Francesc Roca-Ribas és doctor en Medicina, cap de servei d’Otorrinolaringologia a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, fellow en Otologia a la Universitat del Sud de Califòrnia i doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb cinquanta publicacions científiques, és també el responsable acadèmic del Grau d'Audiologia a la UVic-UCC, que s'impartirà en el curs 2023-2024, i que és el primer que s'ofereix en tot l'Estat.
Per què es va decantar per especialitzar-se en otorrinolaringologia?
El meu pare era otorrinolaringòleg. Durant molt de temps va intentar que no fes Medicina, però es podria dir que vaig escollir una solució fàcil. Ho vaig tenir clar des del principi. És el que veia en el meu dia a dia.
Segons l'OMS, una tercera part de la població més gran de 65 anys pateix problemes auditius seriosos i el 50% de les persones de 12 a 35 anys corren risc de pèrdua auditiva. És per això que la Fundació d'Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESS) impulsa aquest nou grau en Audiologia a la UVic-UCC?
És un sector que té una gran importància des del punt de vista de la salut pública, però que fins ara no ha estat atès per professionals sanitaris. El nostre país és una excepció en el món occidental, ja que aquí no existeix l'Audiologia com a grau universitari. És un buit que durant molt de temps no s’ha omplert i finalment la UVIC-UCC ha fet el pas.
Quina és la diferència entre un otorrinolaringòleg i un audiòleg?
L’otorrinolaringòleg tracta entre altres coses les malalties de l'orella, moltes de les quals originen pèrdua auditiva, que no deixa de ser un símptoma. Però darrere d’aquestes malalties moltes vegades hi ha un dèficit funcional que queda de manera residual després del tractament o que és permanent, com la pèrdua auditiva. L'audiòleg és qui mesura aquesta pèrdua i qui té la capacitat de conèixer els estris no mèdics o farmacològics per poder-la millorar. Si en fem un símil, el traumatòleg és el que tracta les fractures i el rehabilitador és el que rehabilita la funció de la conseqüència d’aquestes fractures. Tant el traumatòleg com el metge rehabilitador com el fisioterapeuta treballen en un mateix àmbit, el sanitari. Seria similar.
Segurament gràcies a les noves tecnologies es crearan nous aparells, processos o aplicacions que millorin la qualitat de vida dels pacients. Aquest és el camí?
Segur. La pèrdua auditiva és de tal magnitud en una població que va envellint que les noves tecnologies seran imprescindibles tant per al diagnòstic com per als possibles tractaments. No hi ha cap mena de dubte.
La contaminació acústica o l'escolta de música a volums molt alts són factors de risc per a la salut auditiva?
Sí. Venim d’una cultura en què no hi ha cap mena de limitació amb el soroll, al contrari, s'associa amb la festa i l'alegria. Hi ha una falta de respecte absolut pel silenci. El nostre cos no està adaptat a aquesta intensitat de so, necessita silenci, i l’orella, que és l’òrgan receptor, es fa malbé amb l’excés de soroll. Darrerament, per exemple, en espectacles que s’han fet al Fòrum de Barcelona, la música se sentia a més de quaranta quilòmetres, a tot el Maresme. Imagina’t que ets un malalt que viu a cinc quilòmetres i que no pot dormir per culpa d'això. Sembla que, a poc a poc, hi ha més conscienciació general però hi ha tota una generació que està en risc de pèrdua auditiva.
Com podem saber si correm risc de patir-ne? Què podem fer per evitar-ho?
Des de fa un any l'OMS està intentant fer que hi hagi cribratges auditius, és a dir, revisions globals de la població a determinades edats. Ja ho fem amb els nadons: quan neix una criatura se li fa un test per saber si té una pèrdua auditiva que es pugui resoldre; d’aquesta manera, amb una intervenció podrà sentir-hi i el que és més important, podrà tenir llenguatge oral. Cal dir que el pensament es fa a través del llenguatge i la repercussió d'un problema auditiu afecta l’estructura cognitiva de la persona. També estem intentant fer cribratges massius a la població al voltant dels seixanta anys per detectar quan comencen a perdre audició i posar-hi solucions al més aviat possible. Quant a la gent jove, és una mera qüestió d’informació. Hi ha aparells d’algunes cases comercials on es posen limitadors d’intensitat de so. Moltes vegades són gestos més polítics que no pas efectius, però ja indiquen una certa pressió.
El 26 de setembre va ser el dia de les persones amb sordesa. Creu que la nostra societat les contempla?
No, en absolut. Aquest és un altre problema gravíssim. La gent que té sordesa té moltes dificultats. Hi ha una imatge que em va quedar gravada, un malalt psiquiàtric va dibuixar dues portes: en una hi entraven malalts psiquiàtrics amb sordesa, i en l'altra, sense. Cada malalt portava una motxilla i la dels sords era enorme. Tenen dificultats amb tot: de relació, de participació, d’aïllament, d’inseguretat. És una afectació molt gran i en algunes persones amaga i infavalora intel·ligències molt importants. La sordesa és un dèficit especialment a la tercera edat, i més en una cultura com la nostra que té una certa tendència a no voler portar audiòfons perquè fa de vell, és com una mena de tara.
S’haurien de normalitzar, no?
Però, clar, el problema que tenen és que el preu és superior del que guanya un jubilat. El primer que s’ha de normalitzar és que els preus siguin assequibles per tothom.
Que poguessin entrar per la seguretat social, perquè no és una manca menor, no sentir-hi bé.
Aquesta seria una aspiració raonable que tard o d'hora serà una realitat, per això necessitem professionals sanitaris com els audiòlegs que volem formar. De fet, a Europa en tenim exemples: a diversos hospitals del Regne Unit es fan concursos públics per a la compra d'audiòfons. Tot el procés d'indicació i adaptació és controlat pels audiòlegs dels hospitals. Hi ha fórmules, no és cap utopia, ja s'està fent.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
