"Nascuda a Barcelona el 1965, Mayte Martín pertany a aquesta estranya categoria d’artistes que no necessiten, ni volen, treure un disc cada dos anys per sobreviure ni per conservar un lloc en l’actualitat o en la memòria del públic." La definició, extreta del seu web, li escau de cap a peus: Mayte Martín ha guanyat un respecte i un prestigi que li ve de la seva veu de cantaora, però també de les decisions amb què no s'ha deixat "prostituir" –així m'ho dirà ella– en aquesta indústria, o fàbrica o digues-li com vulguis, de la música. Li dic que no sé quants cops he escoltat No pensar nunca en la muerte, del disc Al cantar a Manuel, perquè em dona pau i em ressitua, i és així com comença la conversa.
Forma part d'Artesans del temps, la secció feta amb el celler Gramona.
Comences la cançó agafant i traient aire, ¿per què?
Ho vaig fer sense adonar-me’n, potser per dir: “Aquí estem”. Durant el dia respiro profundament moltes vegades. És una forma de minimeditació, de ser conscient del meu cos, d’on soc, del que estic sentint. Enmig del dia, atures la ment i respires.
¿Què és la sensibilitat?
L’obertura que algú té al que li passa al voltant: a dintre i a fora. És l’antena parabòlica amb què captem les bondats i les maldats dels altres, fins i tot d’un desconegut amb qui no has parlat. Hi ha qui diu: “La meva filla patirà molt perquè és massa sensible”, però ser molt sensible és un do meravellós: et fa captar allò més dolorós, però també allò més bo. Hi ha gent que té la capacitat d’anar al fons del seu pou i hi ha a qui no li interessa gens. Però diria que ja naixem amb una obertura d’ànima o una altra. I a mi, des de petita, fins i tot abans de parlar, m’encantava observar la gent.
¿I en què et fixaves?
Vaig anar a un col·legi de monges on tot eren nenes, i a l’hora del pati m’encantava seure en un banc de pedra i mirar com jugaven, com parlaven, com reaccionaven al que es deien. Sempre m’ha agradat molt interpretar els gestos petits, perquè les coses importants estan amagades en els detalls. I en la música també em fixo en petiteses: el que fa que una mateixa cançó pugui ser sublim o vulgar és la forma com la tractes.
Nick Cave diu que el poder de la música és sublimar, per exemple, el dolor. ¿Què t’ha permès transformar la música?
La soledat. No m’ha agradat mai la música que no fa mal, i no és cosa d’ara, quan era una nena tampoc m’interessava. Era ben petita, no entenia el que deien les lletres, però aquella càrrega emocional, que no havia tingut temps de viure-la, la reconeixia, la sentia meva. A vegades penso que en néixer heretem una càrrega que no és nostra, si no ¿com s'explica?
El que cantes és desgarrador. Això ara està prohibit, ¿oi?
La passió és políticament incorrecta. Estimar plenament és políticament incorrecte. ¿Qui coi escriuria avui una cançó com Ne me quitte pas? Li dirien psicòpata o assetjador. Però no és perquè ningú pugui sentir l’amor així, és perquè ens autocensurem fins i tot a l’hora de perdre el cap per algú perquè resulta que no és correcte.
Enamorar-te et llança als extrems: perds el nord, penses en l’altre tot el sant dia. ¿Reconèixer-ho és carca?
L’amor et desarma, et deixa en l’esquelet, en el més essencial de tu, però això a la gent li fa por. I per protegir-nos-en ja no sentim, no ens enamorem. És com si a la gent cada cop li fes més por sentir les emocions potents. Ens anem apagant, neutralitzant, però no només nosaltres, també l’art: cada cop hi ha més festivals que programen grups perquè t’entretinguis, beguis una cervesa i ballis. Sobretot que ningú es comuniqui amb el seu pou.
El feminisme diu que l’amor romàntic ha fet molt mal. Tu que el cantes, ¿què en penses?
El feminisme ha ocupat part del que no li correspon.
¿Què vols dir?
El feminisme és una arma de doble tall i hi ha artistes que l’estan utilitzant perquè es parli d’ells. Però hi ha una frontera: fins aquí és feminisme, i a partir d’aquí és morro. També hi ha accions que es consideren feministes i no ho són. Per exemple, la cantant d’Amaral, a l'escenari, en un brot de “les dones som mestresses dels nostres cossos”, es va quedar amb els pits a l’aire. Diem que no ens cosifiquin, doncs mira, ja t’ho fas tu sola. Ets feminista però surts a l’escenari ensenyant el cul, ¿on és el feminisme? El feminisme és que igual que un tio no necessita ensenyar el pito per agradar com a artista, una dona tampoc ha d’ensenyar els pits. No permets que et cosifiqui un altre però et cosifiques tu sola, ¿on és el feminisme? Jo no el veig.
¿Pots ser feminista i cantar al desamor?
Sí. Però som en un moment en què per un cantó et pots sentir dona, home, gerro, camell, i hi estàs en el teu absolut dret; però per l'altre, vigila amb com et relaciones: has d’estar tota l'estona alerta. Per un costat, s’expandeixen les llibertats, per altre, es reprimeixen.
"Se desdibujan en el tiempo los momentos del amor, y me doy cuenta que lo que un día lo fue todo, le quita al tiempo valor."
En l’amor se’ns dona el verí i l’antídot: que un dia la persona que vam estimar la mirem i ja no sigui ningú.
Increïble.
Però sort, ¿oi? Perquè si no, a la primera hòstia ens quedaríem vegetals. L’oblit és la supervivència.
¿Què és per a tu el desamor?
Quan deixes de veure’t als ulls de l’altra persona.
¿I l’enamorament?
Quan la mires i et sents més gran i més vulnerable, que les dues coses són el mateix.
Maria del Mar Bonet em va dir: "¿Com pot ser que a la meva edat em torni a enamorar com als disset?"
I això és el que és bonic: mantenir, amb cada amor, la capacitat de ser destruït i de renéixer una altra vegada.
Però hi ha qui diu "mai més".
Jo no diria mai mai més. Tot i els patiments que m’ha portat, prefereixo viure’l, perquè si no visc el desamor vol dir que no he viscut l’amor. Que passi el que m’hagi de passar.
“Sé que vas a venir, me lo dijiste”.
El que és màgic és com et transforma, la il·lusió que de sobte et fa algú.
“Ven a borrarme los fracasos de mi mente, ven a llenarme de caricias diferentes, ven a sacarme de este pozo de amargura donde me encuentro yo”. Ara diem que no ens ha de salvar ningú, i aquí supliques el contrari: que vingui algú a salvar-te.
El pitjor que em pot passar en l’amor, que és on som més vulnerables, és que no em reconeguin. És la soledat màxima: que una persona et miri i no sàpiga llegir de veritat el que hi ha dintre meu.
D’adolescent cantaves i els teus pares mai van deixar que cobressis res. ¿De què et va servir?
Va ser una lliçó que m'ha acompanyat sempre. D’entrada, no pots cobrar pel que no saps fer, cosa que en la música està fent tothom. No pots estar estudiant medicina i operar a cor obert. Primer, se n’aprèn, i quan en saps, cobres. Començar sense cobrar et connecta d’una manera molt forta amb la teva llibertat: saps distingir molt bé què vols fer i què no. Com que ningú em pagava per escoltar-me, cantava el que volia i no havia de guanyar ni seguidors ni diners ni concerts ni res. Això em va donar uns fonaments que els he dut fins a les últimes conseqüències: cobro per fer el que m’agrada, i no faig el que no m’agrada per cobrar.
¿Els diners et poden despistar?
Si ets una persona ambiciosa de coses materials, sí. Si ets ambiciosa de llibertat, de plaer, de coses profundes, no. Els diners no m’han despistat mai: si arriba el dia en què per guanyar-me la vida en la música he de fer una cosa que no m’agradi, em retiraré. Ho he dit, ho dic i així ho faré.
No vols fer una gira en què hi hagi un concert dia rere dia per respecte a qui t’escolta.
És que si tens cinc concerts seguits, no t’hi pots deixar el fetge, perquè no arribaries al cinquè. T’has de mesurar, però jo no surto a l’escenari a mesurar-me, surto a morir-me, com si fos l’últim dia de la meva vida que canto. I el que és honest és donar això a la gent. ¿Quina culpa té qui ha vingut a veure com t’entregues que demà t’hagis de donar un altre cop? Això és com si fas l’amor i dius: "He de parar que demà també vull follar". És igual de surrealista.
Un escriu aquí perquè li paguen tant, l’altre toca allà perquè cobra tant. I és important que hi hagi diners perquè prou miserable és el sector de la cultura, però ¿hi ha el perill que perverteixin el que fas?
Estic encantada de poder-me guanyar la vida cantant, però mai anteposo la meva ambició material, que ja t'he dit que no la tinc, a la felicitat de fer el que vull quan vull. Quan em diuen: ¿aquest disc perquè no el graves amb fulanito de tal?, dic: ¿per què he de fer el que no puc assumir?
¿Què més pot despistar?
La fam de fama, de diners, de bolos, és molt llaminer sortir al carrer i que la gent et conegui.
¿Hi ha petites prostitucions?
I tant. Jo no em prostitueixo mai.
¿Però quines serien, per exemple?
Que vagis a buscar un famós perquè col·labori al teu disc per vendre’n més. ¿Estic enamorada d’aquesta persona artísticament o el que valoro és que em farà vendre cinc mil discos més i tenir trenta bolos més? ¿O que com que cantarà una cançó al meu concert, en comptes d’entrar cinc-centes persones n’entraran mil? Fer això és mercadejar amb el que és sagrat.
Que bé que ho tinguis tan clar.
És que si no hi ha això no estem parlant d’art, sinó del que abunda en nom de l’art: el negoci.
Hi ha quatre grups de moda que van passejant pels festivals.
Sí, és així.
I mentrestant, hi ha la frustració de molts músics. Et pot trencar l’autoestima, perquè acabes creient que la teva vàlua és proporcional a si et programen o no.
Això de l’autoestima és delicat. Has de tenir les coses molt clares i, sobretot, t'has de tenir molt clar a tu mateix perquè el que ve de fora no et contamini, ni t’intoxiqui, ni et tregui la il·lusió.
¿Com et protegeixes?
Primer de tot, faig molta higiene de les xarxes socials, perquè si hi estàs enganxat, et pot tocar l’autoestima. Anuncio les meves coses i prou. I no és que no li doni importància, és que no poso Instagram a la categoria de sagrat. Ai [es toca el coll i de dintre el jersei es treu un collaret], mira quina casualitat: se m’acaba de trencar la cadena sagrada [és un collaret amb un crucifix].
¿Com més et protegeixes?
Creant-me un micromón de respecte: que els músics, la mànager, tots els qui tens al voltant estiguin disposats a caminar amb tu encara que hi hagi dificultats. Això és una arma important per estar aquí amb força. I sent molt conscient que quan accepto ser fidel a mi mateixa, ho accepto amb tot el que implica: la part bona però també la que em va en contra, perquè així és el món de la cultura. Però vius més tranquil·la. També hi ha la tranquil·litat d’acceptar-me sencera: amb les coses bones i dolentes. Saber detectar què és important per a mi i cuidar-ho.
¿Pots viure d’una forma austera?
Visc de lloguer. És que m’és igual tenir una casa gran que petita, que sigui meva o no. Aquesta samarreta que porto val nou euros. No dono gens de valor a les coses materials, el dono a les coses boniques.
¿Com quines?
M’agrada menjar bé. Quan tinc diners, me’ls gasto anant a restaurants. I si no en tinc, doncs no hi vaig. Soc ambiciosa d’això, perquè el luxe és això: ara que he cobrat, ens beurem aquest vi, ¿que no hi ha bolos i no podem anar a tal restaurant?, doncs soparem fuet i formatge a casa. Perquè el que importa és una altra cosa: la persona que està sopant amb tu.
Una cosa molt curiosa: poses nom a tot el que tens a casa. La teva tele es diu Ariadna; la manta es diu Berta; el cotxe, Borja Mari Thyssen… ¿et crees companyies?
No m’ho he plantejat mai, però és possible que sigui una manera de sentir-me més acompanyada. Quan ve un amic a casa, li parlo de la Júlia, que és una savina dels Monegres que vam plantar pensant que no sobreviuria i ja és més alta que jo.
Fins i tot als gots els poses nom! Però clar, no deus tractar igual un got si té nom que si no en té.
Sí, és una forma de donar importància a les coses que t’acompanyen cada dia: una manta, quan a l'hivern estàs mirant la tele, te la poses a sobre i et treu el fred. O el cotxe, que em porta als concerts. Ja que contribueixen al meu benestar, com a mínim els dono un nom. És l’extrem del que t’explicava: soc tan poc materialista que el que és material faig que no ho sigui.
Dius que quan ets més productiva és quan estàs estirada a la platja sense fer res.
Sí, és així. Quan vaig a la platja dic: "Me’n vaig al despatx!", perquè és increïble la lucidesa que em desperta. La sensació de llibertat del mar se m'encomana. Penso: jo soc una d’aquestes pedres, onades, arbres, ocells, i és com si també volés. I m’és molt més fàcil sentir què vull explicar.
¿Surts de tu mateixa i de les teves neures?
Sí, totalment. A la platja han nascut totes les meves idees de cançons.
¿A quina platja vas?
A Calella. La natura em recorda com en soc, de lliure, per això hi vaig.
Podríem acabar amb Por la mar chica del puerto: “A la sombra de una barca me quiero tumbar un día; echarme todo a la espalda y soñar con la alegría.”
Sí, deixar-se anar i que la vida disposi. Però se n’ha d’aprendre, ¿eh?
¿Sí?
A confiar en la vida. Un exercici que faig és que quan tinc un problema gros, penso en tot allò que he superat i em dic: "Si aquell cop te’n vas sortir, no et preocupis que el temps ja s’encarregarà d’eliminar el que és sobrer". I això que he après tants cops m’ho he d’anar recordant perquè és fàcil oblidar-ho.
Gramona és un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
