Besneta de l'escriptor i editor Joan Sales i filla de l'editora Maria Bohigas, Aina Bonet (París, 1994) també té un lloc dins la casa de Club Editor: s'encarrega del disseny i dirigeix la col·lecció infantil que ella mateixa va crear, L'amiga imaginària. El seu ull artístic mira cap a totes bandes: si bé per guanyar-se la vida cantava i tocava la guitarra al metro de París, ara fa un màster en disseny de videojocs. "Tot respon a la mateixa necessitat: expressar la bellesa", em diu. També ha escrit i il·lustrat el conte El gran viatge, en què, inspirada per l'embaràs de la seva filla –la Vera, de tres anys– estira el fil d'un misteri: què li deu passar a una criatura dins la panxa durant els mesos d'embaràs.
Digue'm un record de quan eres petita.
Els contes del vespre, tant mon pare com ma mare ens en llegien. Eren molt bons lectors: les pauses... era com una pel·lícula.
¿Quina edat tenies?
Sis. Recordo Les mil i unes nits, com me n'ensenyaven cada pàgina il·lustrada. O uns reculls de contes de tot el món il·lustrats amb tinta daurada, que semblava màgica.
¿Quin poder té el ritual del conte?
Enorme. La criatura, de forma natural, considerarà que el llibre és un lloc on pot trobar-hi històries. Amb la meva filla llegim un conte cada vespre i quan anem a un lloc on hi ha llibres n’agafa: són com seus. I per a mi va ser determinant: faig l’ofici que faig per aquest ritual.
¿Fins quan vas viure a París?
Fins als cinc anys. Després vam marxar a Argentina, perquè el meu pare tenia les pràctiques de diplomàtic. Vam anar a Xile, els meus pares es van separar, vaig acabar tornant a París i allà vaig dir: molt bé per estudiar, però aquesta ciutat és abominable per treballar-hi, adeu-siau. I vaig venir a Barcelona.
¿Com dibuixaries els teus pares?
¿Has vist el crític de la pel·lícula Ratatouille? Mon pare s’hi assembla molt, és una mica més guapo, però és aquesta francesor allargada. És molt artístic, escriu, em va ensenyar a dibuixar. I és un home molt comunicatiu en el debat i, al mateix temps, molt cap endins pel que fa al tacte, les emocions. Era un pare repte. Parlar amb ell implicava organitzar-te les idees perquè et demanaria teca.
I la teva mare, ¿també era un repte?
No. Era exigent, però la part emotiva estava molt més connectada. Amb ma mare no tenia mai por del judici; amb el meu pare, quan li deia "crec que això és bonic" pensava: ¿dirà que sí o dirà que és de mal gust? Ma mare em deia: "ah, ¿i per què et sembla bonic?" A la meva infantesa m’he mogut molt de països i el punt neuràlgic eren els pares i el meu germà.
Com que has viatjat tant, ¿has anat a molts sistemes educatius diferents?
No, només el francès. Com que el meu pare era diplomàtic, entràvem directament a l’escola francesa.
¿Quina diferència hi veus amb l'escola d'aquí?
Són més exigents, però això no vol dir que siguin millors. A França hi ha nens molt estimulats per la dialèctica, l'educació no es construeix sobre l'ingerir informació, sinó sobre el debat. Però hi ha la violència francesa, que és l'aprenentatge pel no: "això no està bé, ho pots fer millor". El vint sobre vint no existeix: per arribar-hi has de tenir un professor molt ben disposat i haver fet una feina fora de la norma.
¿Aquí trobes a faltar aquesta exigència?
Un xiquet més de canya podria anar bé. Aquí hi ha més profusió d’idees, menys por a l’hora de compartir-les i de crear, i això és absolutament estimulant. Però també hi ha la dificultat d'anar més lluny: això està bé, però podria estar millor. Però sense caure en el tancament mental francès, que va fer que necessités moure’m de país perquè allà fer un projecte era aterrador i bloquejant. És un problema molt freqüent a França, i en aquest sentit no diria que està per sobre, perquè no compleix amb la idea d’alliberar-te.
¿Per què vols ser editora per a nens?
Perquè el món infantil és el meu preferit i perquè hi ha un greu error cultural de creure que intel·lectualment està per sota. Sempre he sentit una gran passió per la relació entre el món màgic i la imatge.
¿Trobes que dels nens, en comptes d’esperar-ne més, se n’espera menys?
Sí. I el problema és considerar que, d'entrada, no t’entenen. Perquè llavors els reduïm la llengua: els traiem verbs, connectors, articles, com si en comptes de parlar a un nen, estiguéssim parlant a un gos.
¿Per què els considerem estúpids?
Per por que no els arribi el missatge. Sempre hi ha una dificultat de comunicació entre un adult i un nen: per començar, no es fixen en les mateixes coses que nosaltres. Hi ha molts moments en què miro la meva filla i penso: és un misteri, no sé quina llengua parla. Però això no vol dir que els haguem de parlar en una llengua simplificada: parla-li bé, i si no t’entén, ja et farà una ganyota i ho hauràs d’explicar d’una altra manera.
Hi ha tot un sistema que s’adapta a aquest baix nivell, començant per les editorials i la plaga de les emocions.
Els llibres d’emocions s’haurien de cremar, perquè a més són dictatorials: ¿tu què saps com viu la ràbia cada nen? Hi ha mil maneres de sentir-la. Hi ha hagut una confusió: es va obrir un debat molt important que plantejava que el maltractament infantil no només és pegar i escridassar, sinó també pressionar-los i penjar-los etiquetes. I aquesta prudència dels pares els ha derivat cap a un gran terror: ¿quanta ferida estic fent al meu fill? I els ha tornat absolutament invasius en tots els territoris. Per començar, a les escoles, que s'hi fiquen com si fossin els mestres. Els llibres infantils d’emocions són el reflex no de les pors dels nens, sinó de les pors dels pares. De fet, són els qui els compren: "Voldria un llibre sobre el racisme", "Voldria un llibre sobre la tristesa". El món infantil està conquistat pels pares.
¿La tendència a preguntar als nens cada dos per tres com estan pot ser violenta?; perquè si em diguessis Gemma, ¿com estàs? potser estaria una mica trista i no me n’hauria acabat d’adonar i, en dir-ho, ho magnificaria.
Està bé fer la pregunta però si hi ha un pacte establert: no tinc l’obligació de dir-te com em trobo. Mai regalaria un llibre d’emocions a la meva filla, perquè li estaria dient com s’ha de sentir. Jo ploro moltíssim, gairebé cada dia. Ploro de felicitat, ploro perquè una cosa és bonica. En un d’aquests llibres el plor me l’associarien a la tristesa o a l’ansietat. La síndrome de Stendhal no la dirien: ¿com explico que veig les fulles caure i ploro?
T’exclou de la privacitat: quan llegeixo no hi ha algú pel mig dient-me què vol dir cada cosa, el significat el poso jo.
Sí, en la literatura fem aquell procés tan orgànic de transformar-te en algú i, a través seu, potser, resoldre coses teves.
Claude Ponti diu que no es pot disfressar la realitat i dir que tot és de color rosa. I el llibre Psicoanàlisi dels conte de fades parla de la pulsió infantil de voler experimentar aventures, dolor.
El bullying existeix pels nens, no pels pares. Els nens són absolutament cruels i és normal: són animals. Som animals, però amb els anys ens anem reprimint. En els contes tradicionals hi moria gent perquè als nens els agrada, igual que els encanta que algú es clavi una patacada. De fet, és divertit que siguem tan figaflors en literatura quan fins fa poc en pel·lícules de Disney i de Pixar moria la mare o el pare en condicions nefastes i no passava res. En el cine pot ser, però en els llibres no.
I al mòbil, als vuit anys miren porno; i no parlem de les lletres de cançons de reggaeton... però els llibres han de ser nets i purs.
Té a veure amb el perfil de pares que compra llibres als nens, que pensen que almenys allà podran tenir control. És una llàstima perquè poden provocar l'efecte contrari: que els avorreixin.
¿Els nens tenen dret a la crueltat?
Sí, en la majoria dels llibres que edito hi ha una part que podria ser condemnable.
¿A què més tenen dret?
A qualitat literària i gràfica. I és una crítica que tinc: a tot arreu veus dibuixades les mateixes cares rodones, amb els mateixos ulls, nas, somriure: és espantós. Les criatures, d'entrada, dibuixen molt més que nosaltres, jo mateixa si estic sis mesos dibuixant cada dia dibuixaré molt millor. I també tenen dret al llenguatge poètic. A Claude Ponti li demanaven per què feia neologismes i deia: "Per a un nen una poma no necessàriament s’ha de dir poma, es pot dir flux". Els nens ho accepten molt més que els pares.
¿Un dels drets que haurien de tenir els nens és a ser políticament incorrectes?
Sí. De fet, hauria de ser un dret general. Si ets políticament correcte et censures, dius el que toca, però això no vol dir que facis cap recorregut mental. En el racisme passa molt: "No comentaré res, així no soc racista". Ja, però, ¿no t’estàs fixant en el color d’aquella persona? Prefereixo algú que digui inanitats i dir-li que és absolutament horrible que algú que repeteix el que toca. I amb els nens és el mateix, perquè si no, ¿què els ensenyes? ¿que això es diu i això no? ¿I per què? No ho sé, mireu, hem decidit que aquestes paraules estan condemnades. Podríem fer un conte sobre les paraules que estan condemnades no se sap per què, seria divertit. El pensament políticament correcte fa tontos els nens.
A les escoles, d’una banda es fa bandera de l’esperit crític, i, de l’altra, tots han de ser políticament correctes. Són dues idees incompatibles.
Sí, normalment som políticament correctes perquè estem cagats.
¿El gran enemic de la lectura són les pantalles?
La pantalla ha fet entrar en crisi la lectura, però no són enemigues. El llibre demana als pares que acompanyin els fills fins que puguin llegir sols. En canvi, a la pantalla pots no acompanyar, i aquest és el gran problema. El repte és com impulses la lectura perquè formi part de la vida d’aquest infant. A la Vera no li bloquegem la pantalla, li seleccionem dibuixos de qualitat: que siguin macos, que la portin a llocs.
Una mestra de pàrvuls em deia que molts nens aprenen a parlar més tard perquè els pares, en comptes de mantenir-hi converses, els donen la pantalla.
Sí, perquè si tens un moment lliure que podries estar amb el teu petitó i estàs al teu Instagram...! Demanem als nens que no estiguin a la pantalla, però ¿què fan els pares? La lectura d’imatges en el món infantil és clau: abans de tot, tenen ulls per veure. Hi ha tota una època en què estan totalment immòbils. La meva filla era una mena de Buda assegut que es passava hores escanejant el que tenia al voltant. Però, esclar, si els ofereixes pantalles amb dibuixos qualssevol, pares ocupats que no li llegeixen al vespre, que no creen rituals de descobriment de llengua. Amb el llibre tens paraules noves, les llegeixes marcant el tempo, articules: és ideal. ¿Com t’ho fas per ensenyar bé la llengua si com a pare no hi ets? Això vol dir que l’escola té una feina molt gran. Nosaltres militem bastant per tenir temps amb ella, però és un temps que és ridícul comparat amb el que havia de ser, perquè els dos hem de treballar. Per tant, localitzem el problema en el lloc on toca: el tema no és que la pantalla sigui enemiga, sinó ¿quant de temps passes amb la teva criatura?
Però vivim sense tenir temps per a res.
Aquí entra en joc un altre tema: el temps que la societat assumeix que els adults hem de passar amb les nostres criatures. Tenim una gran diferència: quan era petita, sortia del col·le i ma mare era a casa. Ella era traductora, però amb un ritme de feina que no era el mateix. Era una època en què et sustentaves amb un sou. Jo tinc trenta anys i soc l’única en el meu entorn amb filla. Si no tens casa, si entre dos sous costa arribar, les criatures les fas com jo: un accident preciós. M’hi vaig trobar; si no, no seria mare. Sento que visc en un món que està desertant el temps compartit entre adults i criatures perquè nosaltres, les dones, hem fet un camí fonamental, que és poder fer la nostra vida, però la societat no s’hi ha adaptat.
Als llibres que edites hi ha el que, entre tanta literatura del jo, trobo a faltar: el desplegament de la imaginació.
La literatura infantil, quan és de molta qualitat, pot tenir a veure amb el realisme màgic. I com a editora i autora penso molt en aquesta clau: si t'enfiles per aquí, ¿on aniràs a parar? Escoltes un nen explicar-te una història i s’enrotlla i una cosa porta a l’altra i de sobte està molt lluny, però no passa res, perquè no és una problemàtica de lògica sinó de com de lliure és aquest cap quan fa el seu camí.
Quan feia de mestra de nens de tres anys, em vaig adonar que la diferència entre adults i petits és que per a ells tot és possible. Llegir llibres infantils em permet apropar-me a aquell estat mental.
I això vol dir que hi pots tornar. Connectar amb el teu nen interior és un exercici molt necessari. Als adults no hi ha cap dubte que ens fa bé, perquè és la cura a l’ansietat que patim.
¿Tens la sensació de tornar a ser nena?
No ha marxat mai, és el meu motor vital.
¿Entre adults podríem recomanar-nos llegir llibres infantils?
És molt sa i només et pot fer bé. És un lloc molt creatiu per les formes del relat: et farà més ric en els llenguatges que pots fer servir.
Els pans daurats de la velleta dona un altre significat de la mort.
La meva filla no veia l'àvia morta, sinó que deia: s'ha ficat dins de la casa. Hi havia gent que em deia: la mort és un tema molt dur. Quan aquí és la mort esperada. És una persona molt gran que assumeix perfectament que ha de venir la mort i se sorprèn que no vingui. Trobo molt més traumàtic aquests contes burros de La meva àvia s'està morint. Són literals, invasius i no deixen espai. En canvi, acarar-ho des d’un lloc imaginatiu deixa el nen més lliure: ell decideix si vol veure-ho o no. No li estàs demanant com estàs, li estàs donant material perquè es plantegi el que vulgui i com li doni la gana.
Una coneguda té càncer i pensava: ella cada dia també està negociant amb la mort perquè vingui una miqueta més tard.
I a mi em feia pensar en els finals de vida dels vells de la meva família, qui s’ha sentit així i qui no. També m’ha fet pensar en mi: m’agradaria molt acollir la mort a casa el dia que vingui. El que tinc molt clar és que els llibres que traumatizen no són aquests, sinó La meva àvia s’està morint.
¿Com et vas plantejar fer el llibre El gran viatge?
Quan estava embarassada explicava a ma mare què sentia a la panxa i va riure i em va dir: ¿no voldries fer alguna cosa sobre l’embaràs? I vaig pensar: quina mandra, perquè no l'he viscut com un gran moment de la vida, m’he transformat en croqueta, tenia nàusees i era un pal. Però el que m’estimulava era: ¿què estarà veient la nena a dins? Feia puntades de peu i pensava: ¿dins de quin espai es mou? Tenia una imatge de foscor opaca i flotant. Quan era petita vaig preguntar a la meva mare com era jo abans de néixer. I en néixer la meva filla vaig pensar: m'encantaria poder-li respondre aquella pregunta. I El gran viatge va néixer així.
Aquest algú que ets quan encara no ets ningú.
Hi ha una obsessió amb la figura de la mare, però la criatura fa un camí bastant més estrany, d'entrada, se li forma el cos. ¿Té memòria? Potser la Vera encara ho recorda però no li sé preguntar. Amb aquest llibre vull celebrar aquest misteri: ¿d’on venim? ¿Com ha nascut la humanitat? ¿On anem quan morim? Són grans preguntes que no busquen una sola resposta, sinó milions, i totes són vàlides.
¿Què més et preocupa del món dels llibres?
Que tenim tendència a desertar el món màgic.
¿Cada cop tot és més literal?
Exacte. Si no són les emocions, és la vida quotidiana: la criatura que no vol anar a l’escola, el bullying, els pares que se separen. Si aquests problemes els acares pel món màgic, no entres en crisi immediata, explores una mica els futurs possibles. El món màgic no només és estimulant perquè ens fa més feliços, també fa que pensem millor: hi ha una potència suggestiva.
Sovint es veu com una cosa fantasiosa.
I no: llegeixes un llibre i tres anys després no en recordes la història, però sí les matges i pulsacions. Amb el realisme màgic passa, de Pedro Páramo em costaria dir-ne les seqüències però recordo l’estat que em va produir. En el món dels llibres, per favor, deixem estar el jo i tornem a posar el món màgic: serem més lliures.
¿El lloc d’on vens és un pes?
Tinc molt amor per la manera com s’han fet llibres a la meva família. Això implica una lluita molt forta per entendre com és la meva veu a dins. Més que un pes és una trajectòria, i decidir treballar amb la família implica que les preguntes que et faràs en el circuit no seran les mateixes que si entres en una feina on has de picar pedra nova i no et coneix ningú i has de crear arrelament en el projecte. Hi ha moments en què sento que tinc una mena de manada de llops darrere que em resguarda i que fa que mossegui millor, i n'hi ha d'altres on em costa trobar-me. He anat agafant distància per poder crear des de dins. Però el que ha quedat del que va fer el meu besavi m’agrada molt i el que veig que fa ma mare, també.
Parlaves de l’exigència de l’escola francesa, però a Club Editor també n’hi deu haver, ¿oi?
Sí, ma mare també va néixer a França. Som molt híbrids: és una identitat estranya, perquè és una editorial molt catalana, que defensa la literatura catalana molt més que moltes editorials d’aquí…
…¿per què?
Perquè busca la bona literatura. Sempre està intentant desterrar pedres i obrir. El que publiquem d'aquí ha de ser de tanta qualitat com el que publiquem de fora.
La quantitat d’editorials que publiquen com xurros, també en infantil, espanta.
La producció infantil és monstruosa: és el reflex de la bombolla crítica que tenim: ens costa vendre, per tant, produïm més, però no tenim necessàriament més lectors, llavors hi ha sobreproducció. Hi haurà un moment en què ens trobarem que no tenim lectors, perquè encara tenim una generació, però veig la següent i tela marinera. Nosaltres publiquem entre tres o quatre llibres infantils l'any. El temps de producció dels llibres infantils és més lent, perquè treballes la imatge, defineixes el format. Si publiquéssim deu llibres l’any no estaríem fent gaire servei al món de llibre, l’ajudem molt més publicant poc.
Hi ha molts autors de literatura infantil, i alhora es diu que no es llegeix prou, ¿què passa entremig?
Dir-ho és políticament incorrecte, però la majoria de llibres que rebem no és que no siguin publicables, és que em fan venir ganes de dir als autors: aneu al psicòleg. ¿Per què he de llegir llibres de com se senten?
Un altre tabú: si hi ha llibres infantils dolents i t'obliguen a llegir-los a primària, és normal que avorreixis els llibres.
Hi ha autors d'infantil que destrueixen el gust per la lectura. Qualsevol editor que interroguis t'ho dirà. Els autors infantils catalans bons ja tenen editors, costa trobar-ne. En el món infantil la penúria és molt més gran, perquè en l’adult, a pesar de tot, sempre hi ha algú que se n’empesca alguna. A l’infantil, com que sempre hem sigut moralitzadors, però ara ho som de la manera més tova, la major part de relats que rebo estan protagonitzats per nanos tontos amb històries de l'estil la Joana no vol anar a l’escola. Encara no m’ha arribat cap manuscrit per aquesta via que em faci dir: anem-hi.
¿Quin problema de fons hi detectes?
L’autoficció, que és molt interessant, ens ha malcriat. ¿Per què m’he d’empescar alguna cosa? Partiré de la meva vida, perquè és la més creïble possible. Ja, però, ¿i si la teva vida no és interessant? I en infantil fan el mateix, però ho fan en versió ga-ga gu-gu. Per tant, encara és pitjor, perquè no hi ha ni estil. Crec que si ho encomano al Chat GPT, serà més bo.
I mentrestant busquem culpables de per què els nens no llegeixen.
I es va passant la culpa: diuen que és culpa dels pares, els pares diuen que és de l’escola... Movem les fitxes per no qüestionar el que fem cadascú.
¿Al final es tracta de protegir la intel·ligència i la sensibilitat dels nens?
Sí. I la recomanació que faria als autors d'infantil seria: proveu d’inventar. Hi ha un conte fabulós de Tolstoi des de la perspectiva d’un nen de quatre potes. I és grandiós: està en un cotxet i veu l’abric del pare, que és com un enorme gat. El pur exercici d’haver intentat ser una altra cosa, però ser-ho de debò i no fer veure que si parlo així, ja seré un nen. És com si haguessis de fer l’exercici de ser cec. Si prens els bons contemporanis de casa nostra, com l’Eva Baltasar o el Guillem Frontera o en Joan-Lluís Lluís, escriuen moltíssim i segur que descarten enormement. La pròpia exigència és entendre que no passa res si no és bo el que has fet aquí.
Hem de saber que el cap d’un nen funciona diferent que el cap d’un gran.
El Ponti té una frase gloriosa: “La literatura infantil no és una literatura que s’abaixa al peu del que considerem que és el nen, sinó que és una literatura mutant, perquè s’adreça a algú que està en canvi perpetu.” Els nens creixen, s’estiren. Alícia al país de les Meravelles ho entén amb els bolets que pugen i baixen. Barbapapà són uns éssers de colors que canvien de forma. És la gran diferència entre els adults i els nens: els nens no veuran el dia de demà com el d'avui; nosaltres, sí.
Gramona és un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
