Un any més, entre el vint-i-cinc i el vint-i-sis de desembre, entre la carn d’olla i el tió, entre les neules i la xemeneia encesa, veig com el meu cosí petit es queda bocabadat davant de la biblioteca familiar. Passen, per davant dels seus ulls, els noms que figuren als lloms dels llibres: Ramon Llull, Vicent Garcia, Aurora Bertrana, Joan Coromines… Encara no sap qui són, però tinc la certesa que, d’aquí no gaires anys, se li tornaran tan familiars com li puc resultar jo.
“¿Què t’agradaria estudiar, quan acabis l’escola?”, que li pregunto, desfent l’encanteri d’una d’aquestes contemplacions seves. Mai m’ha agradat la condescendència des de la qual alguns adults ens permetem aconsellar els més joves, però, en el seu cas, em sembla veure tan clar que la seva curiositat s’inclina cap a les lletres! Com un dia ho va fer la meva, al cap i a la fi. "¿Per què vaig decidir fer Filologia Catalana?", em pregunto ara a mi mateix.
Si quan vaig començar Filologia m’haguessin preguntat per què ho estava fent, potser no ho hauria tingut tan clar. Les raons, a vegades, apareixen molt després. Podria dir, simplement, que a segon de batxillerat vaig tenir una professora de literatura brillant i em volia imaginar, en un futur, sent com ella.
Ara bé: ja fa quatre anys que vaig acabar el grau i, amb el temps, els motius s’han tornat més evidents. Vaig estudiar Filologia Catalana perquè tinc una sensibilitat particular per les paraules i els vull dedicar la vida. Per endinsar-me en la literatura catalana, que és un roser excepcional i està completament connectat a la literatura europea. Perquè és la meva forma de comprometre’m amb una llengua que estimo. Perquè volia tenir la possibilitat de dedicar-me a l’ensenyament, que és una professió màgica, constructiva, en un món on moltes feines semblen abocar-se a l’engany o l’avarícia.
Els anys de la carrera no passen en va. Penso a dir-li al meu cosinet que, a Filologia Catalana, hi pot conèixer gent que el transformi, i no només em refereixo a professors que es converteixen en mestres de vida –que també. Parlo dels companys. En el meu cas, no hi vaig fer colla, però sí que hi vaig conèixer una bona amiga amb qui he viscut mil aventures. Avui en dia, continuem apassionats per la literatura: ella investigant Dolors Monserdà i jo, Eugeni d’Ors. A la carrera s’hi fan vincles, que tant poden ser de tota una classe, una colla o una sola persona. En aquestes qüestions importa la qualitat –és a dir, el sentit– i no el número.
Però, a més, se m’acut parlar-li de les moltes sortides laborals a què podria aspirar amb aquest grau. Les més previsibles, potser, són les que tenen a veure amb la docència. Ara bé: quan es pensa en Filologia Catalana, de seguida ens ve al cap un professor de secundària, i és així, però no només. També t’obre les portes per ensenyar català a adults, sigui com a segona llengua o per a persones nouvingudes. I ensenyant català es pot rodar món: hi ha els lectorats de l’Institut Ramon Llull, amb els quals pots anar a parar a Lisboa, París o Nova York. O la via del doctorat, que et permet marxar a fer recerca fora. ¿I els Erasmus? També són compatibles amb Filologia Catalana, de manera que, ja als últims cursos del grau, pots plantejar-te l’opció de volar una temporada.
Una altra part de les sortides de Filologia tenen a veure estrictament amb la llengua: ¿i si el meu cosí s’imagina fent dinamització lingüística al Consorci per a la Normalització? ¿O assessorant mitjans de comunicació, empreses o fins i tot al món jurídic? Per no parlar del món digital: hi ha tota una sèrie de feines que tenen a veure amb la introducció i presència del català a internet i les xarxes socials.
¿I si, com jo, sent fal·lera per la cosa literària? Podria dedicar-se a organitzar rutes literàries o clubs de lectura en biblioteques. O a la gestió del patrimoni. O entrar al món editorial, on, entre d’altres coses, es necessita gent que revisi i valori originals. Imagina’t una feina que consisteixi a llegir tota l’estona: és aquesta!
Però una carrera no només són sortides laborals. És, sobretot, unes assignatures, la possibilitat de fer pràctiques, uns companys, un grapat d’anys. A Filologia Catalana tant hi vaig aprendre de llengua com de literatura, que és la llengua duta al seu grau més exuberant. Les assignatures lingüístiques –sintaxi, fonologia, morfologia, dialectologia, estàndard– em van ensenyar a escoltar i llegir amb lupa, atentament –per Nietzsche, un filòleg és un mestre en l’art de la lectura lenta.
D’altres matèries, com sociolingüística o pragmàtica, em van fer prendre consciència que la llengua no és un ens abstracte sinó que té a veure amb les societats humanes i la història; per tant, canvia depenent del moment i el context. Sociolingüística també em va tornar més crític amb la realitat: ¿et sona la llei de la convergència lingüística? Segur que, més d’un cop, t’has adreçat a algú en català, t’ha respost en espanyol i automàticament t’has passat, també, a l’espanyol. És un procediment propi de les llengües que estan sent substituïdes. Convergim, canviem a la llengua dominant. Per fer front als reptes del català cal saber detectar-los.
A les matèries de literatura hi vaig continuar tastant les mels que ja havia intuït a segon de batxillerat: els trobadors, Ausiàs March, Francesc Fontanella, Joan Ramis, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Mercè Rodoreda… De cadascun d’ells en vaig conèixer els textos, les anècdotes, el valor, com petites i magnífiques tessel·les d’un mosaic que completes quan arribes a quart.
Filologia Catalana és un grau que s’imparteix arreu del territori de parla catalana: a Catalunya (UB, UAB, UdG, UdL, URV) però també a la Catalunya del Nord (UPVD), València (UV, UA), les Illes Balears (UIB), Andorra (UdA) o digitalment (UOC). El denominador comú és la passió per la literatura i la llengua catalanes –de fet, el mot filologia ve del grec philos "amic, amant" i logos "paraula"; és, exactament, l’amor a les paraules.
M’acosto a mon cosí per darrere i li dic: “Té”, estenent-li un exemplar d’El quadern gris. Potser no calgui parlar-li de totes les raons que he anat elucubrant. Sé que és despert i curiós. Amb Pla n’hi haurà prou. Tot sol es decidirà.
