Gràcies, mestre

La carta que Albert Camus va enviar al seu mestre de primària en guanyar el Nobel i la resposta que va rebre

Albert Camus va néixer el 7 de novembre del 1913 a Mondovi (Algèria) i va morir el 4 de gener de 1960 a Villeblevin (França). El seu pare va marxar del món quan el petit només tenia un any. I la seva mare era analfabeta i patia sordesa. Va ser educat per l'àvia materna. Recordem el novel·lista, dramaturg, filòsof i periodista francès llegint la carta que el 1957, en rebre el premi Nobel de literatura, va dedicar a Louis Germain, el seu mestre de primària. Tant la carta de Camus com una de tornada del mestre, que també reproduïm, estan publicades en català en el llibre El primer home, publicat per Raig Verd i traduït per Anna Casassas.

Foto: Julie Edgley

19 de novembre de 1957

Benvolgut senyor Germain,

He deixat que passés una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies abans de venir a parlar amb vós amb el cor a la mà. Acaben de fer-me un honor massa gran, sense que jo el busqués ni el sol·licités.

Però quan vaig rebre la notícia, el meu primer pensament, després de la mare, va ser per a vós. Sense vós, sense la mà afectuosa que vós vau allargar al nen pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, no hauria passat res de tot això. No en faig cap castell, d’aquest honor. Però si més no és una oportunitat per dir-vos el que vau ser, i encara sou, per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, la vostra feina i el vostre cor generós continuen vius en un dels vostres petits col·legials que, a pesar de l’edat, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït.

Una abraçada ben forta,

Albert Camus

Versió original:

19 novembre 1957

Cher Monsieur Germain,

J'ai laissé s'éteindre un peu le bruit qui m'a entouré tous ces jours-ci avant de venir vous parler un peu de tout mon cœur. On vient de me faire un bien trop grand honneur, que je n'ai ni recherché ni sollicité.

Mais quand j'ai appris la nouvelle, ma première pensée, après ma mère, a été pour vous. Sans vous, sans cette main affectueuse que vous avez tendue au petit enfant pauvre que j'étais, sans votre enseignement, et votre exemple, rien de tout cela ne serait arrivé. Je ne me fais pas un monde de cette sorte d'honneur mais celui-là est du moins une occasion pour vous dire ce que vous avez été, et êtes toujours pour moi, et pour vous assurer que vos efforts, votre travail et le cœur généreux que vous y mettiez sont toujours vivants chez un de vos petits écoliers qui, malgré l'âge, n'a pas cessé d'être votre reconnaissant élève.

Je vous embrasse, de toutes mes forces.

Albert Camus

Una carta del mestre:

Alger, 30 d’abril de 1959

Estimat noiet,

He rebut, de part teva, el llibre Camus que el seu autor, senyor J.-Cl. Brisville, ha tingut la gentilesa de dedicar-me.

No sé com expressar l’alegria que m’has donat amb aquest gest amable ni de quina manera agrair-te’l. Si fos possible, abraçaria ben fort el noi gran en què t’has convertit i que per a mi sempre serà «el meu petit Camus».

Encara no he llegit l’obra, tan sols les primeres pàgines. Qui és Camus? Tinc la sensació que els qui intenten penetrar la teva personalitat no se’n surten del tot. Sempre has mostrat un pudor instintiu a revelar el teu caràcter i els teus sentiments. I t’és encara més fàcil pel fet que ets senzill i directe. I a més a més bon noi! Aquestes sensacions, les vaig tenir a classe. El pedagog que vol fer la seva feina amb consciència no negligeix cap ocasió de conèixer els seus alumnes, els seus nens, i constantment se’n presenten. Una resposta, un gest, una actitud són altament reveladors. De manera que crec que conec prou bé el bon noi trempat que eres, i el nen, molt sovint, conté l’embrió de l’home que serà. El plaer que et produïa ser a classe et sortia per tots els porus. La teva cara era una manifestació d’optimisme. I, estudiant-te, no vaig sospitar mai la situació real de la teva família. No me’n vaig fer una idea fins al dia que la teva mare em va venir a veure amb motiu de la teva inclusió a la llista de candidats a les beques. Això, però, va ser quan ja estaves a punt de deixar-me. I fins aleshores jo et veia en la mateixa situació que els teus companys. Sempre tenies el que et calia. Igual que el teu germà, anaves correctament vestit. Diria que és el millor elogi que puc fer de la teva mare.

Tornant al llibre del senyor Brisville, inclou un gran nombre d’imatges. I he tingut la gran emoció de conèixer, en foto, el teu pobre pare, que sempre he considerat un «company». El senyor Brisville té l’amabilitat de citar-me: li’n donaré les gràcies.

He vist la llista constantment en augment d’obres que t’estan dedicades o que parlen de tu. I per a mi és una satisfacció molt gran constatar que la celebritat (és la pura veritat) no t’ha pujat al cap. Has continuat essent en Camus: bravo.

He seguit amb interès les múltiples vicissituds de l’obra que has adaptat i també muntat: Els posseïts. T’aprecio massa per no desitjar-te l’èxit més gran: el que et mereixes. Malraux vol, també, donar-te un teatre. Sé que per a tu és una passió. Però... podràs dur a bon terme tantes activitats alhora? Em fa patir que no abusis de les teves forces. I, permet que el teu vell amic t’ho recordi, tens una gentil muller i dues criatures que necessiten el seu marit i pare. A propòsit d’això, t’explicaré el que de vegades ens deia el nostre director de l’escola normal. Era dur, molt dur amb nosaltres, i això no ens deixava veure, no ens deixava sentir, que ens estimava de debò. «La natura porta un gran llibre on apunta minuciosament tots els excessos que cometeu.» Confesso que aquest consell assenyat m’ha retingut mantes vegades en el moment que estava a punt d’oblidar-lo. De manera que mira de conservar en blanc la pàgina que t’està reservada al Gran Llibre de la natura.

L’Andrée em recorda que et vam veure i sentir en un programa literari de la televisió, un programa sobre Els posseïts. Va ser emocionant veure’t contestar les preguntes que et feien. I, sense voler, em comentava maliciosament que tu no t’imaginaves que, finalment, jo et veuria i et sentiria. Em va compensar una mica de la teva absència d’Alger. Fa molt de temps que no t’hem vist...

Abans d’acabar, vull dir-te el mal que em fa, com a mestre laic, veure els projectes amenaçadors que es tramen contra la nostra escola. Crec que, durant tota la meva carrera, he respectat el que hi ha de més sagrat en les criatures: el dret de buscar la seva veritat. Us vaig estimar a tots i crec que vaig fer tots els possibles per no manifestar les meves idees i, així, pesar sobre la vostra jove intel·ligència. Quan calia parlar de Déu (és al programa), deia que hi ha qui hi creu i qui no. I que en la plenitud dels drets de cadascú, tothom fa el que vol. Igualment, pel que fa al capítol de les religions, em limitava a indicar les que existien, a les quals pertanyien els qui ho volien. Per ser sincer, afegia que hi ha persones que no practiquen cap religió. Sé molt bé que això no agrada als qui voldrien que els mestres fossin uns representants de comerç de la religió i, per ser més exacte, de la religió catòlica. A l’escola normal d’Alger (que aleshores era al parc de Galland), al meu pare i els seus companys els obligaven a anar a missa i a combregar cada diumenge. Un dia, tip d’aquesta imposició, el meu pare va posar l’hòstia «consagrada» en un llibre de missa i el va tancar! El director de l’escola va ser informat d’aquest fet i no va vacil·lar a expulsar-lo de l’escola. Això és el que volen els partidaris de «l’Escola lliure» (lliure... de pensar com ells). Amb la composició actual de la Cambra de diputats, em fa por que se’n surtin. Le Canard enchaîné va fer públic que, en un departament, un centenar de classes de l’escola laica es fan sota un crucifix penjat a la paret. Jo hi veig un atemptat abominable contra la consciència de les criatures. On arribaran, potser, d’aquí a uns quants anys? Aquests pensaments m’entristeixen profundament.

Estimat noi meu, arribo al final de la quarta pàgina: això és abusar del teu temps i et demano que em perdonis. Aquí, tot va bé. En Christian, el meu gendre, demà comença el seu vint-i-setè mes de servei! Sàpigues que, fins i tot quan no t’escric, penso sovint en tots vosaltres. La senyora Germain i jo us abracem fort a tots quatre. Afectuosament vostre.

Germain Louis

El primer home 195x300
 

El primer home

 

© Albert Cmus

© Éditions Gallimard, 1995

© d'aquesta edició: Raig Verd Editorial, 2023

© de la traducció: Anna Casassas, 2023

Foto: New York World-Telegram and Sun Photograph Collection, 1957.

Data de publicació: 06 de novembre de 2017
Última modificació: 04 de gener de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze