Bosc de Carlac, novembre 20
Descansa en pau,
Em vas dir que ja et podies morir i et vaig buscar per tots els cementiris. Ho feia enrabiada: si tu t’avançaves, jo encara més. ¿Desitjaves no ser-hi? T’enterrava. ¿Eres lapidari? Et sentenciava. Passava el cap de setmana voltant per cementiris, un parell cada dia. El despit inicial va mutar en rutina plàcida. El marbre i les flors em parlaven de nosaltres. No siguis freda amb mi, em deies de vegades, però al final eres tu qui t’havies distanciat, arrencant-te del meu costat i pansint-te a voluntat.
Em vaig acabar tots els cementiris de la comarca. Trobar-te mort era cosa d’un mapa. El seguia per arribar a pobles de costa i de terra endins, nínxols estacionals i panteons residencials. Et buscava entre totes les làpides, barrejava lletres per escriure el teu nom, per llegir-te mort. Et resava a estones i a d’altres, t’escrivia. Una esquela a cada cementiri, postals que no podies respondre. El teu nom, el cognom i dues dates. El dia que t’havia conegut, el dia que m’havies dit que ja et podies morir. Que la vida sense mi no et semblava vida i que per tant, pots comptar, total, bah. "Va enterrar-se en vida, el ploren amics i família mentre li espolsen la terra de la cara". Jo no era família ni amics i per això no t’espolsava. Al contrari: palades de ràbia cap a tu i, també, per què negar-ho, de culpa cap a mi. ¿T’havia deixat morir? Havia assistit muda als teus crits d’auxili i només n’havia quedat l’eco de la impotència. Eres culpa meva i ara carregava el mort. Et remolcava com un espectre, recordar-te viu em semblava una quimera. Et preferia mort perquè tu ho havies decidit així. És només una manera de parlar, dona. Tot són maneres de parlar i les paraules fereixen. Va morir d’una esgarrapada de tristor fondíssima. Es va infectar de llàstima. Pena com pus.
Quan els cementiris més accessibles es van esgotar, en vaig buscar de nous. Recòndits, escarpats en muntanyes, pobles raquítics. Vint tombes, vint creus, vint lloses mig esborrades. Esglésies fosques, valls pregones, boscos frondosos. I quan els cementiris més amagats es van acabar, me’n vaig inventar. N’hi havia a tot arreu, si ho volia. Una pedra molsosa al mig de la fageda era una làpida natural, el tacte humit als dits quan hi escrivia: Va morir en vida. Feia el teu esquelet amb branques i branquetes i després el trepitjava, espetegava sota els meus peus, ossos i ossets trencats, un trencaclosques de vida impossible. No plorava mai. Cap llàgrima des de la teva mort autoproclamada. Les esqueles, però, sempre les escriuen els qui ploren el mort. Els fills, els pares, les vídues. ¿M’havia convertit en una vídua? ¿Havia de plorar aquest ser una dona buida? No em considerava una dona buida. Acceptava la vida que creia que feia sola, fins que sola de veritat em vaig trobar.
Un matí de tardor avançada, groga i caduca, després de dies de caminar per boscos acompanyada per la teva mort, vaig arribar a un cementiri que no sortia a cap mapa, que no sorgia de la ficció del meu cap. Era un rectangle de boscam resseguit per un mur de pedres més alt que jo amb una porta de ferro forjat, rovellat. Oberta, però. Hi vaig entrar empesa per l’estranyesa del lloc. A dins, a terra, al bell mig del verd incansable del bosc indomesticat, una tomba. Una sola tomba o una tomba sola, la làpida coberta de fulles i engrunes de flors pansides. Era el cementiri més ínfim i més majúscul que hagués vist mai. Perquè deia més de la mort que qualsevol altre. Era allò, ¿oi? Descansar en pau. Sol. Jo no estava sola, però. D’un dels caminois de la fageda espessa, en va sortir un home i, amb una mena de ganseria austera, se’m va acostar. Tenia l’accent rude de qui coneix el bosc millor que a un mateix, de qui parla la llengua de la muntanya. Misèria, aquesta mossa, va dir. No m’assenyalava a mi, tenia els dits guerxos cap a la tomba. Parlava entre escopits: Al cementiri del poble, més avall, a la vall, hi havia lloc, però no l’hi va voler enterrar, aquell coi de mossèn. Era una dona que estimava d’una manera que el molt malxinat no podia entendre. Ell només entenia el pecat i la puresa, com si estimar no pogués ser brut i polit alhora. La pausa per empassar saliva va dur els ulls de l’home a escodrinyar-me com si avalués a quina banda pertanyia jo, el meu amor, però aviat va tornar a escopir: Aquell capellà de caldereta li va negar el repòs. Però la dona no havia estimat en va, el seu amor havia foradat els dogmes mandrosos i els homes i les dones del poble li van regalar aquest cementiri, fet a mida, per a ella sola. Aleshores, la manassa gruixuda de l’home va remoure el fullatge que la tapava i la làpida va aparèixer. Mira, acosta’t i llegeix, ho va escriure l’home que ella s’havia estimat d’una manera porca i perfecte: "A Teresa, el meu amor, la meva vida".
L’home es va fondre entre els arbres quan vaig començar a plorar. Vaig plorar tot el matí i tota la tarda i tot el vespre i tot aquest meu ser ara. Vaig plorar i ploro perquè jo et deia vida meva i tu vas decidir que ja et podies morir. I en aquest matar-te, ara ho veig, em vas matar. La meva vida enterrada. És així, amor que ja no hi és, en la meva voluntat de trobar-te mort, m’he acabat trobant a mi.
Descanso en pau.
Teva,
Vida.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
