Arriba Nadal i penso en la mort.
Perquè els solsticis són moments planetaris de canvi de cicle; una cosa s’acaba, una altra comença; són el punt d’inflexió en el qual comencem a allunyar-nos del sol o a apropar-nos-hi. Etimològicament, solstici vol dir «sol quiet», i d’alguna manera sí que són això: un instant en què el temps s’atura i mirem enrere i endavant, o sortim de la nostra perspectiva presentista i miop per mirar-nos la nostra vida en conjunt. Els solsticis són una metàfora del cicle de la vida, per això els celebrem amb tradicions que simbolitzen la mort i el naixement, la possibilitat de matar qui som i fer néixer un jo millor. El solstici d’hivern no és una excepció. Per exemple, tradicionalment el tió era un tronc ben maco i robust que es reservava per ser cremat el dia de Nadal, amb la idea que aquella combustió donava alguna mena de bona aura a la casa i que cremar el tió era una manera de renovar el temps. Ara ja no gosem cremar-lo. Els tions moderns se’n tornen al planeta secret dels tions o al bosc, n’hi ha que s’enlairen amb drons des dels balcons o bé, com el meu, fan vida tancats a l’armari la resta de l’any, al costat de l’avet plegable de plàstic. Sospito que si no els cremem no és només a causa de l’antropomorfització que han patit; el tió modern ja no és un tronc, sinó una personeta de fusta que et somriu i et mira amb uns ullets per sota la barretina: no és fàcil cremar-lo. Però jo crec que no els cremem perquè fugim esperitats de tot el que pugui evocar la idea de la mort, fins i tot la mort d’un tros (ja mort) de fusta. També els cadàvers dels arbres ressecs amuntegats a les voreres són una imatge de mort que ara ens estalviem gràcies als avets moderns de plàstic (per motius ecològics més que comprensibles).
Arriba Nadal, doncs, i penso en els tions i els arbres que ja no moren.
Sembla que evocar la mort és de mal gust, també parlar-ne, sobretot si no es fa amb un to enravenadament digne o compungit. Tinc la sensació que abans la mort —la idea de la mort— era més present en la vida, que estava més integrada, potser perquè moríem més i moríem abans, potser perquè el cristianisme ens obligava a tenir-la present. Per exemple, la meva mare, nascuda el 1937, té una idea optimista de la mort. La recordo tota la vida llegint amb devoció les esqueles del diari per si hi trobava algun conegut; quan passava, gairebé se n’alegrava, entre llàgrimes, això sí. Després anava a l’enterrament com qui va a una festa i col·leccionava els recordatoris en una capsa de cartró, que de tant en tant obria i repassava amb nostàlgia. Això no vol dir que no li sabés greu, també plorava, però per a ella la mort era una fase més, un ritu de pas: sabia que arribaria i l’esperava (i encara l’espera, pobra) sense cap mena de por, amb els braços oberts fins i tot, perquè per als creients com ella, la mort és la clau que obre les portes del Cel. És allò tan suat de: si una cosa no té solució és que no és un problema. I la mort no té ni remotament solució. A casa, la mort estava arreu: en les bromes, en el dia a dia, en els plans de futur; parlàvem de nínxols i de testaments com qui comenta el lluç d’oferta del Bonpreu o la permanent de la veïna del setè. Recordo un cop que el meu pare va tenir un infart, i mentre era allà estès a terra, pensant que es moriria, va començar a recitar-me la combinació de la caixa forta: en un moment com aquell, no se li va acudir res més important en què pensar. ¿Per què pensar en la mort quan pots resoldre problemes reals que sí que tenen solució?
La mort és sistemàticament amagada, solemnitzada, eufemistitzada. Aquesta setmana tot de gent m’han estat inflant els ovaris amb la seva suposada superioritat moral (com els agrada lluir-la) perquè he dit que desitjo matar la meva mare (ho repetiré tantes vegades com calgui: és l’únic gest humà en el seu cas). Una noia m’alliçona: matar no és el verb correcte, cal dir ajudar a morir. Una altra s’horroritza perquè ric: com si parlar rient de la mort alliberadora de la meva mare no fos compatible amb una pena profunda, com si qui riu no pogués plorar a llàgrima viva i estar desolat; ens estem tornant idiotes. Una altra s’esglaia: parlar de la mort en un to irreverent és frívol, diu; jo no ho crec, al contrari, és alliberador i realista, la mort és una cosa fisiològica, tan quotidiana i propera com tenir fills, com orinar i defecar, com beure aigua o menjar-se un entrepà de fuet. Parlar de la mort amb angoixa i reverència no ens ajudarà a perdre-li la por ni a fer-la més present. No ens ajudarà a acceptar abans i millor que morirem.
Quan va morir el meu pare, li vaig fer una foto dins el taüt. Hi ha gent que ho troba espantós. A mi em sembla normalíssim. Va ser l’última oportunitat que tenia de veure’l. I les fotos, si és que serveixen d’alguna cosa, és precisament per immortalitzar els moments importants. Negar-se a retratar la mort és negar-se a mirar-la a la cara.
Arriba Nadal i penso en la mort. Aquest any que ja tinc la prole adolescent els tornaré a proposar de cremar el tió, de matar (ajudar a morir, ehem) aquest tronc de cara somrient amb barretina, i contemplar junts com es calcina, rient i plorant per tots els morts que tenim i tots els que vindran.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
