Es veu que la meitat de la humanitat, o més, té algun problema de visió. Això és un munt de gent. Un munt de gent que va pel món veient-lo borrós. La imatge em sembla massa òbvia: som majoria els humans per als qui el món no és sempre clar, nítid i comprensible. Aquesta dada, a més, s’ha de combinar amb la de daltonisme: un 8% dels homes no veuen les coses tal com són. Sense comentaris.
Les ulleres són un invent relativament recent, no tenen ni mil anys (hi ha referències que les situen al segle XIII), però una cosa és inventar-les i una altra que arribin a tothom que les necessita (encara no som en aquest punt i mira que han passat segles). En definitiva, doncs, la humanitat ha viscut majoritàriament tenint una imatge distorsionada del món.
A grans trets, hi ha tres menes de persones que necessiten ulleres. En primer lloc, els adults que a partir dels quaranta comencen a tenir presbícia. Vista cansada, en diuen. Però què nassos!, res de vista cansada, vista vella, atrofiada, decrèpita. El cristal·lí perd elasticitat i ja no es capaç d’articular els petits moviments adaptatius que ens permeten veure’ns hi bé. Altre cop, la imatge és massa òbvia: a partir de certa edat, se t’instal·la a l’organisme una rigidesa que t’impedeix adaptar-te al món, i ja només pots veure-ho tot a través els teus ulls obsolets i poc flexibles. Aquestes persones porten els que abans se’n deien ulleres de llegir, però que ara caldria rebatejar com ulleres de mirar pantalles.
En segon lloc, tenim els hipermetrops, que no s’hi veuen bé de prop. Persones de mirada llarga. Són la minoria dels ulleruts: es calcula que entre un 10% i un 20% de la població. L’OMS preveu que la xifra d’hipermetrops es mantindrà estable o potser disminuirà una mica. Sens dubte, la capacitat de mirar-se les coses amb perspectiva (de veure el bosc i no l’arbre, l’escorça, la fulla) és una qualitat lamentablement cada cop menys habitual.
En tercer lloc, tenim els miops, que no s’hi veuen bé de lluny. Quan penso en miops penso en la meva àvia, que quan teixia jerseis de mitja es treia les ulleres i s’amorrava al tricot per assegurar-se que havia fet bé el punt. De miops n’hi ha molts, entre un trenta i un quaranta per cent de la població. A més, a diferència de la hipermetropia, que amb l’edat remet una mica, la miopia no millora amb l’edat. I no només això: l’OMS preveu que les xifres aniran a pitjor i ja qualifica la miopia de pandèmia; d’aquí a quinze anys s’espera que la meitat de la població sigui miop. La tendència és clara i no s’atura.
¿Per què el món s’està tornant miop? (i jo també em pregunto: ¿segur que la miopia només és visual, o també mental?). S’atribueixen dues causes a aquest fet. La primera és que el fet de passar més temps en interiors altera la capacitat de veure-hi de lluny. Si tot el dia enfoquem a dos o tres metres, l’ull s’acaba adaptant perquè no necessita tant veure-hi de lluny. A més, la llum natural propicia que l’ull treballi millor. La primera és, doncs, que ens hem desconnectat del món exterior i ens hem reclòs en la pròpia foscor. La segona són les pantalles, esclar. Fer treballar en excés l’ull en distàncies curtes fomenta la progressió de la miopia. Ves que la miopia mental no derivi precisament dels mateixos dos factors: la desconnexió amb el món natural i el deteriorament que comporta l’exposició a pantalles/xarxes/scrolling malaltís/banalitats.
És curiós, o no, que en les ficcions les persones amb ulleres continuïn estan infrarepresentades: les ulleres són sovint una convenció per marcar personatges intel·lectuals, o adolescents que patiran bullying o alguna altra cosa absurda. Diu que Johnny Depp no s’hi veu d’un ull i que en l’altre té miopia severa, que Zendaya tenia una miopia terrible (que es va operar), que Marilyn Monroe també era miop. Però al cine rarament les hi veiem. Potser no és gens sorprenent: estem massa avesats que a les ficcions no hi surti el món tal com és, sinó com el nostre astigmatisme ideològic ens el presenta.
"Totes les coses modernes" és la secció en què Carlota Gurt es mira de prop les coses que ens rodegen. Cadascuna d’aquestes coses diu alguna cosa de qui som, de com vivim, de quina societat formem part.
