Redacció
La vida d’Arcadi Oliveres, iniciada a Barcelona l’any 1945, ha entrat fa poques setmanes en temps de descompte. Els dos infarts que ha patit el 2020 i el càncer que té al pàncrees el fan sabedor que ha entrat a la darrera etapa de la seva vida. Davant d’aquesta indefugible realitat, s’ha proposat gaudir plenament de cada minut que li queda entre nosaltres.
Assegut a la butaca del menjador de la casa on viu des de fa quinze anys, a Sant Cugat de Vallès, es mira la vida amb perspectiva. És conscient que l'ha tingut plena i feliç. Rep visites i llegeix missatges de moltes persones que l’estimen i a qui s’estima. Assegut al seu costat, reconec que presenciar aquestes trobades i acompanyar-lo en aquests moments representa, també per a mi, un gaudi de felicitat extrema: lluny d’entristir-me, sento la gran alegria de veure’l content. Cada dia descobreixo coses d’ell que no sabia, i conec més a fons persones a qui coneixia poc però de qui l’Arcadi sovint me n'ha parlat amb admiració.
Aprofito que és dissabte al matí i estem sols per formular-li algunes preguntes que m’han vingut al cap i que no vull deixar de fer-li. És sabut que l’Arcadi fa una crítica punyent al capitalisme. L’ha despullat de sentit i ha demostrat que és un sistema que promou l’especulació i l’abús per part dels rics. També ha condemnat les guerres, totes elles sense excepció, i n’ha responsabilitat tant als militars que hi combaten com als governs que s’hi impliquen o als bancs que les financen. Sempre s’ha volgut posicionar en contra de les injustícies, i ho fa fet proposant alternatives útils i vàlides, de vegades senzilles i altres vegades radicalment profundes: consum responsable, cooperativisme, banca ètica, objecció fiscal, decreixement econòmic, llibertat de circulació per a les persones, taxes a la circulació del capital, i un llarg etcètera.
Els exemples que posa damunt la taula reflecteixen que el seu esperit crític és constructiu. De les seves paraules se’n desprèn un gran anhel de llibertat. Sap que la realitat està per sobre de qualsevol model que l’expliqui. Per això, més enllà de les propostes concretes que formula, l’important del seu discurs és l’actitud amb què l’exposa i la manera de fer que evoca: el que cal, ens diu, és que tinguem criteri, que siguem coherents amb els nostres principis, que fem l’esforç de ser tan justos com sigui possible, que actuem amb responsabilitat, que fem les coses pensant que aportin pau i afavoreixin que la convivència esdevingui harmònica, tant entre humans com amb el conjunt de la vida.
L’Arcadi, el meu pare, repeteix que no hem de perdre l’esperança, i per això posa tan sovint el focus en l’educació. El seu objectiu –el nostre, m’atreviria a dir– és canviar la manera que tenim de relacionar-nos entre nosaltres i fer-ne, d’aquest món on vivim, un indret on la gent visqui bé.
Com és la darrera etapa de la vida?
Això és molt variable, perquè cadascú la té diferent. En Marcel [el fill de l'Arcadi que va morir fa 10 anys] va tenir una darrera etapa diferent de la meva. Sistemàticament parlant, podem dir que són els últims períodes de temps en què estàs en aquest món.
Fa un temps no eres conscient de la proximitat de la mort. Se’n pren consciència, a poc a poc, que això s’acaba?
Ens hi hem d’anar apropant de mica en mica, a la mort. A no ser que siguis una persona malalta o que et trobis en una situació delicada, no és fàcil saber quan entres en aquesta etapa. Ara bé, hi ha una cosa que tots coneixem, que és la piràmide d’edat, i quan ens apropem a la mort, ens n’adonem.
Com te’n fas a la idea, d’això?
Suposo que de cor. Amb l’estat físic i mental. Si físicament et sents en forma, consideres que encara tens una llarga vida al davant, a no ser que sorgeixi alguna cosa. I també des del punt de vista mental, perquè pot ser que una persona relativament jove s’adoni que té les facultats mentals minvades. Aquella situació en què davalla l’activitat física i mental i en què el dia a dia es fa més difícil, podria ser considerada la darrera etapa de la vida.
Et veig feliç. Es pot estar content, en un moment com aquest?
Molt. Tu ho has comprovat, perquè estem molt a prop. De moment, soc molt feliç. Potser no tant pel que faig, sinó per l’estimació que sento, que m’arriba constantment, de manera molt propera i molt benintencionada. A tots ens agrada ser estimats, i per tant ho tinc fàcil. Si d’aquí a uns dies entro en algun patatús fort i veig que tinc dificultats, potser no tindré tanta felicitat com en tinc ara, però ho dubto, perquè veig que les coses van avançant més pacíficament del que em pensava. Crec que sí, que seguiré sent feliç.
Aleshores, estar malalt no és un impediment per ser feliç?
No. Tinc fortes estones d’insomni en què tinc ganes de viure l’endemà. Em pregunto: per què he de perdre el temps dormint si puc ser tan feliç?
Una dita sufí convida a viure la vida com si visquéssim per sempre i a tenir present la mort com si haguéssim de morir avui mateix. És a dir, se’ns convida a establir vincles forts i profunds, a realitzar projectes sostenibles i perdurables i, al mateix temps, a desaferrar-nos de les coses i estar disposats a morir i a deixar-ho tot en qualsevol moment. Comparteixes aquesta filosofia?
Completament. Aquestes paraules ho diuen molt bé: desaferrar-nos de les coses. En això té molt raó la Janine [la seva dona], que sempre ha dit que soc massa imant dels objectes materials. Els meus armaris, els meus papers, els meus llibres. Sempre m’ha dit que no em podria desentendre de la vida mentre fos tan materialista.
Però vivim en un món material. Podem tenir coses…
...però jo potser les he sacralitzat massa. Quan he dit que les meves col·leccions de diaris són intocables, per exemple. Ara mateix he passat pel passadís i he vist una col·lecció de llibres que em va reglar el meu bon amic Humbert, i fa trenta anys que són exactament igual, descriuen les comarques catalanes. Té algun sentit que jo tingui això? Estic d’acord que hem de fer aquest deslligam. Per tant, si em preguntes si comparteixo aquesta teoria, et diré que sens dubte que sí, però una altra cosa és saber-la practicar, i jo no la sé practicar prou bé.
En moments com aquest un s’adona que cal centrar-se en allò important i deixar de banda les coses banals, però… què és l’important?
Segons com ho miris, tot és important. En aquest moment podria dir que és important atendre les entrevistes que em fan i deixar el meu pensament establert. Però també és important que els nets vinguin aquí cada dissabte. És molt relatiu. Però si em dius que és important posar-me Netflix aquí davant, et diré que és una solemne estupidesa. L’important és estar situat en aquest món i intentar fer feliços els altres i tu mateix. Per exemple, avui gaudiré d’un got de vi.
Sovint dius que no hem de perdre l’esperança. En què?
Tot el que té a veure amb l’esperança té a veure amb la nostra inserció, com a éssers humans, dins d’un planeta que, objectivament, ens ofereix possibilitats perquè la gent visqui bé. Segurament no tantes com la gent voldria, i segurament amb desequilibris, però diria que de recursos naturals, tecnològics, mèdics, de comunicació, de transport i de tot, en tenim més del que ens fan falta. Això vol dir que no hem de perdre l’esperança. Atenció, no hem de perdre l’esperança nostra ni de tothom. Quan jo era petit i estava dins del moviment escoltista, es feia servir una frase: "Hem de treballar per realitzar-nos". Doncs bé, això és així. Hem d’intentar que tothom es pugui realitzar. Que hom pugui exercir al màxim les capacitats que té. I no tots tenim les mateixes capacitats: cadascú ha de poder realitzar les seves. No hem de perdre l’esperança que el màxim nombre possible de gent ho pugui realitzar. Si això no es realitza és perquè hi ha unes minories que, amb ganes d’acumular i acaparar, fan gairebé impossible que aquesta realització es doni en altres persones.
"Hem de realitzar-nos", dius. Això m’agrada, perquè crec que la realitat no és tant una cosa com un procés. La realització de coses ens mostra sempre una manera de fer-les, i les coses es poden fer de mil maneres: alegre, en equip, a desgrat. Entenc que estar realitzat, per tant, no és tant fer una cosa o altra, sinó fer-ho tal com un creu que ho ha de fer.
Totalment d’acord. Per això cal remarcar la importància de la coherència.
I com definiries la coherència?
Pensar, dir i actuar d’acord amb aquelles creences que has anat acumulant al llarg dels anys. Tu has tingut una formació i unes relacions humanes, i això t’haurà aportat una manera de veure el món. Que les teves actuacions de caire individual i de caràcter social responguin a com veus el món: això és ser coherent. Si jo llegeixo Le Monde Diplomatique de bon matí, i després participo en una campanya social determinada, és perquè d’aquí n’ha de sortir la coherència.
Entenc que la coherència vol dir que la teoria que un té i la pràctica que du a terme vagin de la mà. Però no creus que la coherència també pot ser una cosa més externa, per exemple, acceptar les coses tal com són, i no tant una pretensió que siguin com un vol.
En aquest món extern hi veig coses que no m’agraden, i jo, com tothom, tinc la capacitat de transformar-les. M’agradaria un món en què l’àmbit de realització de cada individu fos més gran.
Per què és tan important, l’educació? No creus que hi ha gent molt educada, però amb una ètica dubtosa?
En aquest cas dirà que són gent formada, però no pas educada. Han rebut formació per tots costats, però el seu comportament és un desastre. Actualment s’ofereix molta formació, però això no vol dir que hi hagi molta educació.
Creus que l'educació implica la transmissió d’uns valors?
Exacte. Ho acabes de dir de manera claríssima.
Quins valors ha de transmetre l’educació?
Convivència, capacitat d’empatia amb els altres, assumpció de responsabilitats personals, les polítiques de cura i atenció als altres que són més febles que tu, la solidaritat, etc.
Hi ha alguns tòpics que cal desmentir, com ara creure que el progrés o la tecnologia poden solucionar quelcom de per sí, sense que una ètica els guiï.
Sí, perquè el progrés i la tecnologia no resolen els nostres problemes reals. El creixement és una fugida d’estudi. Avui estem abusant dels recursos, contaminem, generem malalties cròniques, etc. Si ens pensem que el cotxe elèctric vindrà per solucionar-ho... de cap manera!
Suposo que la solució, més aviat, és canviar l’actitud que tenim davant del món. Creus en el repartiment de la riquesa?
Jo no ho plantejaria així. Més aviat plantejaria com es pot donar accés al béns dels planeta sense que ningú se’ls hagi d’apropiar. Un rierol és un bé del planeta, i és millor que sigui col·lectiu. Com deien els senyors Marx i Engels, la propietat és un robatori. Encara que l’hagis adquirit legítimament, li prens el dret a algú altre.
Quin és el teu somni?
Un món amb l’economia al servei de les persones. Un món que no sigui desigual. Un món que no destrueixi el planeta. Un món en què regni la coherència. Un món en què es perdi la por.
Un llibre.
La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza.
Una pel·lícula.
Senderos de gloria, de Stanley Kubrick. Demostra l’estupidesa dels exèrcits.
Un lloc.
En diré dos, un d’urbà i un altre de rural: la placeta de Sant Felip Neri de Barcelona i el turó del Vesuv, a Heilingschwendi, a tocar del Llac de Thun, a Suïssa.
Una cançó.
Cançó sense nom, de Lluís Llach –es posa a cantar–: On vas amb les banderes i avions, i tot el cercle de canons...
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
