En Josep Cots (Manresa, 1942) aviat farà vuitanta-tres anys, i ja en fa quaranta-un que va crear Edicions de 1984. Li vaig escriure un correu proposant-li de "parlar honestament sobre el sector literari". Li deia que em fa l'efecte que cada any la cursa cap a Sant Jordi és més delirant, que hi ha una allau de llibres, de premis, de novetats, de promeses, i que em venia de gust parlar-ne amb un editor amb experiència, algú que fos prou lliure per no estar-se de dir el que pensa. Hi va accedir i ens hem trobat a l'Ateneu Barcelonès. "Abans Sant Jordi m'era igual", em diu, mentre mossega una magdalena de nous. I aquest comentari fortuït es converteix en l'inici de la conversa.
¿Per què?
Vaig començar a editar llibres perquè m'agradava. Es venien o no, però fugia dels criteris comercials.
¿Ara s'imposen?
A mesura que es va fer gran l'editorial, sí: si vull fer llibres, he de fer diners. I aquest Sant Jordi es presenta bé, perquè hi ha l'Strout i hem fet una programació interessant.
¿Els diners fins a quin punt condicionen els llibres que fas?
Aquí hi ha dues posicions: o fas llibres per fer diners o fas diners per fer llibres. Que necessites diners per fer llibres és evident, però hi ha editors que tenen la passió de fer llibres, i els diners són el mitjà, i als altres que tenen la passió de fer diners, i el mitjà són els llibres.
¿Com és que ara tothom pot jugar a ser escriptor?
La literatura s'ha rebaixat molt. Això no vol dir que tots els escriptors siguin dolents, però sí que els criteris amb què s'entén la literatura s'han rebaixat. I si mires l'evolució, del segle XIX a principis del XX, la novel·la era molt potent, hi havia una capacitat creativa molt forta. Però després de la Segona Guerra Mundial, la majoria de llibres tenien uns paràmetres d'exigència mínims: no es tractava de tenir un gran talent, sinó d'expressar-te. Després s'ha imposat la literatura del jo, perquè ¿quina experiència té ara la gent? la seva: tothom explica el que li passa. Aquell món de la ficció i de les idees s'està perdent. Ens trobem gent que redacta molt bé però que no fan cap aportació a l'escriptura.
¿Hi veus algun perill?
El problema és que s'ha entrat en una dinàmica comercial que no afavoreix la literatura en res. Quan vam començar l'any 84, sortíem de la dictadura, i me'n recordo que a Columna, que va néixer un any més tard que nosaltres, el criteri de l'Alzueta era molt comercial: "Som els millors!". Llogava una façana i fotia un cartell de la Isabel-Clara Simó. Tots eren bons! Es va crear una espècie de bombolla catalana en què tothom escrivia, se'ls va encimbellar i això ha anat perdurant.
¿Això és el mateix que passa ara?
Sí. Tot és el millor. Si parles amb els editors, cadascú és el millor.
¿No hi ha una distinció de qualitat?
No. El qui selecciona és el lector quan llegeix.
Però el lector deu estar desorientat, perquè si se li ven que tots són bons...
Per molt que l'intentem enredar, el lector no és tonto. I sort en tenim. Hi ha llibres que van tirant perquè no hi ha una oposició clara. I sovint guanya el qui ha tingut la idea més novedosa: la literatura del Me too ha obert una línia, i els primers que piquen són els qui perduren. Però d'aquell autor que té èxit has de mirar com va la segona i la tercera novel·la, i vas veient que va baixant: hi ha el llibre que triomfa, el segon té una inèrcia, però el tercer ja... Si realment és bo, continuarà, però si no, la mateixa gent va seleccionant.
¿Com funciona el sistema que teniu les editorials amb les llibreries?
Cada editor té un distribuïdor, nosaltres, Les Punxes, que va a la llibreria i els ofereix els nostres llibres. El proper mes hi torna amb nous llibres. La llibreria diu: com que me'n porta de nous, li hauré de pagar una factura que val tant. I el llibreter busca com un boig a veure quins llibres seus té que no ha venut, per tornar-los, i així, pagar menys. I va a les prestatgeries i agafa aquest i aquell i aquell, i li torna els que no ha venut. És una roda constant. Cada mes vas abocant llibres i els llibreters se'n treuen de sobre.
Llavors és una roda infinita.
És una bola: ¿per què surten tants llibres? Perquè econòmicament necessites fer el mes, has d'anar editant i has d'anar proveint la llibreria. És un sistema fotut, però és difícil evitar-lo amb el nivell de competència que hi ha, perquè si tu no hi ets, s'hi fotrà un altre. De seguida que marxes d'un lloc, perds pes. És tot tan fugisser. Hi has de ser constantment, o has de ser-hi amb prou autoritat perquè perduri.
Si hi ha la necessitat de fer llibres per estar dins la roda, encara s'entén més que se n'encarreguin a tothom i que s'utilitzin persones per fer-los creure que són escriptors.
Una cosa és la intenció que tinguin i una altra cosa és la realitat: com més produeixes, més ets al mercat, i això va fent roda.
Com jugar al bingo.
Però també has d'anar en compte, perquè si n'apostes deu i perds, te n'aniràs a fer punyetes. Sempre es tracta que si en poses deu, un o dos funcionin.
Però hi ha trampes, ¿no?, perquè si d'aquests deu en poses dos que són molt famosos, ja tens la jugada assegurada.
Això sí. Famosos que sonin. Però ens n'anem a altres elements afegits a la literatura. Una cosa és l'escriptor que ja sona per ell mateix, i després, els qui sonen per una altra cosa que no tenen res a veure amb l'escriptura, i que en aquell moment es fan passar per escriptors.
A la velocitat de publicar, s'hi suma la necessitat de trobar noves veus. En canvi, els escriptors més grans queden arraconats.
El que es busca és l'èxit immediat. Primer, hi ha una espècie de tribut a la joventut: si ets jove i escrius, vas a missa. I la gent, de la mateixa manera que busca un cosmètic nou, busca una veu literària nova. Això és fins als trenta-cinc anys.
Però llavors, ¿què és important?
Un escriptor ha de saber escriure i dominar la llengua, però el que ha de tenir és talent. Perquè si no en té, pot fotre moltes construccions ficcionals imaginàries però sense cap substància. Això no vol dir que no n'hi hagi un de jove que tingui talent, però no tothom en té. En canvi tothom sap escriure més o menys bé. Es confon escriure bé i dominar la llengua amb tenir talent. Vaig fer un llibre que era una vivència d'un anglès que es va casar amb una catalana i el títol era Català de retruc. Va venir un editor i em va dir: "Mira que posar "de retruc"! No s'entén!" Si el tractament de la llengua arriba a aquest punt, ja podem plegar, perquè llavors tothom sap escriure.
És com dir: per ser cantant d'òpera no cal afinar. Llavors tots podrem anar a cantar al Liceu.
Però si un cantant fa un gall, es nota. En canvi, en la literatura sembla que no. I l'escriptura n'està farcida, de galls. D'una banda, hi ha la recerca de la joventut, la necessitat de tenir un èxit. I després, no hi ha crítica. Tenim tres crítics bons però es queden ofegats enmig de tots els llibres. Perquè la crítica s'entén com deixar un llibre bé o malament, quan es tracta de buscar el que l'afavoreix i el que no, i una cosa no nega l'altra.
¿No hi ha una anàlisi?
No, la crítica es converteix en ressenya i s'utilitza com a propaganda publicitària.
A tot plegat se li suma la il·lusió i reputació de sentir-se escriptor.
I si has tingut èxit, llavors estàs encimbellat. És pervers perquè potser no és real: un pot fer una cosa bona, i que a la segona novel·la no li donin cap valor. I llavors diguis: ¿és possible? Jo que era tal! Doncs no, perquè estaves confós, tot el sistema t'ha ofuscat i t'ha tapat el que realment val o no val. Però això els editors ho saben, saben el que diuen i el que venen. Pensar que un editor no sap què és el que promociona no existeix. El que no saps és si el llibre es dispararà. Quan vaig fer Olor de Colònia...
Una bomba, ¿oi?
De rellotgeria, perquè estava amagada.
¿Quants n'has venut?
60.000. El vaig llegir, estava bé, vaig veure que la senyora era molt gran, però escolta, jo també ho era: punyeta, tirem endavant! I en una sola setmana se'n van vendre més de 1.500. No vaig entendre què passava fins a la tercera presentació: l'imaginari de les colònies tèxtils no existia i ella el va escriure. També va passar que a dos periodistes, l'Ada Castells i el Julià Guillamon, els va agradar molt el llibre i ho van dir.
¿Hi ha un poder encara per part dels periodistes?
Sí. Però una cosa és el poder que tenen els periodistes i una altra, el que tenen els que manen els periodistes.
¿Quants exemplars has de vendre perquè et surti a compte un llibre?
Depèn del cost.
¿Si en publiques un i en vens 400?
Has perdut calers.
¿800?
Amb un autor català, amb 800 amortitzes. Amb un estranger, 1.300. I això és difícil d'aconseguir.
¿Quants se'n venen normalment?
Depèn. Si és un totxo de sis-centes pàgines, el cost es dispara, perquè hi ha la correcció, la maquetació, la impressió, i aquestes despeses cada cop són més cares. Abans amb una sabata i una espardenya feies un llibre, ara tothom és professional i tothom ha de cobrar.
¿1.000?
Que un autor vengui mil llibres no està gens malament.
¿Què diries que és un èxit en català?
Si en ven 1.500 o 2.000, ja ho és. I si en ven 3.000 o 4.000, és realment fantàstic.
Però és poc, ¿no?
Oh, és clar, ¿però què et penses?, hi ha molts catalans escrivint.
Però quan fan allò de la llista dels més venuts de la setmana, amb aquell pòdium...
Això és molt divertit, perquè depèn de la temporada. Quan la cosa està morta, que és la majoria del temps, el qui està al capdamunt en una setmana només n'ha venut 200.
I tu t'ho mires i semblen 10.000!
No res, misèria i companyia. I del cinquè potser se n'han venut 70. A més, aquesta llista de LibriRed, que són els llibreters que estan en aquest sistema, va a missa. Però hi ha molts diaris que truquen a aquest i aquell i no tenen res a veure amb el conjunt.
¿Hi ha alguna altra cosa que trobis divertida?
Quan dius: ¿aquest per què surt a la quarta posició si fa dies que està a la novena?, perquè al que fa el diari li interessa que surti.
Vaig sentir un que es comprava els seus llibres per sortir primer.
S'ha de ser bastant sòmines!
Això de fer un pòdium també és significatiu.
Perquè tothom s'apunta al carro guanyador. Si el Barça és el millor equip del món, tots som del Barça. Els editors sempre tenen tendència a dir que tot va endavant. Ara, ¿anem endavant? No ho sé. Això també passa amb els premis: en si el premiat és bo o no, no hi entren.
¿Per què tantes editorials fabriquen premis?
És una qüestió purament comercial.
Podries inventar-te'n un.
Oh, potser ho faré! Premi de narrativa!
¿I què hi guanyaries?
La gent diria: "És un premi, ¿eh? Això segur que és més bo que tot lo altre!" ¿Ho és? En absolut.
Però ja té una medalla al pòdium.
Exacte. Però en una cursa saps que l'atleta ha corregut per arribar primer. En aquest pòdium, la cursa no es veu. Són uns que surten i diuen: "Aquest és el que ha guanyat el premi! Aquest és el bo!" Ara, ¿és bo o no? Ningú ho ha vist, perquè s'ha de llegir, s'ha de comprovar.
És al revés que una cursa.
Sí! És amagada. I quan es comprova, no t'agrada gens. Però no es pretenia que t'agradés, sinó que compressis el llibre. Hi ha premis reconeguts i d'altres infladíssims: a aquest li donarem 50.000 euros. ¿Per què? ¿A què ve aquesta inflor? ¿Serà més bo? El premi Planeta, que és d'un milió d'euros, és una operació de màrqueting increïble, perquè han d'amortitzar-lo. Tota l'operació està muntada per vendre'l.
¿Els diners que et donen en un premi són proporcionals als exemplars que en vendràs?
Clar! Si no, se n'anirien a fer punyetes ràpid. Els premis, quan els dona una editorial, en principi tenen un criteri comercial. Per això l'important és que siguin a obra publicada, perquè aquí el criteri per vendre ha desaparegut. El que passa a Catalunya és que el 99% dels premis són a obra no publicada.
I ja t'ho trobaràs.
¿Per què? Perquè en el seu moment tenia una raó de ser, que era impulsar la gent a llegir. Aquí s'escrivia poc, i era un estímul per trobar escriptors. Però un cop hem arribat al moment en què tot déu escriu, el que s'hauria d'intentar és que el premi ajudés a saber quins llibres publicats són més valuosos.
Per tant, ¿les editorials han de ser més responsables del que premien?
Veus un poble i diuen: ¿què farem? Un premi de poesia! Hi ha mil premis. Està bé, però llavors tot déu escriu i tot déu té premis. En canvi, premis a obra publicada n'hi ha tres: el d'aquí l'Ateneu, el Ciutat de Barcelona, l'Òmnium. No tenim un Booker, ni de bon tros. Encara que fos a nivell més petit, ens convindria, perquè és un buit enorme.
¿Per què hi ha tantes editorials independents?
Després de la dictadura, érem poques editorials. I amb un sistema molt pervers, estaven molt influïdes per corrents ideològics: 62 representava l'esquerra i Enciclopèdia Catalana, la dreta, i monopolitzaven el mercat. I després va sortir Quaderns Crema, la Campana i jo, cadascú amb la seva línia. Però les altres dues dominaven el cotarro, fins al punt que quan vam sortir, vam rebre una carta de Vallverdú, que es cuidava de 62, que ens demanava la programació dels llibres ¿Per què li havia de dir? Quan hi ha la crisi del 2008, aquests dos mons se'n van a fer punyetes: Enciclopèdia fa fallida, 62 té un problema seriós. Aquest buit afavoreix tota una joventut formada en català, i surten editorials que ocupen els marges, perquè el camí central està ocupat per les grans.
¿Quant val fer una editorial?
D'entrada, si un llibre és de 180 pàgines, d'un autor català i saps maquetar, amb 2.000 o 2.500 euros ja faries. Estic parlant de fer un llibre. Fer una editorial és fer un llibre darrere l'altre de manera que creïs una roda.
¿Però podria encetar una editorial amb 2.500 euros?
Perfectament. Però necessitaràs més llibres, perquè un distribuïdor no te'ls distribuirà si vas amb un de sol. Per funcionar amb un cert nivell n'has de fer mínim vuit l'any. Perquè si no, no et coneixerà ningú. I també has de mirar que la premsa t'accepti, pensar si només faràs autors catalans o no...
En puc fer de morts, així no pagaria els drets.
Però els morts no es venen tant com els vius. Uiuiui, és que tot és més difícil!
Però si n'agafes de bons, com Faulkner...
Però ja s'han venut! I tampoc hi ha tanta gent que llegeixi. ¿Quin és el problema del món català? Que hi ha pocs lectors. Si hi ha moltes editorials i cadascú fot un llibre, hi ha 40 llibres que es foten la competència. Però esclar, tots en venen 400 exemplars i això no té cap sentit. Que en part passa això.
Em sobta que em diguis tot això, perquè d'altra banda hi ha moltes editorials que s'estan mantenint en peu.
Desenganyem-nos: si la Generalitat eliminés les subvencions, el 80 per cent de les editorials se n'anirien a fer punyetes. Ara bé, no només a Catalunya, a tots els països mitjanets: Dinamarca, Suècia... Pensa que França ja està subvencionant les traduccions del francès. Això de pensar que es pot viure en un món sense subvencions és fals. El de la Seat deia que si l'estat no subvencionava els cotxes elèctrics, no en podrien fer. ¿Els llibres són diferents dels cotxes? No. Hi ha més gent que compra cotxes que llibres. Ara bé, la crisi del 2008 va crear una necessitat i van sortir una colla d'editorials: de 15 o 20, potser quatre o cinc es consoliden i les altres van fent la viu-viu. Això augmenta la capacitat d'oferta, i com més ofereixes, més possibilitats tens que la gent no vagi al castellà. Però no ens confonguem, aquí el competidor principal no són les altres editorials catalanes, és el castellà: a Catalunya el 30 per cent dels llibres es venen en català i el 70 per cent, en castellà. Ja està tot dit.
La Pilar Beltrán em deia que no és veritat que es publiqui molt, que s'ha de publicar més perquè la gent, per exemple, llegeixi en català les traduccions que només troba en castellà.
Competir amb qui té un 70 per cent del mercat costa molt, perquè s'han de vèncer molts costums de la gent. I a la vegada té un problema: com que hi ha pocs lectors, com més oferta, més disminueix la quantitat de llibres que vens.
¿Llavors diries que es publica massa?
El problema és que n'hi ha pocs que llegeixen. En català de moment hem arribat fins aquí, si no anem més enllà, és perquè està ocupat pel castellà. ¿I per què? Perquè no hem fomentat que el català sigui més necessari per a tots. Els llibreters es queixen que hi ha massa llibres, però en tot cas s'haurien de queixar que hi ha massa llibres en castellà.
¿Hi ha alguna cosa més que et cridi l'atenció d'aquest panorama?
La incapacitat de l'administració catalana, i de tots els que la governen, de fer complir les lleis: per exemple, la del català. ¿Quantes coses hi ha que podries llegir en català, a les botigues, les escoles, i no hi són? ¿Per què falla la immersió lingüística? Perquè foten la llei, el gran titular, converteixen la necessitat en propaganda de partit i després no la compleixen, és increïble. Tenim pocs instruments, però el que em sorprèn és que, tenint-los, no els utilitzem a fons.
Si poses una llei a favor del català i no la fas complir, l'enemic del català no són els altres, ets tu.
Si el dia 30 es va dir que no es podia fumar als bars, el dia 1 ja no es fumava: la gent ho va complir. Si no, et fotien un pal. Si es posa una llei a favor del català, ¿per què no es compleix l'endemà? És patètic. "Oh, és que no hi ha recursos". ¿Quins recursos? ¿Tu no has fet una llei? Si no la compleixes, ¿qui vols que la compleixi? És com si diguessin paga impostos, però jo no els pagaré.
¿Què més faries perquè el català guanyés força?
S'ha d'entrar a fons a l'escola, és on es pot crear més capacitat lectora. I amb aquesta allau immigratòria que hi ha, que inevitablement afecta el coneixement de la llengua, el paper de l'escola encara és més important. Perquè si l'última enquesta deia que en quatre anys havíem perdut no sé quants milers de parlants, ja m'explicaràs tu cap a on anem. Complir la llei. I d'altra banda, fer més llibres que facin competència de veritat al castellà.
Un escriptor em deia: com que tot va tan ràpid, em fa l'efecte que el meu editor no fa prou d'editor.
Si un editor no fa d'editor és perquè no vol. Aquí no hi ha rapideses que valguin, sinó prioritats. Si tu vols publicar un llibre, l'has de llegir. I als autors els dic: això em sembla que s'ha d'arreglar, això no funciona. Clar que és el criteri meu, però el qui s'hi juga les peles soc jo. I ell s'hi juga que li surti el llibre més bé o malament. L'editor no s'ho mira des de la perspectiva de l'editor, sinó del lector.
¿Pots fer la diferència?
I tant, i si com a lector funciona, després faig d'editor i començo a retallar: suggereixo canvis, ho envio a les editores. En aquests moments la meva feina com a editor és de lectura i propostes.
Un escriptor em deia que havia d'entregar el llibre al juny, però que no n'estava convençut. Llavors és un sense-sentit, perquè és com entregar els deures a l'escola perquè toca fer-los.
El que he fet sempre com a editor és llegir els llibres i dir el que penso. Em poden fer cas o no, però a vegades el que m'arriba no és publicable. Fa molts anys em va venir un i li vaig dir: això no funciona, no lliga, no té sentit, inclús fa una referència històrica que no veig clara. Se'n va anar emprenyat, va dir: "Això m'ho editarà qualsevol altre editor". Però no va sortir mai.
¿Quina acostuma a ser la vida d'un llibre en una llibreria?
Els meus he vist que hi estaven entre seixanta o noranta dies.
Però no és comú, ¿oi? M'han dit que n'hi ha que duren una setmana.
Perquè n'hi ha que ja es veu que no es venen. ¿És que saps la quantitat de llibres que arriben a una llibreria? Les Punxes em sembla que porta 90 editorials. Anagrama diria que fa 120 novetats l'any, que són 10 llibres al mes només d'una editorial! Nosaltres n'editem 25 l'any, dos al mes.
El llibreter primer posa el llibre a la taula, si no funciona, a la prestatgeria, ¿i si tampoc...?
Te'l tornen: va al magatzem de Les Punxes. I depèn del que tinguis pactat: o se'ls queden allà o te'ls tornen al teu magatzem.
¿I poden acabar trinxats?
Evidentment. En un dels magatzems tinc 60.000 llibres. El càlcul d'impressions de llibres que creus que necessitaràs és el més difícil de fer.
Que interessant, això.
Per exemple, agafo un llibre de la Gemma Ventura. Primer, elements del llibre. Després, elements que no són del llibre: a la Gemma Ventura qui la coneix, quin pes té; si la coneixen, quins sectors la coneixen. T'he de fer el quadro, ¿no? ¿Tindrà accés a premsa o no? ¿Podrem fer un llançament o no? Home, si la tele ens ho accepta, potser podrem sortir al programa del Grasset. ¿Podrà fer presentacions? ¿Quantes necessitem que en faci des que surt, posem per cas al febrer, fins a l'objectiu de Sant Jordi? ¿A quines llibreries? ¿La coneix la gent o només hi aniran dues persones? Per cada presentació posem per cas que necessito 30 llibres. Multiplica 10 presentacions per 30 llibres, són 300 llibres que només de moviment ja es vendran. Les biblioteques, ¿què? N'agafaran 50, 60, 100. ¿La premsa? Posa 40. Suposa que d'un llibre teu n'hauria de treure, com a mínim, uns 1.500 per satisfer l'expectativa, es venguin o no. I això ho fots al carrer, i a partir d'aquí ho has de bellugar tot. Compta que a Catalunya hi ha unes 200 llibreries actives.
I arribaria a la llibreria.
On ve la visió del llibreter, que fa un càlcul de la teva projecció. Agafa el teu llibre i diu: "¿La Gemma? Del seu últim llibre se'n van vendre set, doncs n'agafaré cinc". I si no et coneixen, n'agafaran dos.
Posem per cas que no en venc ni un i te'ls tornen tots, ¿què passaria?
Que anirien a parar a un dels meus dos magatzems.
¿Quants llibres hi tens en total?
300.000: estan allà, esperant. I de Les Punxes em diuen: porta-me'n 100 d'aquests, 20 d'aquests. I he de demanar al magatzem: envieu a Les Punxes això, allò. Els llibres que costen una pasta més important són els que no es belluguen. Cada palet em costa 8 o 9 euros al mes, i si tinc 100 palets, són 800 euros al mes. Em costa 12.000 euros l'any tenir llibres que no es venen.
Deu arribar el dia de la mort.
I quan els trinxo, també em costa calés. Perquè el magatzem diu: per bellugar cada llibre et cobro deu cèntims. El dia que trinxo mil llibres, cada llibre em costa deu cèntims. És dificilíssim.
Hi ha qui diu: aquest llibre va per la vintena edició! i potser cada edició és de 300 exemplars. Que cada editor pot triar si fa una edició de 300 o de 1.000 exemplars tampoc se sap tant.
És per estimular la venda. Es posa una faixa: 20.000 llibres, però no vol dir que s'hagin venut, sinó que s'han imprès. De Faulkner edito quantitats petites, de 400 llibres. Perquè un altre dels misteris és que no saps quan un llibre s'atura. I quan s'atura, s'atura, eh. Aquí funcionava i l'endemà s'ha parat.
¿A l'editorial quants sou?
Dos: la Laura i la Núria. A mi només em criden si necessiten peles i he de firmar alguna cosa.
¿Què ha significat per a tu la Laura Baena?
Ho ha fet tot, té molta visió, és l'envergadura. Fa divuit anys que hi és, edita, tradueix, és completa. Té un coneixement del català fabulós. I del mercat, també.
¿Quants anys tens?
Vuitanta-dos, per servir a Déu i a vostè.
La idea de jubilar-te ja no cal que te la pregunti.
Jubilat, sí! Jo estic al peu de canó per llegir, soc home de representació, faig el paperines: una entrevista. No treballo allà, tot ho executen els altres.
Però t'has quedat amb la millor part, llegir.
Ja em tocava.
¿Ara què et fa il·lusió?
No t'ho puc dir, perquè és un llibre que he proposat per a l'any que ve. Tinc una gran il·lusió i crec que es podrà fer, ja vaig dir que en demanessin els drets.
¿Hi ha alguna cosa que, com a editor, hagis vigilat?
L'editor ha d'aprendre a dir que no.
¿A què?
No a un autor. No a la seva pròpia il·lusió. Perquè he fotut moltes bestieses que no hauria d'haver fet. Ara farem la poesia completa de la Dickinson, no entenia per què en català no hi era. Això et fot molta il·lusió, però a vegades a aquesta il·lusió tan forta li has de saber dir que no. Hi ha esforços que per molt bons que siguin no reeixiran prou i seran un llast. Però en canvi n'hi ha que els fas perquè, tot i que no et surten a compte, t'obren un camí.
Deu ser complicat dir que no a un autor si el coneixes.
És la part més difícil. Saber dir que no als altres i a tu mateix.
A tu mateix, com si t'enamores d'algú i dius: m'he de negar aquest amor perquè em portarà a la misèria.
Sí, perquè no em convé, perquè no és el moment. Per als qui som una mica temeraris, dir que no ens costa molt. És com els ludòpates, que si els dius no pots jugar, et diuen: "Si no jugo pas!" O l'alcohòlic, que li dius: estàs alcoholitzat! "¿Jo? De cap manera!" Això dels llibres és igual: "¿Puc fer això?". Sort n'he tingut de la Laura, que deia: "No convé!" Però sovint ho acabàvem fent igualment.
Però no te'n penedeixes.
Al contrari: això és la salsa de la vida! N'hi ha que m'imagino que el seu problema és no ser prou llançats. O que són avars: si gasto per aquí, no anirà bé.
¿A cada editor el mou una pulsió diferent? ¿Quines diries que hi ha?
Els egos: n'hi ha que tenen un ego tan gros i tan llarg que se'l trepitgen.
¿I com es veu l'ego d'un editor?
Estan tot el dia presumint.
Això dels egos sempre m'ho diuen dels escriptors, però dels editors, no.
Ui! Mare de déu! Però com que l'editor sempre es fot castanyes contra la realitat, normalment l'ego se l'han de menjar una mica. La realitat casca molt. El món de l'edició situa, perquè té grans moments, però també molta frustració. Suposo que és com la vida.
¿Convius més amb la frustració?
Perquè dius: això hauria d'anar bé, i veus que la gent no ho capta, no hi entra, o que la premsa no ho acaba d'assumir perquè tot està ocupat, no aconsegueixes fer penetrar una cosa que a tu t'interessa. I això alimenta una frustració emprenyadora perquè no pots fer-hi res i, a més, té repercussions econòmiques. No pots dir: me'n vaig a dormir i no hi penso més, no, perquè l'endemà t'ho tornaràs a trobar. Això sí, la frustració conviu amb moments esplèndids.
¿La teva editorial és solvent econòmicament?
Si la solvència consisteix a no enfonsar-se, no ens hem enfonsat, i tenim quaranta anys.
Heu apostat per la qualitat.
Per obres que valguessin la pena, que no sigui perdre el temps.
¿Amb quin fragment d'un llibre que hagis editat acabaries aquesta conversa?
Amb Simone Weil, que a L'arrelament diu: "L’absència de risc afebleix el coratge". És una frase que hauríem de tenir tots present: no decidir-se a fer les coses disminueix el coratge. La tinc al despatx, sempre guardada.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
