Foto: Victoria Nevland
Les nits interminables començaven cap a les dues de la matinada. Plenes de pors, ombres i fantasmes, de solitud i tristesa. Atacada per aquell dolor sense escrúpols. Mig asseguda al sofà blau de l'altre pis, perquè intentar dormir al llit era una tortura. T'envoltaves de coixins a banda i banda i aconseguies pal·liar com fos aquell turment. No havies imaginat mai que es pogués viure sense dormir, però sí, es podia, i tant que es podia, i en quines condicions.
Veies passar les hores mentre les mans, els braços i les espatlles suplicaven una treva al dolor. Perquè quan aquell mal intens començava a trucar insistentment a la porta, l’angoixa t’aniquilava sense pietat. L’aigua calenta al matí t’alleujava una mica de la rigidesa i la inflamació que s’havien anat apoderant de tu tota la nit. Però no era fins passades unes hores quan aconseguies obrir gairebé del tot les mans.
No eres capaç d’explicar la magnitud del que senties, ni de fer visible el que era invisible, perquè el dolor era abstracte, immesurable, subjectiu, impossible de transmetre amb paraules. Irradiava pel teu cos per camins que desconeixies i et semblava una lliçó magistral d’anatomia. I no podies concentrar-te en res més.
No et reconeixies ni quan et miraves al mirall, encara que fessis un esforç. Tenies la mirada perduda, el cor encongit, l’ànima ferida i la por als ulls. Vivies en una bombolla de desesperança i aflicció, lluny d’un món que et feia sentir petita, fràgil, mancada d’il·lusions, esquerdada per dins.
Vas anar millorant. T’hauries conformat a no arribar a estar bé del tot, només perquè aquell infern anomenat artritis començava a ser suportable. Almenys ja podies començar a fer veure que estaves bé. Hauries fet un pacte amb el diable –sense dubtar-ho, sense sentiment de culpa– per aturar de cop aquell sofriment.
Vas tornar al món real amb uns ulls nous. Amb una lliçó d’humilitat a les espatlles. I amb l’ombra de la vulnerabilitat que mai més t’abandonaria. Ho vas superar. Com si no hagués passat i no hagués marcat els teus dies, com si no t’hagués enfonsat en el més profund dels oceans.
I sovint et ressonen al cap les paraules d'aquella cançó que tant t’agrada i que tant et remou per dins: el pitjor és no saber mai qui mou els fils del teu terrat.
