No tenim ni idea de l’aspecte que tenim. Els altres ho saben molt millor que nosaltres: són els altres els que ens veuen de manera continuada, en tota mena de situacions, sense fer aquella cara assajada que posem davant del mirall quan ens mirem. Són els altres els únics que copsen el nostre aspecte real i espontani. Al llarg de la vida, ¿durant quantes hores ens hem vist la cara a nosaltres mateixos? Ben poques.
Fa més de quatre mil anys que tenim miralls, tot i que van tardar molt segles a convertir-se en un objecte accessible per a tothom. Primer van ser de metall brunyit, després de vidre i ara també de píxels. Abans dels miralls sòlids, ens vam emmirallar en les superfícies de les aigües tranquil·les. I tant Narcís com molts altres després van quedar atrapats per la pròpia imatge.
Per a Lacan, una fase crucial en la formació de la personalitat és l’anomenat estadi del mirall. Es tracta del moment del desenvolupament humà en què neix el jo, la consciència que som una persona única i diferenciada, gràcies que ens veiem reflectits literalment en un mirall o simbòlicament en la mirada dels altres. Si en aquest estadi hi ha dificultats, podem acabar convertits en un psicòpata.
En aquest sentit, em pregunto si hi ha cap relació entre l’evolució intel·lectual de la humanitat i la presència dels miralls. ¿És casualitat que l’adoració de l’home que sorgeix al Renaixement sigui contemporània a l’arribada dels miralls a les classes altes? ¿És realment una coincidència que la descoberta per part de Justus von Liebig l’any 1835 del procés d’argentament que va permetre fabricar miralls a una escala molt més gran i a un preu més econòmic sigui immediatament anterior al marxisme i al naixement de la consciència de classe? ¿Mirar-nos al mirall ens permet entendre millor qui som no només com a individus, sinó com a societat? ¿Hem superat bé l’estadi del mirall com a col·lectiu o som una societat psicòpata?
En la ficció, el mirall ha sigut sovint el portal de coses desconegudes: des de Lewis Carroll fins a la Blancaneu, on el mirall parla i diu la veritat, igual que els miralls de les històries vampíriques que delaten qui són els éssers malèfics. El reflex exacte de la realitat: ¿és això la veritat? També cal parar atenció als miralls de les pinacoteques. Així passa en el mirall convex d’El matrimoni Arnolfini, que fa revelacions clau sobre com interpretar el quadre, o en Les menines, on el rei i la reina apareixen fantasmagòrics, sobrenaturals com un Déu que ens observa des de l’altre món. També les pel·lícules de terror estan plenes de miralls on es reflecteixen coses que només existeixen en un pla no estrictament real, però no per això menys vertader. Jo hi ha dies que em miro al mirall i no m’hi reconec, dies que m’agrado i dies que em detesto, dies que els meus propis ulls em fan por o llàstima. Una sola imatge, mil lectures: Kuleshov en estat pur. La imatge no és res fins que algú la interpreta. Igual que la veritat.
Els miralls formen (i deformen) part de la nostra vida: ens hi saludem cada matí i hi constatem el pas del temps. Dic que també la deformen: és el cas dels miralls dels emprovadors on sempre estem més esvelts i estilitzats, o el dels retrovisors que ens permeten mirar enrere, tot i que —com sàviament ens recorda la frase impresa en els retrovisors americans— els objectes sempre estan més a prop del que sembla. Mirant enrere, cap al passat, tot és sempre més a prop del que sembla, en especial a mesura que t’acostes a la vellesa amb aquella sensació de ser la mateixa nena que fa setanta anys es barallava per un llapis al pati de l’escola. I no podem oblidar que quan mirem enrere sempre tenim angles morts.
Les fotografies són també un mirall on se’ns permet veure’ns: espiar-nos a nosaltres mateixos per primer cop. Els retrats són miralls que han sigut sostrets de la dimensió temporal; petrificacions del temps. De vegades penso en aquell llibre de Barthes on l’autor buscava desesperadament reconèixer la seva mare en alguna fotografia, trobar-hi el que ell anomenava punctum. També nosaltres observem les nostres pròpies fotografies buscant-nos-hi i massa sovint sense reconèixer-nos-hi. Perquè, repeteixo: no tenim ni idea de l’aspecte que tenim.
Els últims anys hem incorporat els miralls de píxels —les pantalles—, on ens veiem reflectits a totes hores en sentit literal i simbòlic (lacanià). Com a individus i com a societat, ens hem quedat atrapats en la nostra pròpia imatge —falsa, distorsionada, filtrada—, ebris de nosaltres mateixos. La veritat és que no hem canviat tant des d’aquell narcís grec que s’emborratxava de si mateix i no podia deixar de contemplar-se fins a la mort.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
