Ho explicaré com si fos un conte: era el 1994, en Miquel Barceló (Felanitx, 1957) vivia en una casa de Mali feta de pedra, fang i palla, i aquell dia feia tant de vent que la polseguera no el deixava pintar. Es va fixar en les dones del poble, que barrejaven fang amb palla i amb excrements de vaca, i s'hi va apropar perquè l'hi ensenyessin: des de llavors, i ja fa trenta anys, fa ceràmica: "És una forma extrema de pintura". La Pedrera n'ha muntat una exposició amb forma de cova submarina, Tots som grecs. No m'hi passejo: hi bussejo. Hi trobo raps, crancs, pops. Llagostes, cavalls, figues, ases, coralls, cranis, caps dels seus amics dogons, els seus pares i germans en forma de càntirs. No hi ha diferència de passat i present, el temps hi és tot sencer: com si l'hagués pastat i n'hagués fet una unitat, tant hi ha l'òxid vermell i el manganès del Neolític, com la fascinació per Picasso, Miró i Matisse. Hi ha la seva carnalitat, aquest cos seu amb què destrueix el fang, el boxeja, l'estrangula, el talla, l'ataca, el forada, l'acaricia. Hi ha el misteri de la transformació: "Ho poses al forn i pot sortir bé o malament: m'agrada aquest risc de no saber què serà, és com saltar d'un penya-segat sense saber com cauràs." I és bonic veure que en tot el que hi ha exposat hi han participat, també, les mans de l'atzar: hi ha una tonyina partida per la meitat que va estar a puntíssim de trencar-se, però es va quedar petrificada just en el moment abans. Hi ha aquest fer amb el que calgui: amb fang, sí, però també amb lava del Vesuvi. I aquest fer amb el que convingui: amb eines de dentista, de jardiner, de cirurgià, de carnisser, de perruquer, de formatger. Aquí tot pot fer de tot, cosa que em fa pensar que per a ell crear és donar l'oportunitat de mutar: els maons que han fet malbé Mallorca amb ell prenen un altre significat, se'ls fabrica a mida en una teulera i en fa tòtems de dracs. Ell transforma, però jo, mirant el que fa, també em sento transformada, com si em posessin dins d'un forn i en sortís una altra.
En Miquel Barceló és un home indomesticable i intuïtiu: un nen que quan tenia cinc anys caçava crancs –"No tenia prou butxaques als pantalons per a tots els que capturava"– i un jove que va estudiar una setmana Belles Arts i ha estat tota la vida per desaprendre el que li van ensenyar. L'espero, ho he de dir, una mica nerviosa: té dues entrevistes, una abans que aquesta i les dues amb el temps pactat, i no apareix. Arriba mitja hora tard, temps més que suficient perquè se'm despertin les alertes: ¿no li deu agradar que li facin entrevistes? ¿i si està cansat?, i les esperances: ¿si és impuntual és perquè –com jo– s'encanta amb altres coses? ¿serà d'aquells amb qui m'hi entenc fàcilment? Ens deixen una sala per estar els dos sols i abans li pregunten: ¿Què voldràs prendre, Miquel? Un whisky.
Aquesta conversa forma part d'Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona.
També soc impuntual, ¿tu perds coses? Em sembla que va junt.
Jo perdo coses tot els temps. Me les deixo. No ho considero perdut, però penso que estan en un altre lloc esperant que torni a passar per allà. Puc fer un mapa del món de coses que tenc.
Et vaig escoltar dir una idea que m'intento aplicar: que treballes per plaer i et gastes els diners en plaer.
Home, clar, i sobretot si guanyes diners amb el que fas. Matisse deia: "Diners guanyats amb el plaer s'han de gastar en el plaer." Escriure o pintar no sempre és plaer, però ja està bé gastar-te el diner amb una cosa que sigui de la mateixa lleugeresa que escriure o pintar. Em sembla just.
Però és al revés del món, normalment es treballa a desgana i es gasten els diners en obligacions.
Sí, i això és igual si són cèntims o milions. Però no crec que tenir diner sigui una garantia d'èxit dintre del món. El propòsit no és morir-te ric, sinó gastar-t'ho tot.
¿Rebentar-t'ho?
Sí, em sembla just. Home, pensa que com a pintor guanyar diners semblava una cosa absurda. De jove pensava: ja trobaré manera de guanyar-ne. La meva mare sempre em deia: tranquil, ja t'espavilaràs. Perquè jo sempre pensava: ¿què putes faré per guanyar-me la vida?, no sé fer res, no m'agrada fer res. I ma mare: tot anirà bé. I pensava que si ma mare confia tant en jo, deu ser que qualque cosa sabré fer, ¿no? I mira, pintant, ¿qui ho hagués dit, que guanyaria diners?
Ma mare és igual: no cal patir mai, i tot el que faig està bé.
Potser la meva mare no s'ho aplicava a ella mateixa, però em va ajudar molt que m'ho apliqués a mi. Va morir l'altre dia, la meva mare, als noranta-vuit anys. Molt gran, ¿eh?, va viure molt bé. Va morir sense cap patiment. El dia abans vam beure xampany i va riure. I no molt, una copa o dues, però molt bé, es va morir d'una manera bastant agradable.
Està bé poder-ne parlar així, sense que sigui un tema catastròfic.
¿Eh que sí? La mare deia: ja he viscut prou i molt bé. No li feia ni por. Crec que en aquesta edat ja ho tenia clar, que morir-se és part de la vida.
Mirava el Mapamundi amb les calaveres: la mort és arreu.
Vaig començar a fer aquestes ceràmiques a l'Àfrica. Allà lo normal és morir-se i lo rar és viure, perquè tot és molt fotut, ¿saps? Vull dir que tens fills i la meitat compta que es moren. No és una cosa mòrbida ni sinistra, però allà t'adones que vius amb la mort constantment. Aquí la mort està més amagada. He nascut a fora vila, sabia matar des que era molt petit, la meva mare em va ensenyar a matar conills i a escorxar-ne. Ni m'agradava ni em deixava d'agradar, però se n'aprèn i es fa.
Treballes amb tècniques del Neolític, ¿tot plegat et fa tenir una altra idea del que és el temps?
El temps és molt relatiu, perquè amb l'argila estàs en contacte amb coses molt tel·lúriques, molt antigues, molt velles. I la història de l'art són converses amb morts tot el temps. Jo he tingut moltes converses amb Gaudí: després dels primers arquitectes del XIV, va ser qui va fer l'estructura nova de la catedral de Palma. I els problemes que va tenir són els que tenia jo, tècnics i polítics. I quan feia la capella, cada dia pensava ¿què hagués fet Gaudí? I igual que hi ha artistes que simplement parlen un llenguatge que no entenc, amb Gaudí m'hi entenc.
Tenim converses amb artistes: tant és que estiguin vius com morts.
És que sempre he pensat que fem una discriminació amb els morts. La veu d'un artista mort pot ser igual de viva que la d'un viu.L'art és això: tant fas converses amb gent que són morts fa molt temps com amb gent que encara no són d'aquest món. Sempre m'ha agradat estirar el temps. També penso que és una manera de ser modern, ¿saps?
Pensava en el que significa per a tu el mar: ¿quan tens el cap a dintre de l'aigua no el trauries mai, oi? Si poguessis ser un peix, ¿ho series?
Sí. Quan veig que les mans se m'arruguen molt, penso que ja és hora de sortir.
¿El mar és una forma de protecció o és un lloc d'alliberament?
És solitari, mai em trobo un perill al mar. No hi sents veus.
Sota l'aigua els sons són uns altres.
Sí, no sents gran cosa: molts cops faig "buuuu!" i només et sents a tu. I si baixes a sota, encara menys, sents un so interior. M'agrada molt la sensació i el que veig.
¿Quin és el peix que més t'agrada veure?
M'encanten els pops, perquè hi tenc molt bona relació.
¿Què t'agrada dels pops?
Com fabriquen la seva casa. I clar, a més són sedentaris: puc tornar-hi dies i dies i dies, i el veig al mateix lloc. I un cop li dono un cranc...
¿Hi mantens una relació?
Sí, és divertit, arribes a fer un contacte. Amb la major part de peixos només tens contacte visual, i pum, passen per allà i no els veus mai més. En canvi, el pop sí que el tornes a trobar.
Que bonic.
Sí, això m'ha passat molt amb els pops. I també m'agraden molt aquestes sípies tropicals del nord. Aquí són més petites, però en les sípies d'Austràlia el mascle és així [separa les dues mans]. I té una vida en cercles: sembla que va en línia recta però fa cercles molt amples, i el vas seguint i...
¿Llavors ets com un més?
Sí, i no te n'adones i va fent un gran cercle on sempre et porta a les femelles. Perquè crec que pensa que ets una sípia mascle i vol fer un desafiament, ¿saps? Una cosa així, m'imagino.
¿Nedes molt cada dia?
Sí, cada dia intento nedar. Quan som a París vaig a caminar, però a Mallorca cada dia, i si estic a altres llocs i puc, també. M'encanta nedar. A l'hivern em poso un neoprè per no passar fred, perquè no m'agrada, això de patir. Si tens fred, hi estàs un segon i surts, i amb el neoprè pots estar-hi molta estona. He nedat a molts llocs del món, perquè m'agrada nedar a mars diferents, és divertit. He anat per Papuàsia, que és increïble: són moltes, moltes, moltes illes de corall en bon estat. I moltíssim de peix. És tropical, és com si t'haguessis pres un àcid i estàs…
Allà flipant, ¿no?
Sí, sí, parlant sol sota l'aigua: uau, quins colors! El corall és increïble, és la definició de la cosa que es repeteix sempre diferent.
Hi ha un vídeo de Pasodoble on es veu com llances el fang, el carregues, li fas cops de puny, el forades... treballes amb tot el cos: ets molt físic.
Sempre ho he estat molt. És que l'argila és molt parescuda a la pell. Tu pegues amb un fang i fa aquest so [es pica amb una mà l'altra mà diverses vegades] és ben igual que la carn. Acaricies una argila i li deixes una marca, li fots una hòstia i deixa una marca, li fas un tall i deixa una marca. És igual que un cos.
És com la meva cara, que hi ha tot de marques dels cops que he rigut, m'he enfadat, del pas del temps.
Sí, la broma típica que una gerra té un cos de dona és literal. Perquè té la mateixa sensualitat i pulsió que l'argila. A la Bíblia el primer humà el fan així: Déu agafa fang, el modela, bufa [ell bufa] i es posa a bellugar. Quan era petit i m'ho van contar, em semblava màgia pura.
A vegades penso que les persones som com un tros de fang i cada persona amb qui estàs et modela.
Sí, és ben bé això. M'agrada molt perquè és una metàfora molt antiga. Borges feia metàfores que venien de Virgili i abans de la Bíblia i abans de Pèrsia. Les bones metàfores són una moneda que passa d'una mà a una altra. Per a jo, la ceràmica és com la pintura total: una pintura que no necessita paret, ni edifici, és independent. Un quadre necessita un rectangle, que ja és una forma un poc aleatòria, i el col·loques damunt d'una paret d'una casa. I en canvi una ceràmica no necessita paret: pot estar fora, dins, penjada, al terra. Mai he fet molta diferència de pintura i escultura. És com la diferència de l'abstracte i figuratiu: és abstracte o figuratiu depenent de qui ho miri. Un quadrat és una figura també.
Vius envoltat d'animals, vaques, porcs, aviram, gosses, cabres…
...i ens els menjam també, ¿eh?...
...¿per què necessites que la salvatgia estigui a prop teu?
Va ser molt intuïtiu. Quan tenia vint-i pocs anys, tenia massa diners per a algú d'aquesta edat, i vaig decidir comprar-me dues muntanyes i molta terra contra l'opinió de tothom. Vaig voler fabricar-me una vida que era molt parescuda a la que hi havia a Mallorca quan vaig néixer. Que era això de tenir vaques, toros, someres, burros, porcs, gallines, molts gossos. Perquè sempre és el que m'ha agradat més, viure envoltat d'animals.
I et dona una certa autonomia.
Sí, també. Però no és tant per això més que per crear-me un àmbit… M'agrada poc la gent i molt els animals.
¿Perquè no t'emprenyen gaire?
Quan tens angoixa, els animals és lo que més funciona.
¿Sí? ¿Funciona més estar envoltat de vaques que de persones?
Perquè els animals ho fan tot bé. Vas a veure'ls, estàs una hora amb ells, tornes a ca teva i estàs curat de tot.
En canvi, te'n vas a parlar amb algú i pots tornar pitjor.
Algun cop no, però de vegades sí. Però els animals ho fan tot com cal, fins i tot morir-se.
No s'enreden tant.
Nosaltres ens embullam i perdem el fil. Però això ho he après amb el temps. Llavors va ser intuïtiu, no va ser una decisió raonada. Vivia a Nova York, vull dir que era un poc rar que des d'allà volgués fer això... alguna part de mi devia ser sàvia.
Et deu situar. Jo tinc un balcó petit amb flors que em van fent recordatoris: una ha florit, l'altra ha mort.
Sí. Per a jo fer-me un taller era tenir animals, un microcosmos, una espècie de resistència contra l'estupidesa…
¿Què és per a tu l'estupidesa?
Això de viure només del turisme, de crear aquesta espècie de món sinistre que tot són Airbnb, gent que va amb maletes de rodes per tot arreu. És un suïcidi col·lectiu.
Viure així potser és una forma de protegir-te.
Sí, és una forma de protegir-me. I també vaig pensar: mira, almanco aquest territori no el faran malbé, però això ho vaig pensar a posteriori. Va ser més una decisió personal de fer-me un taller on estigui protegit per animals.
¿Ser famós, tenir nom, que tothom et conegui, et condueix cap a un lloc que et fa mandra?
Sí, t'has de protegir més segurament.
¿Què és el que et fa mandra d'això?
Treballar com a artista i que la gent et conegui són dues coses que no tenen res a veure. És molt desagradable, ¿saps? Que la gent et vingui a tocar, això no té cap interès. Vull dir… Més aviat jo em vull curar, ai, cuidar d'això. Necessito un espai on pugui estar tot sol i pintar per treballar. El meu treball és solitari. Necessito estar tot sol i tenir un àmbit que em resulti interessant. A París tenc llibres i espai i quadres. I a Mallorca tenc animals, la mar. Però a Barcelona vaig pel carrer i em diuen: "Oh, Barceló!". És terrible, això.
¿Perquè has de ser amable amb tothom?
Amable ja ho som, em surt de mena. No és per això. És que no és lo que jo vull. Per això la companyia d'animals és perfecta.
Ells no et venen a dir: "Oh, Barceló!"
Sempre venen a veure'm. Tenc els meus gossos. I és molt maco tenir generacions i generacions d'animals, i de tant en tant els matam per menjar. Els que no tenen nom són els que ens menjam. Als porcs no els hi donen nom i ens els menjam. En canvi, els gossos i les someres tenen nom. Anomenar vol dir estar salvat del canibalisme.
Una altra cosa que també m'agrada és que ets capaç de destruir el que fas.
És tan important destruir com fer. I algun cop és més fèrtil destruir: és quan surten més coses. Sempre ho fas de la manera més eficaç possible, és com un assassí que no mata a poc a poc: pega un tret o un cop d'espasa. I amb el quadre o amb les ceràmiques és igual: la destrucció la fas de la manera més brutal i ràpida possible, i algun cop és el que li calia per acabar. Tot és saber-se aturar en el moment.
¿O deixar-ho a mitges?
Sí, però això passa quan passa. Lo que m'agrada del meu art és que són fórmules que no es poden repetir. De cada ceràmica en podria fer una fórmula, però no es podria repetir mai més. Després en cal una de nova. Hauria de pensar-hi més, en la frase, però gairebé és així.
Vas tenir el carnet de psicòpata a la mili.
La meva exdona em va dir que el metge tenia raó: psicópata esquizoide muy agudo, posava. Però gràcies a això no vaig fer la mili.
Antònia Vicens em deia que un boig és algú que té el valor de desplaçar-se del que tothom fa.
És que és molt difícil saber la frontera d'aquestes coses. Vaig treballar amb gent del manicomi i per això vaig poder fer el psicòpata.
¿I com ho vas fer?
No vaig fer de psicòpata, simplement actuava com jo actuaria… Lo que passa és que davant un militar, un se sent obligat a fer altres coses, ¿saps? Intentava actuar com ho hagués fet normalment i per a ells això és psicopatia. Em va anar molt bé perquè em va alliberar d'una cosa terrible: no hagués pogut fer cap vida d'artista si m'haguessin enviat a fer la mili. Però hi havia molts amics meus que prenien calmants i amfetamines perquè els hi agafessin brots epilèptics. Però clar, al cap d'un mes es quedaven realment fatal. Però vaja, la follia sempre és un perill. També fa por, perquè he vist folls que ho passen molt malament. És un pànic que tothom té perquè sempre l'estàs bordejant.
Si ets artista encara més.
Sí, sí. Gairebé fa por parlar-ne i tot. I tenc molts amics que han estat tractats per psicosis greus i no és gens divertit.
Mirant l'obra Pinocchio mort, la teva exparella va dir que les mentides sobreviuen a la mort. ¿Una de les coses que més et pot atabalar és l'engany?
Segurament, sí. La mentida em sorprèn tant ara com fa quaranta anys. Com si no existís, ¿no? [Està callat i pensatiu unaestona.] La mentida és com si de sobte el món fos una altra cosa que no havies estat capaç de veure. O una cosa així. M'imagino que tots som fràgils davant la mentida.
Tots som grecs ve del poeta Percy Bysshe Shelley, que estava fascinat per la cultura grega. ¿Què em diries que et fascina més?
Uf! Moltes coses. La bondat em fascina sempre.I la bellesa, que la trobo en coses que potser no són…
¿Per exemple?
En les coses putrefactes, que fan pudor però que són d'una bellesa, això sempre m'ha fascinat. Quan tenia disset anys vaig fer unes obres que es deien Cadaverina, que eren matèria orgànica en putrefacció. Tenia quinze grups de quinze coses. Hi havia cors de vedells: un que tenia quinze dies i un que era fresc. Un cervell de xai, un tros de fetge, un peix. L'exposició durava quinze dies i tot això s'anava podrint, i com que estava dins d'un vidre, ho veies. Encara els tenc, són com mòmies egípcies. És molt maco. L'exposició va ser un poc escandalosa però per a jo era fantàstic ser-ne testimoni.
Antonio López aquí a la Pedrera va exposar la putrefacció d'una rosa. És com acabarem tots.
Sí, clar. Per a un pintor és una manera de veure l'organicitat i el canvi de les coses, la metamorfosi. I a més, al moment de podrir-se fan com una flor. Primer fa com fosforescències, els poetes han escrit moltíssim sobre això: Baudelaire, Rimbaud. Quan tenia vint anys, preníem molt LSD, i una de les coses que m'agradava molt era veure les coses podrides i eren com flors.
Veus moltes coses allà on la majoria ni mira.
M'agrada molt veure les coses podrides sota l'aigua, és fantàstic. Quan surten fan una pudor insuportable, però quan estan dins, tots s'estan menjant, una cosa a l'altra, l'aigua ho fa més especial. Quan era molt jove, estava pescant amb la meva parella a Mallorca, en una barca petita, i vam trobar un cos surant.
¿Què dius?
I portava un neoprè i ja tenia copinyes. Feia molt de temps i no tenia cap. En comptes de cap li sortia aquest os prim que ve així del coll...
¿La clavícula?
Sí, li sortia, i ho tenia tot rosat, pels cops que s'havia pegat amb les penyes i les roques. Hi havia un peix vermell maquíssim, que es diu surer perquè va seguint les coses que suren i va menjant carronya. I se l'anava menjant així: tic-tic-tic-tic. Segurament s'havia alimentat d'aquell personatge des de feia dues setmanes. I vam veure el cos, i el vaig fermar per una cama, i anàvem remant, i el vam dur a la vorera.
Qualsevol tindria fàstic de fer això.
Però l'impressionant era que quan estava dins l'aigua aquest peix era fascinant: ningú del port va voler-lo pescar perquè s'havia menjat un mort. I el Guàrdia Civil va dir: ha de venir jutge. I el tonto del poble va dir: això no és manera de tenir un home, i ell tot sol el va treure de l'aigua. I en aquell moment va fotre una pestai tothom es va fer enrere. Sempre recordo lo maco que era tot, el color que tenia, tot era com una espècie de gran dignitat, les copinyes, el peix.
Un altre tema totalment diferent: ¿en quina situació trobes que està el català?
Les llengües minoritàries sempre són més fràgils. El que passa és que no és expansiu, no hi ha més gent que parli en català: cada cop a Mallorca es parla menys. És una putada que sigui tan polític, perquè cada pic que guanyen les dretes, sembla que fan que menys gens el parli. Jo no escric en català, escric en francès. Si escrivís en català seria com una cosa seriosa, i si escric en francès és com si escrivís llatí, ¿saps?, puc escriure coses de merda i no passa res. Però llegeixo en català i el parlo cada dia, i tenc molts amics poetes i escriptors. Em sembla que les llengües minoritàries sempre han de trobar maneres d'existir. És una llàstima que sigui només política…
¿Quina altra manera podria ser? ¿Que depengués de la gent?
Si depengués de la gent, potser acabaríem parlant spanglish. Però vaja, faig servir el català cada dia i funciona. No tenc problemes, però veig que potser fa vint anys es parlava més que ara. El que veig molt saludable és que sempre hi ha una poesia, una literatura, una música en català, i que això no ha deixat d'existir des que tenim memòria. A les Illes és per l'estil: al poble sí que tothom el parla, però a la ciutat cada cop sents menys català i més castellà.
I per últim, deies que el noi que vas ser no tenia por de perdre-ho tot. Si ara ho perdessis, ¿tampoc passaria res?
Hi penso molt de pics en això, perquè sempre he pensat que he d'estar preparat per perdre-ho tot. Poder fer feina igual tornant a ser igual de pobre com quan era jove. Sempre he pensat que sí, però és molta arrogància. Però clar, lo que m'interessa de veritat no depèn dels diners: llegir, pintar, dibuixar.
¿Per això dius que sempre tens temps lliure?
¿Lliure? Per a mi tot el temps és lliure.
¿No és esclavitzat?
Un fa el que vol fer, ¿no? Sempre he trobat temps per llegir o per pintar, les prioritats són les prioritats. Mira, si tens ganes d'anar a pixar, trobes temps per pixar, doncs igual: per escriure un poema trobaràs temps, o per fer el que necessites, perquè si no, no aguantes. Un té temps per al sexe. Però sí... ho he pensat moltes vegades: ¿què passaria si ho perdés tot?
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
