Pau Casals va néixer al Vendrell el 29 de desembre del 1876 i va morir a Puerto Rico, la ciutat on estava exilitat (i on havia nascut la seva mare), el 22 d'octubre del 1973. Als 97 anys, poc abans de morir, va concedir el que seria la seva darrera entrevista. El periodista era Joan Armengol i havia de ser retransmesa a RTVE, però no va passar: la censura la va prohibir. Reproduïm el fragment en què (cap al final) explica com creia que s'havien de tractar els infants.
«La llei de la naturalesa és que no hi hagi mai res igual, com no hi ha un arbre igual en tot el món. Quan vaig a San Juan o viatjo per aquí, saludo cada arbre. Cada arbre és una cosa diferent: no hi ha, ni hi ha hagut ni hi haurà cap arbre al món que s'assembli. I això és com l'ésser humà. I és per això que em dedico molt al nen. Al nen, quan comprèn el sentit de la paraula, se li ha de dir: mira, tu ets un miracle, ets una cosa tan extraordinària, tan hermosa, tan gran. Per la meva experiència, se li ha de dir dels nou als deu anys. I com a resultat, el nen pensa: "jo soc un miracle, dels nens de l'escola no n'hi ha cap que s'assembli a mi, el meu pare i la meva mare m'han dit que al món no hi ha hagut ni hi haurà un nen com jo". I aquest nen es va formant amb aquesta idea. I d'això em ve el sentit de responsabilitat al nen. "Jo soc un miracle, jo soc únic, no hi haurà ni hi ha hagut un nen com jo. I el meu amiguet i l'altre amiguet també és igual que jo: és únic al món i ni abans ni després n'hi haurà cap d'igual". Això és una teoria que desgraciadament no s'aprèn a les escoles, i que ni el pare ni la mare en parlen al nen. I això és la meva especialitat.»
