L’Arnau Barios va néixer el 1989 a Térmens, un poble de Lleida travessat per una carretera, una via de tren i un canal. D’allà va anar a parar als gegants de Rússia: ha traduït Txékhov (els 24 contes editats per Club Editor, i Tres anys, per Cal Carré), Dostoievski (revisant la versió d'Els germans Karamàzov, de Joan Sales), Puixkin (Eugeni Oneguin), Tolsoi (Tres novel·les breus) i, ara, les Ànimes mortes de Gógol (publicat per La Casa dels Clàssics). El plaer és doble: l'obra i el català amb què ens el serveix. Cada paraula té una brillantor, un gust. Vet aquí del que parlarem: de l’artesania i la meticulositat del seu ofici, dels conductes i decisions que hi ha sota la catifa del text. I també de les Ànimes mortes, que és la història d’un trepa –en Txítxikov– que coneix els excel·lents beneficis que pots obtenir quan ets un pilota i dius a cada persona el que vol escoltar. Hàbil i encantador com ho són els seductors del segle XIX (i del XXI), ensarrona terratinents de tota mena: garrepes i cursis. Tot per comprar-los ànimes mortes: pagesos que han mort i que, com que estan registrats en un cens que no s'actualitza fins que acaba l'any, els amos n’han de pagar els impostos com si fossin vius. ¿Per què carai en Txítxikov vol acumular persones mortes? ¿Se’n pot treure alguna cosa, del que no existeix? Mirall de la fam d'escalar, del fum d'aparentar i de la misèria que, poc o molt, tots duem a dins, mentre el llegia m’he sorprès sentint-me riure: ¿quant de temps feia que un llibre no ho aconseguia?
Aquesta conversa forma part d’Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona.
¿Quina és la primera feina que vas fer?
¿Abans de traductor? Si ens hem de posar traumàtics, n’hi ha una d’absolutament infernal: anar a collir fruita per als pares.
¿Quina fruita era?
Préssecs i peres. Ara els pares diuen: «Però si no feies res!». I és veritat, perquè els boicotejava: ja que m’obligaven a anar-hi, desapareixia, anava a passejar, i m’esperaven i m'esbroncaven. Ara ho entenc, però llavors era una injustícia: els meus companys d'institut anaven a la piscina.
¿Quants anys tenies?
Dotze. Va ser massa aviat, suposo, i no ho vaig pair mai, cada estiu era un infern. Hi ha la imatge idíl·lica de collir fruita, quan és totalment industrial: no és ara cullo un préssec, me’l miro, el poso a la galleda. Són mosquits, sol, el pèl del préssec que et cau i, com que estàs suat, et pica tot el coll. A més, són nou hores, no hi ha dissabtes ni diumenges: tot l'estiu perdut amb el soroll de la màquina i la pudor de gasoil. D'aquí m'ha vingut l'odi a la feina. Després d’això, traduir o ensenyar llengües és un paradís.
¿Traduir és treballar?
El dissident soviètic Lev Lóssev explica que estava en un balneari on hi havia escriptors del règim, que aleshores tenien molts privilegis. Els espiava i es va quedar parat quan un d’ells va baixar a dinar i va dir: «He treballat tot el matí». Tinc la sensació, que és completament injusta, que fer coses amb lletres no és treballar. Que haurien d’existir dos verbs diferents: treballar com una tortura i treballar en una cosa que t’agrada.
¿Vas començar a llegir novel·les importants molt aviat?
Recordo haver llegit La plaça del Diamant a sisè de primària i no haver entès gran cosa, però que m'agradés molt. I després, Mirall trencat. ¿Què entenia? Poca cosa, però també m'agradava.
És potent: hi reconeixies alguna cosa que t'atreia.
Sí, el primer amor va ser l'art. De petit m'agradaven molt els pintors. Anava a música a Balaguer i tocava el piano.
És curiós: vens d'un poble petit de Lleida i has acabat fent de traductor del rus.És ben bé una excepcionalitat i una raresa.
No t’ho fas mai sol. No vull anar de self-made man, que he sortit de pagès i m’he fet traductor. Sort n’hi ha hagut, dels meus pares i dels professors. Però és veritat que a casa no hi havia aquest ambient cultural o bohemi. I n’estic content, perquè veig aquestes famílies de la intel·ligència russa en què el pare és una eminència, i en el fill hi ha una cosa edípica d’he de ser tan bo com el pare o més. Quan escoltava òpera d'adolescent, venia una tieta i em deia «Tanca això». La cultura va ser una forma de rebel·lia. Els pares ho aplaudien, però hi havia qui no.
¿Està bé que algú no ho aplaudeixi?
Sí, perquè si no, t'autocomplaus massa.
Tu més aviat sembla que siguis al revés.
En les traduccions, sí, em fa vergonya tornar-hi. Quan s'ha acabat, s'ha acabat, i no vull saber-ne res. Perquè si l’obro, entro en un camp de mines: «Ai, això es pot fer mil vegades millor» «¿Què és aquest ordre de frase absurd?»
¿Com vas aprendre rus?
A les palpentes. Acabat el batxillerat vaig dubtar entre tres carreres: clàssiques és la que per vocació m'hauria agradat, m'ha quedat saber bé el grec i el llatí. Després hi havia semítiques, pensava que estaria molt bé saber hebreu o àrab.
És bonic, veies la carrera com una oportunitat per aprendre.
El que hauria volgut ser és escriptor. Però és un desig que ha desaparegut.
¿Per vergonya? ¿Per prudència?
O per no tenir res a dir. Quan ho has de dir, ho dius, i si no cal, no cal. He de fer un llibre perquè tots els amics en fan i vull ser un més de la colla de la pessigolla: si ho pots evitar, millor.
¿N’hi ha molts que escriuen encara que no tinguin res a dir?
El problema és què en treus d'un llibre que en realitat no diu res. Pot estar ben escrit, però només és això. I vaig triar la carrera de filologia eslava perquè volia llegir els originals en rus. Després vaig viure uns quants anys a Rússia, i un cop vaig saber-ne prou, vaig dir: ja que no escric, traduiré. Després d'anys de dedicar-m'hi, cada cop desconfio més de les traduccions: si puc, les evito.
¿Segueixes tenint el desig de saber moltes llengües?
Sí, però no soc gaire bo en llengües. Hi ha gent que té un do, jo n’estic privat. Algun dia m'imagino que se'm rovellarà tant el rus que parlaré com un neandertal. Però llegir-lo confio que no, perquè és que m'ho passo molt bé, cada paraula és un plaer.
"Què mana", "les tres pedretes", "barrut", "era més llest que la tinya", "doncs apa, brillo!". M'has fet retrobar amb el parlar dels meus avis. ¿T’alimentes del que diu la gent?
Sí, i et pots tornar un boig de les paraules. Quan en sents una de nova dius: ¿com ho has dit? L’altre dia vaig descobrir un verb, saumar. Ho va dir una tieta de passada, i no vaig interrompre la conversa perquè és important, com a bon filòleg-espia, deixar que l'altre parli. Ho vaig buscar a l’Alcover-Moll i vol dir marcar una cosa com a teva.
Al mòbil tinc un document on apunto paraules que diu la meva àvia: en comptes de dir "quan mori" diu "quan falti".
Sí, i no cal que siguin grans expressions, aquestes petites són precioses. Hem de salvar el parlar d’aquesta generació, perquè ja ningú el parla amb aquesta naturalitat. Hi ha joves que ho fan, però pot sonar exagerat.
A part de l’escolta, ¿de què més t’alimentes?
Els dos peus són la llengua de Lleida, la dels pares, i la llengua literària catalana, sobretot del segle XX. Quan tradueixo procuro enriquir el text, i per no passar-me el criteri és: ¿mons pares ho entendrien? Si és que sí, aquella paraula entra.
¿Traduir demana contenció? ¿A vegades te n'has d'estar, de fer servir una paraula?
Sí, i això em sap molt greu, sobretot en dialectalismes. Però també els passa als traductors mallorquins, que tenen una llengua riquíssima, els sents parlar i dius: «Continua!», però s'han d'adaptar al català estàndard. Molts cops penso que a casa ho diríem així, però que no s'entendrà. Aquesta renúncia és la més dolorosa. Amb Gógol podia desplegar-me més i si no ho entenen, ja ho buscaran. I ho podia fer perquè el text està basat en l’excés, i ho permet. Això amb Tolstoi no ho puc fer, són estils diferents i t'hi has d'adaptar.
¿Cada llibre que tradueixes et demana que en paral·lel en llegeixis altres concrets?
Sí, amb Gógol sobretot Víctor Català, perquè també és la llengua de l'excés. He fet alguna descàrrega il·legal directa de Català i de Ruyra. I també hi ha un punt de Pere Calders: quan diu «si se’m permet l’expressió», que juga amb voler ser refinat i en realitat és un cursi. Llegint vas apuntant paraules que et podrien servir, però no les has d'embotir a la força. M’ho havia de repetir: estàs traduint Gógol, mantén-te a la lletra.
¿Traduint Ànimes mortes hi pot haver la temptació d’esvalotar-se? Perquè el text és una festa.
Sí, em vaig esverar i em van parar els peus en la correcció, perquè n'havia fet alguna de molt grossa: quan parla de teories pedagògiques vaig posar les competències.
¿Què demana el procés de traduir? ¿entendre el text profundament? ¿agafar-ne el to?
Sí, te n’has d’amarar. El que m'agradaria és adaptar-me a cada text, ser traductor de debò i no fer un planxat: allò que tens un estil i els tradueixes tots igual. Que cada autor soni com sona en rus, amb el seu estil.
¿L'has d'encarnar?
Sí, i és el més esgotador, perquè passa un temps fins que no trobes el to. Quan faig la relectura final, dic: «Ui, el començament no està afinat». Normalment, comences dubtant i al final ja has trobat la veu.
Hi ha traductors que han de canviar una pàgina sencera perquè aquella broma del francès en català no faria ni mica de gràcia.
Sí, és una recreació. Cadascú tendeix a escriure d'una manera i t'has d'esforçar perquè no se't noti massa. Els estils que em costen més són els austers, els més secs. Gógol sembla difícil però si et passes de voltes no és un perill, perquè l’original ja és així. Però amb Txékhov i Tolstoi la contenció costa més, perquè has d’aconseguir que soni bonic, com sona en rus, i alhora hi ha el perill que soni molt pobre.
¿Quins són els límits del traductor? Si tens un text dolent, ¿el millores o el mantens igual?
Per sort, no he traduït cap autor dolent. N'hi ha de contemporanis que no són genis, i si hagués de traduir-los, no tindria cap remordiment per no traduir un error, perquè si no, ho pagues tu. I tampoc vols fer quedar malament l’autor. Això ja t'ho dissimularé.
¿Una altra vigilància seria no encarcarar-lo? ¿que la traducció no entrebanqui el text?
Hi ha dues escoles de traducció: la que vol mantenir el punt d’estranyesa, i l’altra, que és a la qual pertanyo, que procura fer un text literari en català. La primera està bé en poesia intraduïble. Es pot fer però se n’ha de saber més, perquè passa que volent-ne mantenir l’estranyesa, sona un nyap, i en comptes d’estrany, és lleig. És perillós, diria que és millor recrear-ho.
La intel·ligència artificial no sé si pot competir amb un traductor quan, com en el teu cas, és tan artesà.
La intel·ligència artificial pot facilitar la comprensió de l'original, però això no és un problema. Traduir és una feina manual, és una obra d'art. Des del començament, és una recreació que fas frase per frase. I contínuament has de buscar solucions: hi pot haver una paraula que en rus es pot repetir molt perquè allà sona bé, però en català, no, perquè és com una campana que repica i pot cansar. ¿Com ho amagues? ¿Vas posant algun sinònim perquè no soni tan pesat? ¿De vegades ho treus? Són decisions que la intel·ligència artificial encara no pot prendre.
Que interessants, aquests mecanismes. ¿Quins més em diries?
Una cosa que és una mica fantasmagòrica, que és la melodia de la frase. Mirar de mantenir-ne la música en un altre idioma. Intuïtivament, ho vas intentant: ¿com tradueixes el títol? ¿Les ànimes mortes o Ànimes mortes? A la novel·la té més sentit que siguin Ànimes mortes, perquè no són "les" concretes. A més, l’article no existeix en rus. I coincideix: Miórtvie duixi i Ànimes mortes sona igual.
«Abans, fa temps, als anys de la meva joventut, als anys de la meva infantesa irreparablement perduda». A l'epíleg expliques com cada coma separa un temps.
Sí, és l’inici del sisè capítol: ta-ta, ta-ta, ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta. A cada coma fas un pas més cap el passat. Quan ho llegeixes, dius: és preciós.
Semblen tambors. ¿Quan tradueixes és com si fessis música?
Sí. I les al·literacions en Gógol són impressionants: quan venen els cavalls amb la dringadissa i les campanetes dels carros, ho escriu de manera que sents com arriben. Reproduir-ho en català és apassionant, és la part que m’agrada més.
La Dolors Miquel diu que traduir és com agafar aigua amb les dues mans per dur-la d’un lloc cap a un altre. I que sempre n'hi ha una mica que et caurà d’entre els dits.
És ben bé això. I aquesta mica o aquest molt que es perd és el que sap més greu, perquè veus com raja, va a terra i deixes el sarramostre, que és una paraula de Lleida que vol dir el rastre d'un líquid.
¿Qui seria el Txítxikov d'avui?
Ui! Algun venedor de fum. Un negociant que et diria: «Si fas això, tindràs una rebaixa a la renda». Seria un seductor, molt simpàtic, s’adaptaria a tot, sabria dir a tothom el que vol escoltar. Un estafador, però no un banquer, sinó un de petit que sabria escalar.
Ànimes mortes podria ser un manual de com agradar: «Si complaus el teu superior, encara que no siguis bon estudiant i que Déu no t'hagi donat cap talent, tot anirà bé i passaràs al davant de tothom».
Els consells del seu pare són la vilesa pura. Veus com ser un pilota ha funcionat sempre. És espantós, en realitat, perquè ell no té res, no té vida pròpia, no té sentiments, només es mou entre l'avarícia i la por de quan el poden atrapar. És un personatge en blanc i va canviant la cara segons la persona amb què es troba.
En Txítxikov em feia pensar en el Xavier Cugat d’en Jordi Puntí: si fracassa no s’ensorra, prova sort en una altra cosa.
Sí. Hi ha una frase que estic molt orgullós d’haver traduït: «¿No hi ha un punt de Txítxikov en tots?», aquest «xic de Txítxikov» que en rus també és una al·literació còmica.
El que va horroritzar els lectors de l’època és que Gógol assenyalava la vulgaritat que tenim a dintre. Tots hem fet en algun moment el possible per agradar.
Sí, a L’inspector, que és l'obra de teatre més important que té, hi ha un moment que para l'obra, es dirigeix al públic i els diu: «¿De què rieu? ¿rieu de vosaltres?» És bastant impressionant, i aquí fa el mateix: hem vist les misèries d’uns i altres, però, ¿no pot ser que de vegades també siguem així? I em feia pensar que una cosa és voler agradar, perquè és més agradable per a tothom, i l'altra, voler agradar per obtenir un benefici. De vegades ho fem, encara que és humiliant reconèixer-ho.
El retaule de personatges impressiona: el garrepa que li ofereix una coca que de tan seca l’ha de rascar, el mentider compulsiu, la vella que no li obre la porta però quan veu que té una mica de poder, sí.
I és progressiu: cada personatge és pitjor. Quan ho vaig llegir per primer cop, em vaig divertir, però ara que hi he entrat a fons, m’he adonat de com funciona el mecanisme de l'avarícia: el garrepa, de tan àvar, s’ha autodevorat. És esgarrifós. No, sisplau, que no em passi mai això. Tot és molt còmic i grotesc. És l'estètica de l'exageració, que no és realisme, però ho és: a través de la hipèrbole aconsegueix una forma de realisme.
El llibre m’ha fet somriure, per exemple, quan parla de la gent poc agraciada: «Al món hi ha moltes fesomies que, a l'hora d'afaiçonar-les, la natura no s'hi va mirar gaire: hi va treballar ben poc i no hi va fer servir cap eina petita, com ara llimetes, filaberquins i altres instruments d'aquests, sinó que va prendre la destral i va picar amb tota la força, i destralada!, i va sortir el nas, destralada!, i van sortir els llavis, després va perforar-hi els ulls amb una boca grossa i, sense passar-hi el ribot, la va enviar al món, tot dient: "Ja viu!"». I també m'ha fet riure: quan un té el cos tan encarcarat que no el pot girar i només pot mirar l'estufa que té al davant.
I fer riure costa. L'humor envelleix malament, només cal veure els programes de tele dels 90, que ja no és que no facin gràcia, sinó que ofenen. I, en canvi, això de l'absurd sempre funciona. Gógol va intentar escriure'n una segona part i ser una mica solemne, i no li sortia, no era la seva essència. En canvi, l'humor, sí. És que té acudits molt bons, i l'estil, aquestes comparacions que no van enlloc. Fa una comparació del Txítxikov amb una torre assetjada que dura un paràgraf sencer, i al final diu: en realitat Txítxikov no s'assembla en res a la torre.
I es queda tan ample. És boníssim, perquè hi ha qui diu que als llibres cada detall ha d’estar justificat i no, cadascun té una forma de ser.
Sí, i és meravellós que sigui així. Diuen que, en Txékhov, si surt una escopeta penjada al principi, al final dispararà. Que els detalls han de tenir un valor. Però Txékhov també sap que hi ha detalls que surten i desapareixen senzillament perquè és molt bonic deixar-lo esmentat. És la gràcia de l'art, perquè si no, tot es regiria per aquestes visions reduccionistes.
Gógol va cremar la segona part d’Ànimes mortes.
Una setmana abans de morir. Però es va oblidar de cremar-ne els esborranys, i es van publicar. I llegint-los entens que ho cremés, perquè no té ni cap ni peus. Es volia posar molt moralista però ja havia perdut tota la gràcia. Allò que veus un talent que s'esbrava.
Hi ha fragments en què critica el sistema literari: com es veneraven els escriptors tous, i com es marginaven els qui deien el que ningú volia escoltar. En un fragment diu: «Sí, estimats lectors, us estimaríeu més no veure al descobert la misèria humana. "¿De debò que cal?", dieu. "¿Que potser no ho sabem, que a la vida hi ha moltes coses menyspreables i estúpides? Ja en veiem prou, i massa sovint, d'espectacles que desanimen. Millor que ens n'ensenyis de bells, d'encisadors. Volem oblidar-nos de tot!"». Es nota que estava emprenyat.
Molt. Com sovint passa amb l’humorista, que està torturat per dins, Gógol era així. No m'agradaria gens estar a la seva pell, estava com un llum.
¿Sí?
I sobretot, allò de: no em respecten prou, es pensen que només he vingut a fer riure i soc un geni. Quan va estrenar L’inspector, va ser un èxit esclatant i es va enfadar: «No l’heu entès!», i se’n va anar a Itàlia. Tenia un punt paranoic, els últims anys va embogir per la religió. I a més, era insuportable per als amics, no parava d'alliçonar-los: ara el que has de fer és això.
Els veiem com a grans autors, però eren personetes que podríem tenir aquí al costat amb les seves cabòries.
Quan tractes molt temps amb algun autor, te'n fas una idea. Puc imaginar realment com seria.
Si ara entrés aquí, ¿què faria?
Entraria encongit, una mica tímid. Podries esperar-ne qualsevol sortida. Si tingués un mal dia, estaria amargat, callat, s'aixecaria i marxaria. O et faria una parrafada i començaria a parlar de Déu i del càstig.
Al llibre ho fa, això de renyar, quan diu: «¿Què vau fer, pobrissons, mentre vau viure?»
És l'únic moment en què en Txítxikov té una elevació espiritual, quan llegeix la llista de les ànimes mortes que ha comprat i s'imagina què devien fer mentre eren vius.
És molt bo quan la gent s'inventa sospites i les converteixen en certeses: «Ja costa d'entendre, ja, com està fet un mortal: per fútil que sembli una notícia, en té prou de saber que és notícia perquè la comuniqui sens falta a un altre mortal, ni que sigui per dir: "Ves quines mentides fan córrer!"; i l'altre mortal pararà l'orella de bon grat, encara que després exclami: "Sí, és una mentida completament vulgar, no mereix cap mena d'atenció!", i en acabat se n'anirà de seguida a buscar un tercer mortal, l'hi explicarà i exclamaran plegats, amb noble menyspreu: "Quina mentida més vulgar!" I la mentida es difondrà per la ciutat sencera, i tots els mortals, tants com n'hi hagi, en xerraran fins que en quedin tips.»
Això és meravellós: el mecanisme del rumor. Pocs llibres l'han descrit tan bé, és la bola que va creixent. Per rumor acaben dient que en Txítxikov va arribar a la ciutat enmig de la tempesta dient: «Ven-me les ànimes mortes!» I tu, que has vist com ha anat de debò, veus la deformació del rumor. És el joc del telèfon.
Un altre fragment preciós: «A la vida, sigui on sigui –ja entre els més baixos estrats, bruts, estantissos, endurits de cor i aspres de pobresa, ja entre les capes més altes, fredes i repetitives, tedioses de tan endreçades–, tothom trobarà al llarg del camí, potser un sol cop, alguna cosa que no s'assemblarà a res que hagi vist fins llavors, una cosa que, potser un sol cop, li despertarà un sentiment que no s'assemblarà a cap altre dels sentiments que estigui destinat a conèixer mentre visqui.»
Entre bromes, de sobte té aquesta claredat dels sentiments.
En Dostoevski o Thékhov també hi ha aquest voler entendre què és una persona per dintre, ¿oi?
Mira, acabes de definir bastant l'aventura de la novel·la russa del XIX. Hi ha altres novel·les més socials, de com es comporta la gent en un medi o com funciona un país. I en canvi, en ells es tracta de què passa dins d'una persona.
¿T'interessa?
Sí. Però si passes molt de temps, et converteixes en un psicòpata. A vegades diria: prou de vida interior, explica’m una historieta. Però enganxa molt. És com quan tens un Tolstoi: va més enllà de la literatura. Però també hi ha el perill de rabejar-se en les coses dolentes. Amb Dostoievski és com si entressis en un quarto fosc i t’hi tanquessin un mes.
Abans de llegir Ànimes mortes, tenia el prejudici de si seria complicat o feixuc, i després m’hi he enganxat. ¿Per què creus que espanten els clàssics?
És l'estatus, que d'una banda és molt noble, però d’altra, imposa. Però també es pot ser irreverent: si en comences un i no t'agrada, el pots deixar. M'adono que si explico les construccions que he fet en el llibre, puc espantar.
Penso en un fuster, que sap que ha fet la cadira així i així, i l’altre hi veu un lloc per seure.
Sí, el fuster et diria: «El clau l'he posat aquí perquè si el posava allà, s'hauria trencat». I més valdria: «Asseu-t'hi i veuràs que bé que hi estaràs». Hauríem de fer més propaganda de l'entusiasme dels clàssics.
Em fa l’efecte que llegeixo molt a poc a poc: subratllo, busco paraules al diccionari, les apunto. En canvi hi ha qui presumeix de devorar llibres.
Traduir és la manera de llegir més a poc a poc. Amb cada frase t’hi passes una hora o tres dies. I m'adono de com de malament llegeixo quan ho faig a tota velocitat. Per llegir bé s'ha de llegir a poc a poc.
¿Com és el dia a dia teu? ¿Agafes el llibre, els diccionaris…?
Ho faig amb l'ordinador. A l'internet rus hi és tot: els llibres, els diccionaris, les enciclopèdies.
¿Llavors busques una paraula...?
I la millor manera de trobar-la no és davant de l'ordinador, venen caminant o quan prepares el dinar. Quan he d'anar al diccionari de sinònims, ja he fracassat. O quan ho he de treballar molt, queda massa cuit.
¿Hi ha una part del cap que et funciona sola?
Sí, traduint també depens de la inspiració. I el que no ve per inspiració ha de venir per feina. Però sempre queda una mica més forçat i fred.
Has ensenyat català a Sant Petersburg. Aquí que tenim l'autoestima fluixa, ¿veure que a fora el volen aprendre et fa canviar el discurs?
Sí. Alumnes que tenia, la Sasha o la Natasha, que van arribar a un C2, feien molta gràcia perquè parlaven un català perfecte, que no parla ningú. Tots diem bueno o vale i elles, no. És emocionant quan et diuen que el català és la seva assignatura preferida de tota la carrera. Que llegeixin en veu alta l’In memoriam de Ferrater i que el comentin m'omple més que la traducció. Allà és tot alegries: de no parlar català a parlar-lo i a llegir-lo. En canvi, la traducció és frustrant, sempre et quedes més en l'amargor d'aquesta aigua que has vessat que amb el resultat.
¿Per molt que et diguin que ets bo i et premiïn?
Jo recordo l'original, sé el que ha passat.
Sembles Gógol quan estava enfadat.
És que sé que l'original és molt millor. Molt, a més. M'odio perquè no podeu llegir l'original. Sempre hi ha una mica d'impostor perquè cada frase és millorable.
A més, que deu avançar molt a poc a poc, ¿oi?
Sí, depèn de la dificultat de cada frase i de l'estat d’ànim: hi ha dies que, no saps per què, estàs en un estat de gràcia, i dies que no et surt ni una paraula. Però això suposo que passa en qualsevol feina creativa. Hi ha traductors que ho fan molt bé i molt ràpid, això em fascina. Soc molt lent perquè m’embaladeixo: «Oh, quin verb més bonic», i el vaig buscar al Coromines. O em quedo pensant en una frase i potser ha passat un quart.
¿Quina música quedaria bé amb Ànimes mortes?
No escolto mai música traduint perquè llavors deixo de traduir. Però per descansar, sí. El que no parava d’escoltar quan traduïa el final de la novel·la és l'últim moviment de la vuitena sonata de Prokofiev, que és molt ràpida, un presto virtuós. És com un: ta-ta-ta-ta-ta-ta. Potser vaig intentar posar aquesta música a la traducció.
¿I Dostoevski i Txékhov amb qui els aparellaries?
Txékhov amb Mozart, tot i que a vegades és cent per cent Txaikovski. I Dostoevski amb músiques del segle XX dissonants i histèriques.
Tu que tractes amb autors bons i antics, ¿creus que ara es publica massa?
Sospito que sempre ha passat així. A l'època de Gógol també es deia que es publicava massa.
Que bo!
A més, el gran autor era Puixkin, que era com el sol, i després va ser Gógol. Entremig hi havia autorets, que eren molt mediocres però venien molt.
¿I els autors també es queixaven?
Dels mediàtics. Hi havia el Bulgarin, que era un escriptor molt dolent però que tenia una revista, i era el que remenava les cireres.
Alguns autors queden, i d'altres no.
Sempre hi pot haver un geni oblidat que ha quedat enterrat. Però si es desenterra, ja ens agradarà. En el fons hi ha un mecanisme del cànon que, per molt que no ens agradi, funciona.
¿El temps desembrossa?
Sí, perquè ja passa amb la poesia catalana: el gran poeta era López-Picó i ara ¿qui el llegeix? Ningú. Han quedat Riba, Carner, Foix.
I aquests que venen molt...
...el temps en fa una esbandida que no en queda ni un.
Però clar, mentre era viu, Gógol s’hi comparava i estava amargat.
Per això tampoc cal fer-se mala sang. Amb Gógol es veu de seguida com li afectava. És la part que envelleix pitjor. Perquè fins i tot Puixkin a l’Oneguin polemitza amb capelletes contràries, i dius: tant de bo no ho haguessis escrit. És tan poc important, que ara necessito una nota al peu per explicar qui era cadascú.
Però potser es despertava i anava a dormir pensant en aquells. Em fa pensar en aquest fragment: «Les metamorfosis de l'home són ràpides: [...] més d'un cop no una passió de molta envergadura sinó una passioneta de nyigui-nyogui per qualsevol minúcia ha crescut dins d'algú destinat a obres millors, li ha fet oblidar les seves grans obligacions sagrades i l'ha reduït fins que ha trobat gran i sagrada alguna ximpleria.»
Els clàssics també ens poden servir de model contrari: no ens hem de preocupar de si a aquell li han donat un premi i a tu no.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
Edició original publicada el 1842.
Aquest és el novè volum de la col·lecció «Bernat Metge Universal» de La Casa dels Clàssics.
1ª edició: març del 2024.
© de la traducció i l'epíleg, Arnau Barios Gené, 2024
© del pròleg, Xènia Dyakonova, 2024
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
