Diuen que l’aleteig d’una papallona a Sri Lanka pot provocar un huracà als Estats Units. Hi penso asseguda en un puf i envoltada de papallones al Centre d’Arts Digitals Ideal on es lliuren els premis Lluís Carulla i Francesc Candel d’enguany de la Fundació Carulla.
L’enyorada Tatiana Sisquella explicava que a la vida de vegades les coses són millors abans de passar que quan passen. Es referia a aquell instant previ en què tot pot arribar a ser fins i tot millor del que acabarà sent. Quantes vegades hem gaudit més imaginant la festa, el viatge o la trobada que vivint-los, perquè en l’imaginari podem fer que les coses siguin meravelloses. Aquesta nit, però, els finalistes no viuen ben bé en l’instant previ perquè l’esforç i part de la feina ja l’han fet abans. El camí, tant o més valuós que la fita, fa dies que el recorren i estic convençuda que tots ells en algun moment han somiat l’escena en què guanyaven el premi.
En primer lloc, es presenten els finalistes al Premi Francesc Candel; tres propostes de cohesió cultural mitjançant la inclusió de persones migrants. Me’ls quedaria tots, però és Noves Narratives qui s’enduu el guardó. Un projecte que parteix de la música i l’art per, com si fos cola blanca de fuster, connectar-nos amb tothom. Al capdavall, som éssers humans amb les mateixes emocions.
En aquesta cadena d’efectes que arrenquen d’una idea primigènia i que qui sap si acabarà fagocitant-se en una experiència sòlida, tot és possible. Observo els finalistes i els imagino l’instant en què neix l’espurna. La mateixa escalforeta que sento quan una idea incipient brota i es contorneja abans d’esdevenir un text amb cara i ulls. Aleshores el full en blanc no m’espanta. La primera paraula que escric no serà la definitiva, però tindrà prou força, només pel fet ser valenta i gosar estampar-se al bell mig de la neu blanca. És l’instant on tot encaixa. La història és potent i és fantàstica. Crec fermament que seré capaç d’exposar-la amb la seguretat que sento endins i que ho podré fer bé. Després ja arribaran els problemes. Les frases que s’entortolliguen més del compte, les paraules que no surten, les idees que potser no eren tan potents o que no he sabut desgranar, la incertesa, la impostora que sempre treu el nas, la tremolor a les cames i aquella cantarella insistent, ¿vols dir que val la pena?
Els finalistes a la millor Idea Cultural Transformadora s’empassen el neguit i pugen dalt l’escenari, tots cinc, a compartir-nos idees i propostes. És Mila qui s’enduu la papallona, un projecte nascut a Osona que vol incentivar els joves creadors de narrativa en català i que duu el nom de la protagonista de Solitud. Pel que fa al millor Projecte Cultural Transformador se n’han seleccionat quatre i és l’Inevitable qui guanya els honors, un festival d’arts comunitàries nascut a Salt, que busca pal·liar els efectes de la segregació cultural. Sempre se n’ha d’acabar triant un. Els premiats aconsegueixen una empenta econòmica que els ajudarà a desenvolupar projectes i il·lusions, però diria que l’alegria i la força de tirar-los endavant la mantindran tots. Avui, en aquest parèntesi d’una hora i escaig, les ales de moltes papallones bateguen alhora.
