressonància magnètica. Els imants estan al darrere dels trens amb levitació magnètica que tenen el rècord de velocitat ferroviària: més de 600 km/h.
Quan era petita tenia unes bales magnètiques i m’embadalia observant la força invisible que les atreia i les repel·lia. El meu germà tenia dos imants potents, que guardava en algun lloc secret, i només després de moltes súpliques me’n deixava un per jugar-hi. Per a les criatures, els imants són uns objectes màgics, gairebé sagrats, i serveixen per entendre des d’una perspectiva subjectiva que en efecte hi ha forces al món que ens envolten però no es veuen.
A finals del XIX, Obersteiner defensava l’opinió que cal atribuir a les persones un «sentit magnètic», les sensacions del qual normalment es queden per sota del llindar perceptiu, però que en condicions patològiques (hipnosi, histèria) superen aquest llindar. També Franz Anton Mesmer i altres ens van voler convèncer de la capacitat dels imants per curar certes malalties, és el que ara coneixem amb el nom de teràpia magnètica, l’eficàcia de la qual no s’ha demostrat (¿o hauria de dir «encara no s’ha demostrat» per no fer el ridícul d’aquí a tres mil anys?). Així doncs, al XIX, la imposició d’imants formava part de les teràpies i es donava per fet que funcionaven, cosa que podem constatar, per exemple, en una ressenya de 1888 on Freud escriu: «Si acceptem que un imant pot tenir un efecte en una persona en certes circumstàncies, no ens hauria d’estranyar que, al seu torn, aquesta persona pugui influir sobre una altra de la mateixa manera que un tros de ferro dolç magnetitzat té la propietat d’atraure’n un altre.»
Freud, doncs, no només dona per fet que els imants curen sinó que obre la porta a la possibilitat que el magnetisme de les persones també tingui efectes sobre nosaltres. Mesmer va tirar per aquí i es va dedicar a la imposició de mans. I potser alguns ens en riem, però alhora no podem matar del tot els dubtes: qui sap si algun dia s’acabarà demostrant que és així. Potser l’atracció i repulsió espontània que ens provoquen les persones desconegudes tingui a veure també amb aquesta força invisible que no controlem. Al capdavall, és cert que els humans emetem un dèbil camp magnètic. Ves si l’enamorament no serà un entrellaçament quàntic de camps magnètics.
Els científics han descobert que el magnetisme dels materials es deu a l’espín de les partícules subatòmiques. Ah, perfecte, altre cop realitats obscures. De fet, també és gràcies als imants que s’ha aconseguit una de les fites científiques dels darrers temps: va ser gràcies a l’accelerador de partícules que es va demostrar l’existència del bosó de Higgs. ¿Endevineu com s’acceleren les partícules? Exacte: amb uns imants colossals.
Els imants fins i tot s’han colat en la alta literatura: la novel·la, també colossal, de Cărtărescu es titula Solenoide. Un solenoide és un dispositiu capaç de crear un camp magnètic extremament uniforme i intens al seu interior, però molt dèbil a l'exterior.
Ara doncs, cada vegada que compreu un imant en una botiga de souvenirs, penseu en totes les coses que el magnetisme fa per vosaltres: des de salvar-vos la vida fins a aguantar el fullet de la pizzeria a la porta de la nevera. Malgrat que sé que és cosa de l’espín de les partícules, dins meu continuo sentint que el magnetisme és màgia. I m’agrada pensar que hi ha màgia i forces invisibles actuant sobre la meva vida. I de vegades també energia fosca.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
