Quan Montserrat Domingo (Raïmat, 1943) tenia trenta-tres anys, va triar la solitud: ser ermitana. A prop dels vuitanta-dos, aviat en farà cinquanta que viu sola, amb poc i en silenci a Sant Joan del Codolar, on hi ha una petita ermita i un petit corral que va convertir en casa seva. M'enfilo cap al Montsant per veure un format de vida oposat al del món de baix. "No tinc aigua corrent, em pugen garrafes, i d'electra fa catorze anys que en van posar, ara tinc aquesta bombeta", em dirà. "Tot el que porto és donat, fins i tot els mitjons, però les botes, no". Per tele, té la finestra: "Mira quin cel, no hi ha cap dia que sigui igual". Monja anacoreta d'ulls blavíssims, pell forta i somriure plàcid, tindré la sensació d'estar davant d'una dona que forma part d'aquesta muntanya feréstega. ¿Qui seria capaç de viure així?, em preguntaré, mentre jo mateixa notaré com, al seu costat, m'aniré desaccelerant. "Passa, passa. Perdona, però no t'esperava, pensava que havíem quedat dissabte. ¿Vols aigua? Me la porten". Una mica, li dic, però m'omple el vas fins dalt. Un gat fosc em mira. "¿Què et passa, Negret?, que no sabies parlar i ara ja parles".
¿Com ho va fer perquè el gat parlés?
El vaig trobar a fora, li vaig dir "mixín, hola!", i esbufegava. Li donava un trosset de formatge cada cop més a prop de casa: al primer esglaó, un altre dia al segon, fins que vaig deixar la porta oberta, va entrar, esbufegava i li vaig dir: "tranquil!" I quan ja havien passat dos anys, un dia va saltar i amb les potes se'm va agafar al braç. I des de llavors, es va quedar a casa, ¿eh que sí, Negret?
¿I no miolava?
No en sabia, i si volia menjar, m'esgarrapava les cames. I vaig començar a fer-li: "Miau, miau, miauuu!" El duet de les dues gates de Rossini, però li va costar aprendre-ho. I encara ara fa: "Mmm! mmm!" Hi ha un altre gat siamès que venia i va desaparèixer. I vaig pensar: o se l'ha menjat una bèstia o ha marxat. I un dia, amb el Negret tornàvem de caminar, i de cap manera volia anar al darrere: vaig veure que el siamès estava allà, que s'havien barallat. I vaig agafar el Negret i li vaig dir [se li apropa, posant el seu front davant del seu, i li acarona el cap]: "A fora hi ha un germà teu que ha de menjar; tu tens casa, ell, no".
¿Ho va entendre?
Penso que sí, quan som per fora i li dic: "Anem a casa!", ho entén. I a l'octubre va vindre una gateta, més rara: blanca, negra, amb unes taques. Li poso menjar, però si em veu, marxa.
De petita sempre es fixava en la cara de la gent.
I ara també. Però no soc una vident, miro les cares però no per trobar-hi res. Hi ha gent que diu: "¿Has vist quin collaret més bonic duia aquella noia?" Jo no m'adono de res.
Es pensava que jo vindria demà.
Em diuen: ¿com és cada dia? Cada dia és diferent. Lo que ve, ve.
¿A la vida s'ha de deixar un temps per a l'imprevist?
Sí. Anem tan cronometrats que si es rebenta una roda del cotxe i has d'arribar a una reunió, no hi arribaràs. Hi hauria d'haver un temps que no fos de sortir d'aquí per anar corrent allà i després allà. És que ho volem fer tot.
I el dia té vint-i-quatre hores.
Hi ha qui et diu: és que necessitaria que el dia tingués trenta hores, sí, però llavors en necessitaries trenta-quatre. És que no som capaços de dir: no arribo a més.
¿Es tracta d'acceptar les limitacions fins i tot d'un dia?
Però limitat no ho vol ser ningú: jo soc el que més. Aquí està. Tothom vol ser més i si no, et trepitjo i vaig endavant. La qüestió és el jo.
¿Caldria aprendre a no fer res?
Em diuen: torno de la feina, em dutxo, em canvio, he de fer el sopar, els llits, la rentadora. Hi estic d'acord, però: ¿per què no seus cinc minuts sense fer res? La gent no s'atreveix a estar-se cinc minuts sense fer res.
¿Per què?
Perquè és no fer res. Segurament que si ho fas un dia o cinc o deu, mentrestant pensaràs: he d'anar a rentar plats. Però si ho fas cada dia, hi haurà un moment que no pensaràs en res. I això repercutirà en tu i en la gent que estimes.
Ser-ne incapaços és el símptoma de la forma malaltissa en què vivim, ¿oi? Estem programats per fer una cosa rere l'altra.
Aquí està el problema de la gent. No dic que algun dia jo hagi hagut d'anar de pressa, perquè ha vingut algú i havia de baixar perquè si no, no seria a temps a la missa. Però, ja ho veus, ara no tinc res a fer. I tinc moltes coses per fer: un jersei que he d'acabar de cosir, un sants metges que em van encarregar i n'he de pintar el marc de vermell, una carta que fa un any que he de contestar.
En canvi, rebem un WhatsApp i sembla que l'hàgim de respondre al moment.
Però al de la carta no és per respondre-li una cosa ràpida, s'ha de fer bé. Cada dia m'hi poso però resulta que després em surt algo. I al telèfono, mira, tinc cinquanta missatges al WhatsApp.
¿No li provoca ànsia?
No. ¿Saps per què ho miro al matí? Perquè hi ha algú que em diu: prega per al meu pare, que l'estan operant. Fa uns anys que tinc telèfon i cada matí envio un àudio a dues-centes i pico persones per la nova difusió [de WhatsApp]. I hi ha qui em diu bon dia o qui m'explica que té el marit malalt. Però no els responc a tots, costaria molt, a l'àudio els dic: doneu-vos per saludats.
El problema és que ens pensem que tot és urgent.
És que no sabem dir: doncs ja n'hi ha prou. Em diuen: ¿quin horari portes? Jo no tinc un horari, tinc un ritme. Sí que quan vaig venir feia vuit, vuit i vuit, però és que vaig estar dotze anys que aquí no venia ningú, era molt complicat pujar. I tenia molts mapes, i pujava i baixava per la muntanya a totes hores, perquè m'anava bé caminar i perquè no tenia por.
Jo tampoc tinc gaires pors, però a vegades em ve algú amb les seves i, si no vigiles, és fàcil que te les encomanin.
És que no he tingut mai por. Una nit, a les tres de la matinada, vaig sentir crec-crec a la porta, vaig notar una llum, em vaig asseure i vaig dir: perdoneu, però no sé si estic somiant o estic desperta. Se'm van apropar amb una llanterna. Eren cinc que s'havien perdut pel Montsant i em vaig posar a fer-los sopar. També va venir un noi i li vaig deixar un matalàs, però no estava bé, havia de fer tractament. I els Mossos em van dir que havia de tancar la porta, perquè no l'havia tancava mai.
Si vingués algú dient-li que la vol robar, ¿què faria?
No ho sé, visc al moment. M'ha passat que ha vingut algú borratxo i m'ha demanat una manta i l'hi he donat.
¿Per què vivim tant espantats? ¿Amb tan poca confiança?
És que la manera com vivim porta a la por. Jo perquè ja no en tenia de petita: anava amb els xicots a caçar serps o descarregava sacs. Estic d'acord que les dones tinguin el mateix sou que els homes, però em sap greu que a les marxes cridin: empoderament! És una paraula que no m'agrada, ho lligo amb l'autoritat, estar a dalt. ¿No se'n pot triar una altra?
Més empoderada que vostè, no conec ningú. ¿Quina altra proposaria?
Igualtat, que tant és per a homes com per a dones. Estic d'acord que hi hagi un avançament, però mira, em va venir una dona i em va explicar que l'havien operat i que la seva jefa no li va trucar ni un dia per preguntar-li com estava. I que quan va tornar, directament li va manar la feina que havia de fer. Em va saber greu, ¿estar al poder per això?
Va venir aquí als trenta-tres anys. ¿Quina vida tenia abans?
Vivia a Olesa, m'aixecava a les sis, anava a resar, a missa, a la fàbrica, a casa, feia el dinar, tornava a la fàbrica, estudiava treball social amb el jovent, feia d'infermera. Però em vaig adonar que necessitava una altra cosa. Volia anar a buscar el més essencial i per fer-ho havia de marxar sola.
¿Podria ser que fos una fugida?
Vaig fer un discerniment i vaig estar catorze dies sola. I quan vaig dir a sor Genoveva que volia fer una opció de solitud, em va dir: bé, esperarem. Portes moltes coses, podria ser una fugida, esperarem. I vaig dir: si ell [Déu] ho vol, ja m'hi portarà. I vam estar buscant molts llocs, i a cadascun deia: per començar, sí, però per quedar-m'hi, no. Fins que vaig arribar aquí.
Diu que va sentir que s'enterrava en vida i, alhora, que havia trobat el seu lloc.
És que en aquest món vivim la paradoxa sempre i sense voler. Em feia aquesta sensació: aquí no venia ningú i, alhora, vaig esperar venir aquí per viure. Vaig sentir una gran llibertat d'esperit, estava realitzant lo que em semblava que ell [Déu] volia. Mira [em treu un dibuix], la gent no ho sap, però aquests són els primers dibuixos de Miró, tenia tretze anys i tenia els avis aquí.
¿Per què necessita la solitud?
Per estimar tothom. Sembla una contradicció, però és veritat. Vull estimar tothom, i en vaig aprenent. I en la pregària Déu arriba als altres.
¿I per què no s'ha sentit mai sola?
És que no ho estic, de sola.
¿Amb qui està?
Amb tothom. El silenci i la solitud et porten a estar amb tothom, encara que no els coneguis. Quan fas una opció de solitud, no esperes res, vols estimar per estimar, i això et porta a viure en una unitat. Això perquè hi crec, una persona que no tingués fe... Hi ha persones que se senten molt soles al mig de Barcelona.
Tenir algú al costat no t'assegura estar acompanyat.
Hi ha gent que s'ho passen malament sols. Perquè se'ls ha mort la dona, i senten aquella solitud i tristesa, i és normal, perquè han viscut sempre junts, però si això dura anys, s'hi ha de posar remei.
¿Vostè ha esborrat el seu jo, o l'ha convertit en un nosaltres?
Jo no soc res. Jo soc perquè existeixo, però el meu jo no és res. Soc amb els altres.
¿Estar sola li permet estar amb tothom?
Clar, és això. Sempre dic a la gent que ve que prego per tothom i és veritat. Jo soc el pobre instrument. A vegades em passejo per aquí resant. I al mantell hi ha tota la gent, que no sé quanta és: la de Caracas, la de la Patagònia, la de Cuba. I no dic Pare meu, dic Pare nostre. Prego amb ells, i la feina ja la farà ell. Soc molt conscient de la responsabilitat que tinc quan dic a la gent: pregaré per vosaltres.
Les persones que han mort, els seus pares, avis, ¿els nota al seu costat?
Sé que hi són, no és que els pugui veure o tocar, és com Déu, és la presència. Hi ha gent a qui dic: prega a la teva mare, demana-li que t'ajudi, i ja ho veuràs. Va morir la meva neboda i per una banda tens la pena, però d'altra banda dius: ara viu per sempre.
¿La mort tampoc li fa por?
No. Si ja ho sabem, no sé per què s'amaga. Tenia tres anys quan vam anar a veure un tiet mort sobre el llit, en una alcova, li vam fer un petó i no va passar res. Quan aquí hi ha un funeral sempre vaig al cementiri i pocs nens hi porten. Quan en veig un el felicito, li dic: "Ho veus, aquí hi ha l'àvia, i això vol dir que ha viscut en aquest món, que no ens l'hem inventat, aquí hi ha les restes del que ha viscut aquí, l'àvia ja viu per sempre". No m'importa si són batejats o no. No s'ha de tenir por de la mort.
Conec gent gran que n'estan pendents: "Un dia em moriré". I penso: no ho anticipis, ja vindrà.
Però això és cadascú com ho viu. Un dia em vaig posar al llit pensant que em moriria: ja em trobaran. Ara que ja en faré vuitanta-dos, hauré de fer les últimes voluntats, que no sé com es fan, però quan vaig venir em vaig començar a cavar un clot i vaig dir: si em moro, que m'enterrin aquí. I em van dir: ui, es necessiten permisos, i ho vaig haver de deixar estar.
Hi ha gent gran que necessita que la cuidin, vostè no té aquesta necessitat.
Ara no, però també demano seny a nostre senyor perquè el dia que no pugui estar sola sàpiga marxar. No perquè he viscut aquí tota la vida he de quedar-m'hi i que m'hagin de venir a cuidar. Un metge em deia: ¿i si mors aquí? Doncs em moriré aquí.
Ha viscut sense electricitat i sense aigua, això vol dir que es pot viure així.
Sí, però han passat molts anys, ¿eh? Ara tinc telèfon i mira quants llibres. Però vaig venir que no tenia res. Aquí on som era el corral, tenia una tauleta, una cadira i una prestatgeria amb quatre llibres, vaig començar així.
¿I com es dutxa?
Com tota la vida, amb una palangana. Un noi va venir amb unes llagues i li vaig fer un bany de peus, no li vaig poder oferir dutxa perquè no en tenia i va tornar un dia i va portar una dutxa d’aquelles que poses una bossa i hi ha una manxa. Abans amb un quart ja estava, ara trigo tres quarts, però t'hi adaptes. Poses la palangana dintre casa, tires l'aigua, poses el sabó, tornes a tirar l'aigua, has de vigilar de no relliscar, la fregona... és com el caminar, si abans pujava en mitja hora, ara, en una hora.
Està totalment desaferrada. Em fa pensar que les relacions acostumen a ser molt interessades: un fa un favor perquè l'hi tornin.
A Instagram [té un compte d'Instagram on de tant en tant penja fotos i reflexions] per Reis en vaig parlar. Té, llegeix.
"Després de fer el seu treball, quatre mags i savis van pujar a Sant Joan, em van dur el que necessitava: un quadern gran per aquarel·les i, oh, com ho sabien?, una lupa per pintar miniatures. Regal! Res a canvi. Així són els regals. Gràcies!"
Vaig pensar que ja no pintaria mai més en miniatura i per Reis van venir quatre excursionistes i em van regalar una lupa i un quadern. Hi ha qui diu: si fas un regal, te n'he de fer un altre. No, els regals no són a canvi de res. Puc fer-ne el que em doni la gana: donar-lo. Una altra cosa és que tinguis la deferència.
Si no espera res, tot és un regal.
Clar! Si porten taronges, dic: gràcies, són molt bones. Però el millor que agraeixo és que ens haguem pogut mirar cara a cara: la presència. Quan abans que arribessis, han vingut aquells tres excursionistes, estava a fora i els he dit: ¿necessiteu aigua?, que és lo primer que sempre dic. Resulta que un tenia la sola trencada, i li he dit ¿vols una cordeta i t'ho lligues? I no les he trobat, però he agafat una cinta aïllant. I em donaven diners i he dit: jo no n'agafo, de diners. Em diu: però per això que m'has donat. No, això ho tinc i ja està. I li he dit: no tinc punts de llibre, perquè en faig fer fotocòpies i els tallo amb la guillotina, i en dono a tothom qui puja, però si veniu un altre dia, us en donaré.
Si no espera res de ningú, ningú la decep.
És que no puc judicar la gent, judicaré els fets. Però és com quan un home mata un home: la persona no la puc judicar. Per exemple, venen, els gossos caguen allà i deixen el paper. La persona no la judicaré, en tot cas, si la veig, li diré que el gos ha embrutat. Jo, com que no hi ha aigua, vaig per allà amb l'aixada, com el gat, que no deixa rastre.
Si algú roba, ¿no li dirà lladre?
No ho puc dir, per això ja hi ha la justícia.
¿Què desitja?
No tinc desig: viure i estimar. Soc aquí per estimar i que poc estimo, aquest és el meu currículum.
¿Què la fa estar contenta?
Sempre estic contenta, fora de la gent que pateix.
¿I què fa quan li ve un mal pensament?
Estar quieta. Fer pregària és essencial: si abans de venir, quan estava a Olesa, hagués deixat la pregària, no seria aquí.
¿I què en fa de la tristesa?
He anat seguint lo d'Ucraïna, Terra Santa. És una pena, els porto a la pregària.
Està deslligada de l'ambició.
No ho penso, què és l'ambició.
Si baixa, ho veurà.
Mira, per la castanyada venen nens, es posen en cercle i em fan preguntes: ¿quants anys tens? Un nen tenia una poma que no s'havia acabat i li vaig dir: ¿que te la menjaràs o l'has de llençar? No, per llençar. La vaig deixar a l'heura, encara no m'havia girat i el pit-roig la va veure. Es van aixecar en silenci i tots els nens van estar mirant com se la menjava. Vaig dir: mireu el pit-roig menjant la poma, som tan pobres que necessitem menjar. ¿Què passaria si no mengéssim? Ens moriríem.
Volem deu sabates, tenir un cotxe... creiem que l'abundància és necessària.
De roba no me'n compro. Tota és donada, inclús els mitjons, el que compro són les botes. Tu no saps la roba que em porten. La dono a Càritas, no en necessito tanta. Em van donar un forro polar, i ja en tenia un. I amb el menjar que em donen, igual: me'n sobra, ¿per què en vull més?
Però deu al·lucinar: la gent va atabalada per tenir diners per comprar més i més i a sobre estan tristos.
Però no ho veig, veig la gent que ve aquí.
¿Viu el present? ¿Tampoc té nostàlgia?
"Ai, aquells Nadals!" No, a casa no hi havia diners, era postguerra. A la porta posàvem pa, taronges per als camells, la mama feia rosquetes, però regals, no. I estàvem ben contents amb allò. No em porta nostàlgia, em porta agraïment.
¿A quina hora es lleva?
Depèn. Ara si m'aixeco a les cinc, poso Matines de Poblet, i estic al llit i reso fins a les vuit. I llavors hi ha les sorpreses, perquè penso: avui acabaré la carta i es presenta un grup de nois i no ho faig i no passa res.
No li cansa ni la gent ni la solitud.
S'apropen a la porta i diuen: "Potser fem nosa". Les persones no haurien de fer mai nosa. Si no és un encàrrec que he d'entregar dic: perdona, però és que no em puc entretenir perquè ho he d'acabar-lo per responsabilitat, si vol venir després... Una altra cosa és si la persona té una urgència i necessita parlar, llavors ho deixo tot. I la solitud: ja hi he passat molts anys, sola. És com el silenci. El silenci no és no parlar, el silenci no me'l treu la gent, el porto arrelat a dins.
¿Com ho podem fer per tenir aquest silenci a dins?
Tenint un temps de parar i no fer res. Un temps de pregària, que pot ser contemplar, estar quiet.
¿El pit-roig, el xiprer, els nota com una companyia?
¿Amb la Negreta què he de fer? Donar-li menjar. Els animals no els pots deixar: au, ja s'espavilaran, també se'ls ha de tenir un respecte.
¿Se sent part de la muntanya? ¿de tan viure-hi és com si també fos un arbre?
Un arbre, no, però que formo part de la muntanya, sí. Per això sento que el Montsant es queixa. ¿I per què? Igual que per les persones, també hi ha d'haver respecte per la muntanya.
Deu veure com molts dels qui pugen a la muntanya ho fan per desconnectar.
El paisatge no és un refugi. No podem anar a la muntanya per desconnectar. Desconnectes el telèfon però no pots desconnectar-te de la família perquè resulta que no vols afrontar una situació o perquè no estàs d'acord amb la teva dona. Pot ser un lloc per anar a escriure un llibre, per descansar, per pernoctar, però mai per desconnectar-te.
¿Li hauria agradat enamorar-se d'una persona?
Vaig sortir amb un noi de Barcelona, quan tenia quinze anys.
¿N'estava enamorada?
Sí, però després és aquelles coses que dius: no. Això [m'ensenya un programa del Liceu] m'ho enviava ell per carta. De nit per la ràdio escoltava l'òpera, perquè l'Octavi estava allà. I me n'enviava els llibrets, i en un moment donat em vaig dir: no, això no és lo teu, Montserrat. Sempre deia: jo m'independitzaré de casa, però sense pensar en res. De petita em deien: tu seràs monja. I deia que no. Són aquelles coses en què veus que els camins... ¿saps?
¿La vida passa volant?
La vida no passa, la vida és. Per això s'han de viure les coses quan toca. Mira, llegeix això [m'assenyala una pàgina].
"La por no evita la mort, la por evita la vida". "Dona'm la mà, por meva, i juntes avançarem".
Si tens por, no vius, perquè només veus perills. És el que et deia: s'ha viure sense por i s'ha viure el moment, perquè si no et passa vida.
Si estàs tot el dia espantat, veus la vida com una amenaça.
Per això s'ha de vigilar. Si algú té por, se l'ha d'anar portant perquè no en tingui.
Com ho ha fet amb en Negret. Per últim...
¿Que vols que faci dinar? Avui faré llentilles. [Algú passa per fora]. Bon dia! [Són una parella d'Holanda que parlen com poden en castellà] ¿Que necesitáis agua? [els dona una ampolla plena fins dalt, els treu una taronja per a cadascú, els pregunta si saben francès, canvia de llengua i els parla d'una òpera de Wagner ambientada a Holanda]. És que jo no menjo carn ni peix, ¿vols que faci un pot de llentilles? Tinc formatge. Dissabte baixaré a comprar, que aniré a missa.
Moltes gràcies, no, no cal, però si vol, li faria alguna foto.
Ui, se m'aixequen els cabells perquè vaig caure i aquí no me n'acaben de sortir.
Té uns ulls preciosos.
Doncs me'ls va donar ell [mira amunt]. És un regal, ¿veus? un regal que no pots tornar, ¿eh, que sí, Negret? [l'agafa i se'l mira cara a cara] guapo!
És una dona forta.
[Continua acaronant el gat] No ho sé, Negret.
¿Anem a fora?
Mira, allà al darrere poso el menjar per al siamès. ¿I veus aquell xiprer petit? L'estrella polar ara no la veiem però està a la punta del xiprer. I un dia era hora foscant, i vaig posar a Instagram: encara que hi hagi núvols, jo no perdo el nord.
[Anem baixant pel caminet que abans he pujat]. ¿Hauríem d'escoltar-nos més sovint?
Avui perquè tu preguntaves, però a la gent els deixo que parlin. A vegades no entenc res del que m'expliquen, però no faig preguntes per respecte a la intimitat. ¿Per què els n'hauria de fer? ¿Per aclarir-me jo? No soc ni psicòleg ni psiquiatre i ells s'aclareixen parlant. I em diuen gràcies, quan no he fet res. Però jo no pregunto perquè si marxen i per una pregunta meva diuen una cosa que no volien dir, em sentiria malament. A l'hospital ja em passava, que t'explicaven coses i no les podies explicar. Hi havia una noia que estava molt malament del fetge, que es moria, i la família ens deia: no l'hi digueu. I ella em deia: es pensen que m'enganyen i qui els enganya soc jo. [S'atura i es mira els peus.] Escolta, hauria de tornar, que no porto les botes. ¿Veus aquella pedra? Hi ha un caminet que et portarà de seguida, és molt curt i no caldrà que facis tot el voltant.
Moltes gràcies per tot.
Et quedes a la pregària. Mentre baixis, escoltaràs el silenci. La gent ho diu, que aquí hi ha molt de silenci. [Em fa dos petons] Gràcies!
Gràcies a vostè! [Camina amunt i el seu cos menut es va fent petit dins la muntanya, es gira i amb la veu de llunyana diu:]
Quin cel més blau! Fins sempre!
"Artesans del temps" és una secció d'entrevistes de Gemma Ventura Farré, feta amb la col·laboració del celler Gramona. Les persones que tria tenen un patró en comú: són fetes a la seva i tenen una mirada del món profunda i potent.
Gramona és un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
