"Jo he triat pintar." Gairebé que no caldria afegir-hi res més. Però Carles Gabarró (Barcelona, 1956) sedueix parlant d’allò amb què s’ha diluït des de fa més de quaranta anys: la pintura. Les emocions importen, i en el seu cas reporten quan agafa el pinzell, "per mal i per bé", diu. Per mal, perquè l’han fet patir perquè no li marcaven cap rumb, o no aquell més recte i còmode que dicta la ment. Per bé, perquè l’han dut a crear una obra honesta. Gabarró s’exposa a tot això ara davant del públic en una mostra prou completa de la seva trajectòria que presenta el museu Can Framis de la Fundació Vila Casas. Comissariada per Francesc Puntí, pintor, psicoanalista i poeta, i amb un títol un pèl juganer, La fragilitat de la pintura a l’època del fast food, es pot visitar fins a l’1 de juny, però els bons amants de la pintura segur que continuaran escoltant els seus ecos durant temps.
A propòsit del títol de l'exposició, ¿quin lloc ocupa la pintura avui?
N'hi ha molta. Fa anys es va publicitar que s'acabava i mai ha succeït ni succeirà. El que passa és que estem acostumats, sobretot a Instagram, a fer aquest scroll infinit i anar veient imatge rere imatge d'una forma compulsiva. Ho fem tots, jo també. S'ha perdut aquella mirada més intensa i més concentrada per veure la pintura. Ara mirem imatges de pintura, que no és exactament pintura. I això fa que la pintura es torni més fràgil, més indefensa.
Ja tens prou raó: a la pintura l'han matat tantes vegades que ja no cola tornar a parlar del final de la pintura.
És una tonteria. Sempre hi haurà algú que agafarà un pal, un tros de carbó, un llapis o un bolígraf i farà alguna cosa. La pintura existeix des que hi ha testimonis de l'home a la terra. És veritat que la tecnologia i la intel·ligència artificial han entrat amb força. Jo tinc un faible, com en diuen els francesos, una debilitat per la pintura en si. La pintura a l'oli és el meu mitjà.
Et preguntava pel lloc que ocupa en el cànon de l’art contemporani, si té prou visibilitat en els museus i les galeries, espai en la crítica...
Els canals de difusió de la pintura evidentment que han anat canviant. No tinc cap queixa del tracte que he rebut. Sí que és veritat que els museus d’art contemporani s’han agafat massa al discurs. Faré una petita crítica a un cert conceptual, no a tot el conceptual, que ve d’un discurs ja elaborat, molt pensat, i l’acció plàstica és una mena d’il·lustració del discurs. No vull que sembli que estic en contra del conceptual, perquè no és així. Vinc dels anys vuitanta, que van ser els de l'eclosió de la pintura. A l'exposició he volgut posar un quadre [Zurbarán III, 1987] de just quan vaig acabar Belles Arts, com a contrast de tota la resta que hem posat a les sales, que comença el 1995. És a partir de llavors que hi ha una pintura més personal, menys influenciada per, per exemple, la pintura alemanya, que em va atrapar, i pel propi Barceló. Va ser un moment de salvatgisme –tot i que aquest, de quadre, no ho és excessivament, de salvatge– i d'un tot s'hi val. Ho vaig viure i va ser meravellós. Vaig sortir de la facultat el 1985 i aquell mateix any ja vaig fer una individual a Madrid, després quatre a París en galeries diferents... Tot rutllava d'una manera fantàstica.
També va ser una època d'especulació, i no sé jo si avui n'estem pagant la factura, d’aquella disbauxa, amb la devaluació dels preus.
No hi estic d'acord. L'especulació va revifar la pintura. Tu en dius especulació i jo en dic mercat de compradors. Hi havia molta gent jove que volien treure el pòster de Van Gogh o del Guernica que tenien penjat a casa per posar-hi una obra original. Compraven a terminis perquè feien un gran esforç. Això no és especulació. ¿Que n'hi va haver? Sí, d'aquells col·leccionistes que compraven per veure si aquells artistes joves arribarien més lluny. Mira, Barceló va entrar a la facultat el mateix any que jo, el 1980. S'hi va estar tres mesos i va fotre el camp.
I a tu, ¿et va estimular la facultat?
Al cap de dos anys vaig trobar un taller al Raval, al carrer de la Riereta, i vaig deixar-hi d’anar, a la facultat. Em considero una mica autodidacta. Als tallers de la facultat hi havia tantíssima gent que no tenies lloc ni per posar el cavallet. Ara bé, guardo un bon record d'alguns professors, com el Xavier Grau, que va morir el 2020, i el Ferran Garcia Sevilla, al que anomenaven l'enfant terrible de Barcelona.
Encara n’és. En realitat, la teva primera formació és de químic.
La química m'agradava. No vaig acabar la carrera. Vaig entrar el 1973. El 1974 van matar el Puig Antich i el 1975 va morir Franco. Era un no parar de manifestacions, d'assemblees... Llegia molts llibres d'anarquisme. Un anarquisme romàntic, el meu. Total, que a la carrera vaig ser repetidor perquè em dedicava a altres coses, no a estudiar química. Passats cinc anys, un estiu vaig treballar recollint fruita a Lleida per fer calés i vaig marxar a viure dos anys a París.
¿Per iniciar-te en el món de l'art?
No coneixia a ningú de París. Diguem-ne que vaig sobreviure. Tots els espanyols que hi havia fugien d'alguna cosa. La majoria, de la família. Em vaig fer amic del pintor Antoni Ros Blasco. Anava al seu taller i veia com preparava les pintures. Aquest saber el vaig portar a Barcelona: pigment, oli de lli, una miqueta de secatiu i amb un pal ho remenes tot. Aquest quadre [es torna a referir a Zurbarán III] està fet amb la pintura que jo em fabricava. Que, per cert, quan vaig tornar, anava a comprar els pigments a París! Més tard ja vaig descobrir que es podien comprar aquí.
Abans parlaves amb nostàlgia dels anys 80. ¿Vau fer pinya la teva generació? Si més no amb el Xavier Grau vau ser bons amics.
Els últims quatre anys de la seva vida va tenir el taller al mateix edifici de l'Hospitalet on el tinc jo. Perquè després de 35 anys de tenir-lo al carrer Gíriti, el van fer fora en dos mesos. M'ho va dir el Ferran Garcia Sevilla i jo el vaig animar a venir a l'Hospitalet. Tu em preguntes pels 80. Va sorgir el grup Trama [format pels pintors José Manual Broto, Xavier Grau, Javier Rubio i Gonzalo Tena i per l'escriptor Federico Jiménez Losantos], al qual va fer suport Tàpies. Però també hi va haver el cas de Barceló, totalment oposat. Ell anava sol i va fer una aposta guanyadora amb ell. A mi també em va tocar estar sol. Diuen que a quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija. Jo no en vaig tenir cap, d'arbre. Sí que vaig rebre el suport del Daniel Giralt-Miracle, i li ho agraeixo.
La teva pintura també n'és, un vers lliure.
Amb els anys, hi ha qui m'ha retret un cert anacronisme. Ni cas. Sí que és veritat que la meva pintura té un punt de classicisme. Altres m'han dit que he sigut fidel a la pintura. Això és mentida. Senzillament he fet el que m'atreia. Un quadre em portava a un altre. No hi havia una gran decisió mental ni una estratègia.
Massa ruptures tampoc n'has fet.
Com que he pintat per sèries, sempre he tingut el temor que m'anés en contra, en el sentit que no fos del tot meu. Quan pintes sobre un tema, notes que s'està esgotant. Notes que ja has fet el darrer quadre. I llavors ve la crisi. T'ho passes malament, és un moment difícil, estàs esperant que surti el que jo en dic un quadre frontissa, que és el que participa d'allò antic i té alguna cosa del que esdevindrà, d'allò nou.
Ens deies que has pintat sense estratègia. ¿Quin paper juga l’atzar en el teu treball?
Tots, absolutament tots els quadres que hi ha a l’exposició estan fets en una sola sessió, en una sola jornada, fins i tot els més complexos. I això és una condemna, perquè és esgotador. Sovint pintes d’una manera racional, és a dir, amb el canell i amb el pensament alhora. Però el pensament és cartesià, limitat. I sorgeixen els accidents, allò que no estava programat, que acaben sent el que aguanta el quadre. Fixa’t en aquest [Ofici, 2021]. Hi ha unes dents. No només fa referència als cranis, que això és evident, sinó també a que la pintura no ha de ser neutre, no ha de ser complaent, no ha de ser tan sols decorativa. La pintura ha de mossegar una mica, ha de molestar una mica, però no molt perquè si no ningú es penjaria res a la paret.
¿T’agrada la pintura que es fa avui?
En veig moltíssima, com et deia al principi de l’entrevista, a Instagram. Hi ha de tot. Estem a l’era de la postmodernitat, que és la de la pèrdua de la linealitat de la història de l’art. Fins llavors, després d’una cosa en venia una altra, i després una altra. Tot això s’ha trencat. El que ara s’està fent, remet a alguna cosa que ja s’ha fet. És un camp obert. Hem passat d’una línia a un pla infinit.
¿Com t’hi relaciones, amb la tecnologia?
El codi, el Photoshop, la maquetació... m’agraden. El que no m’atrau és la intel·ligència artificial, les imatges fetes amb ordinador, per boniques que siguin.
¿Estàs a gust al teu taller de l’Hospitalet?
A principi dels noranta vaig entrar al centre d’art contemporani Piramidón, on vaig romandre vint-i-tres anys. En fa deu em vaig traslladar a l'Hospitalet. Hi estic molt a gust, sí. Et diria que és el millor taller que pot tenir un artista. Tinc dos muntacàrregues de dos metres i mig de fondària. Tinc un vitrall de vuit metres que va de punta a punta. ¿El problema? Que d’aquí dos anys i mig se m’acaba el contracte.
Obres de l'exposició comentades per l'autor:
Sèrie Magma (1995-1996):
"Aquesta sèrie va néixer un estiu que vaig passar en una residència a Mallorca, a Santanyí, que era una vaqueria. Estava fent una espècie de paisatges i, de cop i volta, es van trencar i vaig començar a fer aquesta obra petita. Té alguna cosa de Bonnard... M'és difícil explicar què és Magma. Aquí és on es gesta la meva obra més personal. És una pintura magmàtica, no cristal·litzada, en què gairebé no hi ha figuració. És pintura sobre la pintura. Recorda les roques del paisatge dels Ports de Beseit –tinc casa a Vallderoures–. També es pot veure com si fos escorça dels arbres. Dins de Magma s’engendra la sèrie de les biblioteques, però que no sorgirà fins anys més tard."
Sèrie Biblioteques (2006-2024):
"Ha sigut un tema recurrent. Em ve de la meva estima pel barroc espanyol i les vanitas, tan dramàtiques amb tota la seva iconografia (biblioteques, espelmes, cranis...) que donava a entendre que res és permanent. En el meu cas, l'objecte llibre és el preponderant. Jo era un gran lector, ara no tant. Quan torno de París, em trobo que han desaparegut tots els meus llibres. A casa hi havia una llar de foc i a la meva mare no se li va ocórrer res més que cremar-los, amb malícia. Sempre he trobat a faltar els meus llibres. Aquest quadre és una mena d'horror vacui en què tot està ordenat, amb una enorme llibreria de color vermellós, com si fos un despatx anglès de caoba. Però hi veus una escala torçada, dèbil i trencadissa, que va cap amunt. D'alguna manera, remet a Ícar: com més puges, com més vols saber, més opcions tens de caure. Tot i no ser simbolista, en la meva pintura hi ha petits simbolismes."
Sèrie Fàbriques (2009-2015):
"Beseit, a cinc quilòmetres de Vallderoures, és un cul-de-sac. Topa amb els Ports. A finals del segle XIX i fins als anys cinquanta hi havia nou fàbriques de paper de cotó, encalades. La calç té la particularitat que de dia absorbeix la llum solar i de nit, fantasmagòricament, retorna aquesta llum. Arribant a Beseit, a l'última corba, molt tancada, hi ha una d'aquestes fàbriques, i sempre m'impressionava l'efecte nocturn de la reverberació lumínica. Aquesta cosa dramàtica impregna la meva obra. En aquesta sèrie evoco també l'explotació a les fàbriques: nens petits hi entraven a treballar pobres i morien pobres. No en tots, però en força dels meus quadres hi ha una petita tragèdia. Aquest du per títol Cabezo (turó), que és una paraula típica d'allà, i on hi hagué assentaments ibers."
Sèrie Llits (2014-2024):
"En un llit poden passar moltes coses, no només hi dormim. L'acte de l'amor i de la mort succeeixen sovint en un llit. Aquest quadre pot ser un llit, però també un divan de psicoanalista. El que més m'interessa és l'ombra que hi ha darrere, que apareix en altres quadres meus. Recorda l'ombra de Pubertat, de Munch, amb una nena asseguda al marge d'un llit completament atemorida. L'ombra que projecta és terriblement amenaçant."
Sèrie Analogies (2023-2024):
"Quan va morir el Xavier Grau, la seva vídua, la Charo Pradas, que també és artista, em va voler donar tot el material verge que havia deixat al taller. Hi havia unes caixes de bastidors petits que li vaig dir que els donés a algú altre perquè jo no els faria servir. Però va insistir que me'ls quedés. En vaig agafar un i vaig començar a pintar. En dos anys n'he fet més de quatre-cents. N'hi ha que em surten en vint minuts. M'agradaria deixar-ne de fer, però no puc. És un vici. Pretenia que fossin idees per a quadres grans, i no és tan evident. Aquí el pinzell corre d'una manera diferent. Un fragment d'aquest l'han agafat per a la coberta del catàleg. Jo en deia albercocs, però la meva companya [Sabine Finkenauer, també artista] em va dir: "¿què fas pintant culets?". Després em vaig adonar que és l'emoticona del culet a Instagram."
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
