No sé si sabeu aquell acudit que diu: “¿Què fan tres catalans en una illa deserta?”. La resposta és muntar tres associacions. I probablement sobre el mateix tema i que, a més a més, no es poden veure entre elles.
Aquest tòpic sobre l’associacionisme s’aplica també a l’educació en el lleure, o associacionisme educatiu, o educació no formal… és que ni en el concepte ens posem d’acord. I la gent que no forma part d’aquest món ens pregunta: ¿però tu anaves al cau o a l’esplai? ¿I quina diferència hi ha? ¿I portaves fulard? ¿I sou d’una entitat religiosa però no sou religiosos? ¿I feu campaments però també aneu a cases de colònies? Quin embolic!
Aquí ens podríem entretenir explicant les diferències i les mil curiositats i maneres de fer d’uns i altres. Ja no de cada moviment o cada entitat, sinó de cada cau o esplai, de cada grup, perquè cadascú ho fa a la seva manera i, sota un univers compartit, té les seves pròpies tradicions i rituals. I precisament aquesta és una de les gràcies del lleure i raó del seu èxit: que s’adapta perfectament a l’entorn on es troba i a la societat a la qual serveix.
Però si ens perdéssim en les diferències, llavors segurament ens deixaríem el més important de l’associacionisme educatiu, que és el protagonisme que dona a infants i joves, la capacitat transformadora de l’entorn i de les persones que en formen part, i sobretot aquest qüestionament constant de la societat que ens obliga a revisar-nos i ens fa a tots millors.
Això és el que pretén, justament, l’exposició “Cul a terra. Caus i esplais, escoles de ciutadania”, que es pot veure fins al 30 de març al Palau Robert: transmetre la potència d’aquests moviments, amb l’objectiu de fer un reconeixement a tota la gent que en forma o n’ha format part i d’animar més gent a participar-hi. I fer-ho de manera divertida, jugant i aprenent, que és com fem les coses al cau i a l’esplai. Fent una gimcana, cantant cançons o ficant-nos dins d’una tenda. En resum, l’exposició ens convida a descobrir, a recordar i a jugar, amb una proposta pensada per a tots els públics.
496.680 persones van formar part de caus i esplais, colònies i campaments a Catalunya només durant l’any passat. Un de cada tres joves en forma o n’ha format part com a infant o cap/monitor. Són xifres brutals. Ara que patim per l’auge de l’extrema dreta i de les opinions extremistes sobretot entre els joves, l’ús abusiu de pantalles, uns pares i mares que massa vegades som hipercontroladors, l’emergència climàtica que ens amenaça… Caus i esplais tenen l’antídot contra tot això. Ho tenim a l’abast de la mà i a sobre ho fan sense cobrar.
S’ho mereixen tot! Per això tenim un deute com a societat. Cada cau i cada esplai d’aquest país ha de tenir un local digne on trobar-se. Hem de fer el que calgui per reduir la burocràcia, perquè en les hores que hi dediquen voluntàriament es puguin centrar a educar canalla i no en omplir formularis. S’ha de pensar en ells quan es dissenyen normatives d’accés al medi natural o tarifes del transport públic que no permeten compartir targetes entre diferents persones, per posar només alguns exemples. Hauria de ser inconcebible que en una sèrie de la tele sobre joves no hi surti ningú associat a un cau o un esplai. Han de ser reconeguts com a agents educatius de primer ordre en tots els fòrums i espais de treball i presa de decisions.
Un senyor piemontès amb barba blanca em va dir un cop que l’escoltisme és, sobretot, comunitat. Es podria dir el mateix de l’esplai. En un context de capitalisme rampant, en un món individualista i competitiu, crear comunitats basades en la confiança i la tendresa és de les coses més punkis que es poden fer.
Al cau vaig descobrir que hi havia gent més gran que jo que també volia canviar el món, o potser vaig començar a voler canviar el món perquè volia ser com els meus caps. Gràcies a tots els monitors, monitores, quel·les, caps per la tasca voluntària i compromesa que feu i per ser referents d’infants i joves en aquest món on ens fan tanta falta. Gràcies a l’associacionisme educatiu per ser un far de compromís, d’implicació social i de queixar-se poc i arremangar-se sempre. Dieu que voleu deixar el món millor de com l’heu trobat, i ho esteu aconseguint setmana rere setmana. Visca l’esplai i visca el cau!
Elisenda Rovira és la comissària de l'exposició “Cul a terra. Caus i esplais, escoles de ciutadania", del Palau Robert.
